Ara em toca a mi 2009-12-31

Benvinguts a l'última edició de l'Ara em toca a mi, amb en Guillem Caballero i un servidor, d'aquest any 2009. L'any que ve més!!

Avui 31 de desembre, a una hora indecent i amb bosses als ulls, hem fet un programa amb algun problema tècnic, però que ha quedat molt i molt xulo!


Aquí el teniu!

Ara em toca a mi - 2009-12-31


Tingueu una mica de pietat amb la ràfaga inicial, que no és nostra. És de la ràdio!


El setlist del pugrama és el següent:

Lucky Guri - Ticket to ride
Clinic - The second line
Death From Above 1979 - Black history month
Joan Colomo - El abismo de uno mismo
The New Raemon - Dramón Rodriguez
Lagwagon - Change despair
Weezer - (If you're wondering if I want you to) I want you to
Compay Segundo - Sentimiento Guajiro
Bella Ciao - Mia mamma voeul chi fila (Piamonte)
Los Chichos - Te vas, me dejas
El Niño de Baena - Maruchi
Coldplay A LA GUILLOTINA! - Viva la vida A LA CREMA!
Subway Sect - Ambition
Them Crooked Vultures - Reptiles
The Janglers - Yes
The Beatles - Ticket to ride


Ja em direu què us ha semblat!


;o)

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

Raydibaum - El pop ha mort

D'una molt bona cançó els amics de Raydibaum n'han fet un clip encara millor.

Amb bon criteri i gust, la mà de la Liliana Fortuny és al darrere de l'estètica del clip.

Dóna gust, també és veritat, conèixer tots els referents que hi apareixen. Des dels personatges (Dylan, Cobain,...) fins als marcs on apareixen (Led Zeppelin, Pink Floyd,...) A veure si els trobeu tots i identifiqueu a tothom.

Ara fan una gira per tot Catalunya. Jo de vosaltres m'acostaria a algun dels seus concerts.


Bon profit!

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai.

Quan la bona voluntat té conseqüències nefastes

N'estic convençut. A tots ens ha passat. Fer alguna cosa amb el convenciment de que el que estem fent és bo, està bé, és el millor, i resulta ser un absolut desastre per nosaltres, el nostre entorn, i allende las fronteras.

No estic parlant de la descoordinació dels individus que van organitzar la consulta sobre la independència de Catalunya. El dia després en López-Tena ja estava lluitant contra la resta del món "indepe" per no haver fet les coses prou bé.

Avui va del món "bizarro" aquest que als catalans ens agrada tant rescatar de l'España cañí (amb dues ñ, sens dubte) per sentir-nos un pèl superiors. Com si nosaltres no tinguéssim algun Lucky Guri o un Màgic Andreu.
Ja se sap que ara, si no has vist el Mag Lari no ets ningú. I al Lucky Guri ja l'hem substituït pel Joan Eloi del Buenafuente... ara que parla en castellà a la Sexta.


Però tornant a la bona voluntat amb conseqüències terribles, presentar-vos "El niño de Baena" cantant l'adorable cançó "Maruchi":

La qüestió és que "El niño de Baena" vol fer un alegat en favor de la figura de la dona. Defensar la Dona tal i com ell la vol i coneix. La qüestió és que el seu concepte de dona és tant terrible que fins i tot algun amic latinlover ha trobat que era... hardcore?

Francament, és digne d'escoltar per treure'ns un pes de sobre. El pes de que avui en dia ja no són tants els que pensen el mateix que el que canta "El niño de Baena"... encara que en queden massa encara.

Bon profit i a tractar bé les dones... de veritat.

Per cert, el detonant d'aquest post és el Justo Molinero de La Competència de l'Òscar Andreu i l'Òscar Dalmau, a Rac1.

Visca la música, que ella no es queixa mai.

Bon Nadal i feliç Eef Nou...

S'acosta el Nadal i bé, ens n'haurem de fer ressò, oi?

Hi ha milers de cançons de nadal. De fet, al món del pop n'hi que tenen un rerefons tant patillero com "Merry Xmas (War is over)" de John Lennon.
Era d'aquella època en la que el pobre home no havia descobert que el millor que podria haver fet en aquell moment hauria estat divorciar-se d'una artista d'avantguarda japonesa.

