18 d’abril 2010

Cançons per... (8a entrega)



Com un cafè. Agre. Però amb mala llet. I amb una elegància difícil de superar.


Cançó per... odiar
Estil: blues
Grup: J.B. Lenoir
Cançó: "Alabama"


Apareix, entre d'altres, a la BSO d'un dels documentals produits per Martin Scorsese sobre el blues. Dirigit per Wim Wenders.








A en Pep Rius, instigador de que recuperi aquesta cançó de la meva discoteca.





Gaudiu de la música, que quan es queixa també pot ser brutal


10 comentaris:

Dua ha dit...

I tant que accepto el blues! El documental el vaig veure fa un temps i em va agradar. Sobre Mercury Rev, a mi m'agrada molt el Deserter's Songs, que és el seu disc clau, prò em sento obligada a reivindicar l'"All Is Dream", el disc que van treure just després i que va quedar injustament eclipsat pel rebombori de l'anterior. Després de l'All Is Dream crec que no han fet res que valgui massa la pena, la veritat, és una llàstima.

Ara estic molt enganxada al primer de Beach House (en el seu moment hi vaig passar de puntetes), és una perla!

Martí Bou ha dit...

Seguirem les teves instruccions... Beach House inclòs.

Per cert, m'enganxes repassant el documental!


Ens llegim!

Ja et dirè el què sobre Mercury Rev


;o)

Martí Figueras Martínez ha dit...

El blues sempre ha estat un gènere musical molt lligat a la tragèdia del racisme a Amèrica i aquesta cançó, el que diu i el que mostra el videoclip narra molt bé el que ha estat una de les cares de l'odi més poderoses del passat segle.
La cançó en si,...doncs home, ni bé, ni malament, ni fu ni fa.
I per cert, em sumo a la revindicació de l'amic Dua del 'All is dream' de Mercury Rev. Tot i que potser és un pèl melòdic-ensucrat per tu amic Z.

Martí Bou ha dit...

Martí... un suggeriment, segueix el link de Dua.

A mi la cançó em posa la gallina de piel.

A més, pensa que el fundador del KKK és el (bes?)avi de Forrest Gump. Ahí lo dejo...

Josep ha dit...

Un detall col·lateral: per què quan els gitanos fan un cantejondo denunciant el mateix, la cosa no sona igual? No em refereixo a l'estil, sinó a que la cançó sigui agradable a tothom.

Martí Bou ha dit...

Benvolgut Josep,

Crec poder respondre al dany col·lateral amb tres explicacions i una recomanació:

1. perquè l'arrel musical del cantejondo prové del nordoest de l'Àfrica, no de l'Àfrica subsahariana

2. perquè tenen una comunitat més tancada i hermètica que la dels afroamericans

3. perquè un plany musical pot servir per ser:
- un missatge que tothom pugui conèixer i desxifrar, encara que sempre hi ha el capdepà que aixeca un tros de llavi dient que el blues no s'entén sinó que "se sent", de manera que pugui ser un plany popularitzable i extensible a tota la població sigui o no del cercle
- un missatge en un codi que només entenen els individus que són dins del cercle, que no té cap voluntat de sortir del cercle, que té una voluntat endogàmica, i que només es trenca quan ha de cantar a un Palau de la Música, ha de sortir a un fascicle del País, en una pel·lícula com a recurs de localització o derivats.

La recomanació és que s'escolti "El romance del Amargo" de Camarón. No cal que s'escolti el disc sencer de "La leyenda del tiempo". Només aquesta.

Josep ha dit...

Ara mateix l'estic escoltant per l'Spotify.

Feia anys que no escoltava aquesta cançó.

Martí Bou ha dit...

I no és bonica tot i el dany col·lateral que proposeu?

Jaume Radigales ha dit...

VISCA EL BLUES!!! Aquests documentals produïts per l'Scorsese són de les millors coses que ha passat l'Sputnik. Els vaig gravar i estan guardats zelosament a la meva dvdoteca. ADVERTÈNCIA: no en surten. Qui els vulgui veure, que vingui a casa.
Enhorabona pel blog!!!

Martí Bou ha dit...

Benvolgut Dr. Radigales,

jo els tinc gravats en dvd de quan els va passar el digital.

L'altre dia, arrel d'aquesta entrada al blog, vaig repassar el Soul of a man del Wim Wenders... i tot i que hi havia moments entranyables, me l'imaginava més gran, encara que difícilment es faran documentals millors sobre el blues com a gènere musical.

merci pels piropus!