L'adorabilitat del lo-fi

Començant amb els anglicismes, conec bastanta gent que confón el lo-fi amb el que és vintage. La baixa fidelitat/qualitat amb l'antiguitat. Em fa l'efecte que la trasposició més correcta de l'expressió lo-fi al català seria "amb una sabata i una espardenya".

El fet és que sempre m'ha costat força acceptar l'estètica cuidada, perquè al cap i a la fi aquest lo-fi és una renúncia a que els detalls, les formes, les maneres de fer siguin més cuidades.

Hi ha però un fet que em permet passar de llarg del descuit en la presentació. I aquesta no és altra que l'adorabilitat.


Adorabilitat en el sentit que la música, el vídeo, l'art que sents/veus/vius no està més ben fet perquè li falta un toc de consciència estètica.

El que il·lustra millor aquest tipus d'expressions són els treballs manuals, de plàstica, que fan els nens petits. Veus el que han fet, somrius, penses que "com vols que ho facin millor amb aquelles mans tant petites?", i a continuació per una raó desconeguda les reconeixes com a vàlides. No cal que siguin d'un fill teu. Jo no en tinc. Simplement fan aquella "gràcia".

Només hi ha un altre fet que deixa exempte de crítica estètica el lo-fi: quan el fas tu.

No és que en Pep Rius sigui el meu fill, ni tant sols l'Abdominable Gallina Nauseabunda. Però aquest vídeo és lo-fi, i és així com en Pep me'l va presentar.

"Mira, li he dit a la Liliana que aniria escrivint la lletra i que ella escrivís el que volgués... que em contestés. Què et sembla?". I afegeix, amb un somriure als llavis, "i que ella acabi amb aquesta frase... buah!"

A mi em sembla adorable. Lo-fi adorable