I és que jo ho diuen els Def Con Dos: "La culpa de todo la tiene Yoko Ono / Y el espíritu de Lennon que le sale por los poros"

Un petit apunt: per què coi de Christmas en diuen Xmas? És alguna cosa pseudo-porno?... És igual...

Tornant a un vell conegut d'aquest bloc, el cantant i frontmant de Clem Snide, Eef Barzelay, interpreta en el seu disc Bitter Honey una versió ben dolça del Joy to the world. No deixa de tenir el què, tenint en compte que és un nord-americà de New Jersey nascut a Tel Aviv. A mi me da que deu tenir pares jueus. Però és que la cançó és bonica.

I és per això que a tots us dic Bon Nadal -siguin més o menys festes-

Eef Barzelay - Joy to the world

Disfruteu de la música, que ella no es queixa mai.

;o)

Algun dia caurà la "Nadala malalta" de l'Abdominable Gallina Nauseabunda.

Al soterrani hi falta gent...

"From the basement" seria alguna cosa traduïble així com ara "Des del soterrani", lloc on tothom sap que assajen els grups. El fet és que el primer grup de música que vaig tenir, més que en un soterrani estava en un magatzem. De fet era un magatzem que feia molt bona olor, perquè era d'una tenda de cafè, de manera que era d'això que feia olor, però bé...

Però tornant al soterrani, el que aquí us presento és una iniciativa d'un tal Nigel Godrich. Conegut com el sisè membre de Radiohead per ser el seu productor des del disc -enorme- "The Bends" fins al "In Rainbows" (es podria dir que tots els discos enormes de Radiohead, oi?).

La qüestió és que aquest senyor presta el seu megaestudi i grava en (H)alta (D)efinició a grups, bandes i intèrprets ben variats. I el fet és que costa veure aquesta gent tocar tant relaxada, de bon rotllo i no pendents de si ho claven tot del tot.

El llistat d'artistes veureu que és prou gran i variat. Quatre temes de cada i pim pam. Des dels White Stripes, My Morning Jacket, o el propi Thom Yorke o la PJ Harvey.

Un però, té fixacions i ratxes musicals. És per això que us deixo aquí el vídeo d'un dels temes de Queens of the stone age.

No és el millor que tenen però demostra molt l'esperit que té aquest "tocar des del soterrani"

Bon profit i que disfruteu la resta de vídeos de fromthebasement.tv.

Al soterrani hi falta gent!



Aquí es veu millor!

pd. sabíeu que hi ha gent de Tuvalu (sí, sí,... és un país) que es forra perquè venen dominis d'internet? Total, perquè el seu domini acaba en .TV

;o)

José González - Heartbeats

Va tocar fa uns dies a Barcelona. Al Luz de Gas. Segur que aquesta la va cantar...



one night to be confused one night to speed up truth we had a promise made four hands and then away both under influence we had divine scent to know what to say mind is a razor blade to call for hands of above to lean on wouldn't be good enough for me, no one night of magic rush the start a simple touch one night to push and scream and then relief ten days of perfect tunes the colors red and blue we had a promise made we were in love to call for hands of above to lean on wouldn't be good enough for me, no to call for hands of above to lean on wouldn't be good enough and you, you knew the hands of the devil and you, kept us awake with wolf teeth sharing different heartbeats in one night to call for hands of above to lean on wouldn't be good enough for me, no to call for hands of above to lean on wouldn't be good enough for me, no


I anar fent...

The Mars Volta - Since we've been wrong

I resulta que després de veure At the drive-in quan tenia uns 17 anys veient Omar Rodriguez-Lopez fent coses estranyes amb la guitarra (encara les fa) i Cedric Bixler-Zavala cridant i saltant com un posseït... passa el temps i quatre discos després com a The Mars Volta, una carrera increïble i una música a qui no conec ningú més que sàpiga fer-la igual, aquests dos tios de pentinat estrafolari fan una cançó preciosa.

Fora la por a quin compàs estrany faran, com em reventaran les orelles, quin canvi imprevisible em trobaré.

Omar volia fer un disc "acústic", i en la seva mesura se n'ha sortit.

Bon profit:

The Mars Volta - Since we've been wrong ("Octhaedron" - 2009)

Since We've Been Wrong


A V de Venus: aquesta la tens al teu disc de 100 per...

