“L’únic camí cap a la dignitat nacional és la independència. I ens hi va el futur del país”
Entrevistem a Jaume Cabré després que Òmnium Cultural li hagi atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El seu premi però, ha passat a un segon terme de l’actualitat justament per qui l’atorga. L’escriptor, que és un dels personatges que s’ha manifestat més a favor de la independència de Catalunya, prefereix parlar de literatura i no opinar del que no sap. Malgrat tot, Cabré ens explica que manifestacions com la del 10-J l’omplen d’alegria, esperança, confiança i considera que s’arribarà a bon port.
A molts escriptors i intel•lectuals se’ls exigeix un compromís amb el país. S’hauria d’estendre aquest compromís a altres sectors de la població? Troba a faltar a algú, com algun jugador del Barça?
Crec que a la paraula “compromís” ja hi va el concepte. És una qüestió de voluntarietat, no pots obligar a ningú a abraçar cap causa. Que hi hagués molta gent compromesa amb una idea de país dinàmica seria extraordinari. I sobre l’altra gent, jo no vull jutjar a ningú. Hauria estat collonut que hi participés més gent però no pots demanar a ningú que ho faci. Si et compromets, perfecte, com ho van fer els atletes negres als jocs olímpics dels seixanta, pel Black Power. A aquella gent després els van fer la vida impossible…
Ens falta aquesta societat civil més dinàmica? Què li sembla la resposta que hi ha hagut a la convocatòria de la manifestació?
El dia 10, un milió i mig de persones eren al carrer expressant amb alegria un interès pel país amb un crit majoritari, no únic, que era l’anhel per la independència. Era molta gent, moltes generacions, famílies senceres,… i era un milió i mig de persones. Això és brutal. Tenim un anhel, clar, públic, i ara falta que hi sigui en l’ordre del dia dels polítics. L’esforç de la gent obliga a la classe política, que ara es comença a barallar per la pilota que va ser la manifestació; ara tots volen tenir-la. Potser un dels problemes que tenim és que es confon partit i país, quan en realitat el partit és un mitjà en lloc d’un fi.
I quin camí ens queda per recórrer?
El camí és la independència. “És que no podem anar més enllà”, diu Espanya. No volen! Podrien fer mil coses que avortessin la capacitat de convocatòria que té el projecte d’independència però no en són capaços perquè el federalisme ja els sembla un disbarat. Això vol dir que hem de fer moltes coses plegats, amb molta fermesa, i a la catalana, és a dir, tranquil•lament i amb la idea de convèncer els que encara no estan convençuts.
(per llegir l'entrevista completa a elsingulardigital.cat cliqueu aquí...)
.
A molts escriptors i intel•lectuals se’ls exigeix un compromís amb el país. S’hauria d’estendre aquest compromís a altres sectors de la població? Troba a faltar a algú, com algun jugador del Barça?
Crec que a la paraula “compromís” ja hi va el concepte. És una qüestió de voluntarietat, no pots obligar a ningú a abraçar cap causa. Que hi hagués molta gent compromesa amb una idea de país dinàmica seria extraordinari. I sobre l’altra gent, jo no vull jutjar a ningú. Hauria estat collonut que hi participés més gent però no pots demanar a ningú que ho faci. Si et compromets, perfecte, com ho van fer els atletes negres als jocs olímpics dels seixanta, pel Black Power. A aquella gent després els van fer la vida impossible…
Ens falta aquesta societat civil més dinàmica? Què li sembla la resposta que hi ha hagut a la convocatòria de la manifestació?
El dia 10, un milió i mig de persones eren al carrer expressant amb alegria un interès pel país amb un crit majoritari, no únic, que era l’anhel per la independència. Era molta gent, moltes generacions, famílies senceres,… i era un milió i mig de persones. Això és brutal. Tenim un anhel, clar, públic, i ara falta que hi sigui en l’ordre del dia dels polítics. L’esforç de la gent obliga a la classe política, que ara es comença a barallar per la pilota que va ser la manifestació; ara tots volen tenir-la. Potser un dels problemes que tenim és que es confon partit i país, quan en realitat el partit és un mitjà en lloc d’un fi.
I quin camí ens queda per recórrer?
El camí és la independència. “És que no podem anar més enllà”, diu Espanya. No volen! Podrien fer mil coses que avortessin la capacitat de convocatòria que té el projecte d’independència però no en són capaços perquè el federalisme ja els sembla un disbarat. Això vol dir que hem de fer moltes coses plegats, amb molta fermesa, i a la catalana, és a dir, tranquil•lament i amb la idea de convèncer els que encara no estan convençuts.
(per llegir l'entrevista completa a elsingulardigital.cat cliqueu aquí...)
.
2 comentaris:
Quin gran personatge!
En necessitem molts més com ell. Paga la pena tenir gent amb les idees clares.
Bon cap de setmana!
*Sànset*
Ja s'acosta la primavera de les nacions.
Publica un comentari a l'entrada