Fa bastant, tirant a molt, de temps vaig descobrir una gent que es diuen Tool. I aquests dies he anat recuperant un dels seus discos -Aenima (1996)- una i una altra vegada.
D'ells em van captivar diverses coses. En primer lloc, el seu cantant -Maynard James Keenan- té una de les veus més privilegiades del que s'ha anomenat últimament metal encara que sempre he pensat que Tool feien una cosa més tirant a "metal progressiu". Aquesta gent tenen més a veure amb Pink Floyd que amb Metallica. Té una veu dolça, fosca, que rascada té moltíssima força, i sobretot molt elegant.
Recordo veure'ls fa anys, a la gira del disc Lateralus, i amb el cantant tot pintat de blau davant d'un plafó on s'hi projectaven imatges estranyes com ara operacions quirúrgiques a ulls desconeguts. Increïble. Un espectacle impressionant i uns músics increibles.
Després fer menció especial a la secció rítmica d'aquest grup. D'entrada, un bateria -Danny Carey- espectacular. No toca mai més del que ha de tocar per fer-se notar, sinó que porta el pes del grup amb una tranquil·litat i amb una força difícil de trobar en altres grups. De fet, diria que és un dels millors bateries del rock, juntament amb Jimmy Chamberlin -de Smashing Pumpkins-. Un tio que toca aquest estil de música, però que estic convençut que li fas tocar amb un trio de jazz i te la clava.
I finalment, les cordes. És curiós perquè a Tool els papers s'intercanvien. És el baix -Adam Jones- qui porta el pes melòdic mentre que la guitarra -Justin Chancellor- porta el pes rítmic de la cançó.
Si a tot això li sumes una elegància en la composició espectacular... només queda remetre's als seus fills més melòdics, com són A Perfect Circle.
Total, que fa uns dies torno a caure en un disc de fa anys i panys, l'Aenima de Tool, amb grans cançons i amb una conceptualitat fosca i estranya que recorre tot l'àlbum. Cap al final, la perla que dóna nom al disc. La cançó Aenima
A part, pels que hagueu flipat amb la imatge de dalt... tots els dissenys de portades, fotos, imatges,... tot ho fa el baixista: Adam Jones. Només per com es curren les portades i els dissenys dels discos, ja val la pena comprar-los.
Aquí va la "cançó estrella" d'un altre dels seus discos -Undertow (1993)- en videoclip.
Doncs això... Com bé diu l'allmusic.com, en el seu moment van demostrar que el metal pot ser, a la vegada, intel·ligent, emocional i brutal.
pd. Algú recorda uns palurdos de Madrid que es feien dir Sôber? Per algo seria...,