L'humor es queda encara més en Minoria

Avui he sentit una de les notícies més tristes que podia donar la ràdio, a part de que ETA es carregui individus o... qualsevol cosa denostable com aquesta, i és que s'acaba un dels programes que més han fet per la ràdio en català durant la última dècada: el Minoria Absoluta.

Juntament amb Antonis Bassas -un dels millors periodistes radiofònics que ha sentit aquest país, amb una cultura, saber estar, capacitat de moderar i d'entrevistar difícil d'equiparar amb altres professionals actuals-, Matins i les mares que els va parir -que van aconseguir recuperar la franja d'oients joves que escoltaven i escolten ràdio en català a partir de les sis del matí-, o Alberts Puigs -la millor ràdio musical d'aquest país, sense cap mena de dubte-,... cadascú en la seva franja, estil i gènere han donat un nou impuls a la ràdio en català que ha acabat amb Rac1 agafant el relleu de Catalunya Ràdio.

S'acaba el Minoria Absoluta.

Des d'aquells temps llunyans del Pasta Gansa d'un llavors anomenat Mikimoto (avui, l'empresari Miquel Calçada), la franja del migdia no gaudia d'un programa d'humor intel·ligent. Fer notar especialment l'intel·ligent.

El que després s'ha convertit en Polònia, va néixer com un programa setmanal. Però si d'alguna cosa es pot vanagloriar aquest país és de l'autoparòdia. És per això que es va convertir en un programa diari, que arribava a les dues hores i que des de l'esclat del Polònia -que requeria més atenció de l'equip format per Toni Soler, Queco Novell i Manel Lucas-, es va convertir en programa d'una hora, deixant pas a "La Segona Hora del Minoria Absoluta", un programa que ha donat molt més del que prometia en un inici.

Alguna cosa passa quan el millor programa de sàtira política i d'humor que es fa en català anuncia que plega. El que vindrà, ja ho veurem... és veritat que sempre ho veurem aquells que erem addictes a la tríada Soler-Novell-Lucas i els seus col·laboradors, però se li hauria de donar un vot de confiança al senyor Eugeni Sallent, que ha aconseguit fer d'una ràdio menor, amb els diners de ca'n Godó, l'emissora líder a Catalunya en detriment de la sempiterna i ara una mica moribunda ràdio pública catalana.

Tot el respecte per ella. Sense Catalunya Ràdio no hi hauria hagut Rac1, ja que la meitat de la plantilla de la privada s'ha alimentat de la "pedrera" de la pública: Basté, Clapés, Rafael de Ribot, Jordi Beltran, col·laboradors, Margarit,... fins i tot el pesat del Sebastià d'Arbó (el que fa programes de misteris i esoterisme, etc.).
De fet, mirant la graella de Rac1, de sis del matí fins a les dotze de la nit, només el Minoria Absoluta, els informatius i la megadedicació als esports -"100 metres", "Primer toc" i després el "Tu Diràs" (hereu del "No ho diguis a ningú" del Basté a Catalunya Ràdio)-... tot ve de Catalunya Ràdio.

En fi, ens deixa el Minoria Absoluta el 24 de juliol. Els que l'hem escoltat amb fruició durant temps i temps, i ens hem maleït els òssos per no poder-ho fer perquè treballavem i estudiavem, serà una gràn pèrdua.

A veure què posen en el seu lloc, tenint en compte l'altíssim llistó que deixen.

Finalment, fer una menció especial a un individu anomenat Víctor Ollé. Aquest li sonarà a molt poca gent, però és un individu que se sap 40.000 xerrades de Jordi Pujol de memòria. Bàsicament perquè el President Pujol ha estat el quart membre que ha acompanyat des dels seus inicis a aquesta tríada Soler-Novell-Lucas.
Sembla mentida que només tirant talls de veu, Victor Ollé hagi aconseguit crear una personalitat paral·lela d'un individu cabdal en la història política i en l'imaginari col·lectiu català i espanyol com és Jordi Pujol.

Sentir el President dir (en una ràfaga de talls de veu) que se n'havia anat "a Lloret"-"amb unes brasileres"-"d'esquerres"-"a fer unes guarreries"-"amb en Felipe"-"Canalones"... ha estat impagable.

Esperem que la ràdio en català sigui capaç de trobar un digne substitut a un programa que per molts, i per la salut d'aquesta ràdio en català, ha estat durant anys imprescindible.

Aquí us deixo el programa d'avui, el dia en que han anunciat la fi del Minoria Absoluta. Disfruteu també del "No m'ha agradat-No m'ha agradat" de l'Òscar Andreu i l'Òscar Dalmau i el seu "El català incorrecte, passa'l", una de les perles d'aquest programa.

Primer hi ha l'informatiu i després ve la festa...

... i visca la ràdio.

Minoria Absoluta - 2009-06-25


Maleïda televisió...

Mastodon

Fa bastant de temps vaig llegir al Mondosonoro que hi havia un grup de metal que havia fet un disc molt bo. Es deien Mastodon i el disc es deia Leviathan. El vaig aconseguir i vaig tornar a pensar que si llegeixo el Mondosonoro és per alguna cosa. Segurament perquè saben de què parlen i en saben prou com per fer una revista musical i gratuïta que deu anys després de la seva creació continua sortint als carrers, que aguanta la crisi de publicitat a la premsa escrita, i que no deixa de descobrir-me música interessant.

Posteriorment va venir el segon disc de Mastodon: Blood Mountain. Si el primer era bo, aquest encara el vaig trobar millor.


Aquesta gent fa el que es coneix com a metal progressiu. De la mateixa arrel de Tool -encara que aquests són més obscurs i alhora relaxats- però més propers a gèneres com el post-hardcore, l'sludge i altres etiquetes variades, Mastodon són una espècie de creuament perfecte per a aquells qui vulguin escoltar alhora Pink Floyd (per ambients i musicalitat), Black Sabbath (per actitud i referents sonors) i Metallica (per ser qui han estat i són i la influència directa que han tingut en ells)

L'últim disc encara va més enllà i es diu Crack the skye. Crec que ja es mereixien un post fa temps però al veure el videoclip del seu single "Oblivion" ja no tinc excusa.
Aquí els teniu.


Mastodon "Oblivion"




I aquí us deixo una altra cançó que m'agrada molt -amb la col·laboració de Josh Homme de Queens of the Stone Age- que es diu "Colony of Birchmen", del disc Blood Mountain.


Colony Of Birchmen



Aquí hi ha més cançons...



Bon profit i bona música

;o)

Saltant, saltant,...

Arribo d'una banda a l'altra.



Resulta que l'altre dia vaig a parar a un concert de Se Atormenta Una Vecina, grup que té components de múltiples grups...



Entre aquests grups hi ha Manel... però també l'Estanislau Verdet. Estimat per molts per la seva manera de fer música, odiat per tants més per la seva manera de fer promoció. Vaig estar parlant amb ell i em va semblar un noi molt normal i molt... normal, que al cap i a la fi es tracta d'això, sobretot quan li acabes cantant al Josep Cuní que voldries ser ell. Crec que és dels músics més brillants, i alhora -que no és gens fàcil-, més llestos que corren pel nostre país.



I avui em trobo amb això. Si l'altre dia va ser la Rocío la que penjava una cançó de The New Raemon, jo avui penjo a The New Raemon cantant una cançó de l'Estanislau Verdet. I és que... tot i que aquest senyor és com és, el responsable de Cydonia Records no només se li ha de dir que ho fa molt bé, sinó que també li he d'agraïr que un dia s'atrevís a treure un disc d'uns tal Raydibaum.




Total, que és només una cançó. Però és que és molt bona... francament... i l'interpreta molt bé. De les parets vermelles només en puc deduïr que és a l'Heliogàbal. Un lloc on li vaig fer fotos fent de teloner de Jeremy Enigk.

Tranquils... el pròxim post anirà dedicat a una gent que està malalta fent música i que és digna d'admiració

L'Eina per l'Ànima

Fa bastant, tirant a molt, de temps vaig descobrir una gent que es diuen Tool. I aquests dies he anat recuperant un dels seus discos -Aenima (1996)- una i una altra vegada.

D'ells em van captivar diverses coses. En primer lloc, el seu cantant -Maynard James Keenan- té una de les veus més privilegiades del que s'ha anomenat últimament metal encara que sempre he pensat que Tool feien una cosa més tirant a "metal progressiu". Aquesta gent tenen més a veure amb Pink Floyd que amb Metallica. Té una veu dolça, fosca, que rascada té moltíssima força, i sobretot molt elegant.

Recordo veure'ls fa anys, a la gira del disc Lateralus, i amb el cantant tot pintat de blau davant d'un plafó on s'hi projectaven imatges estranyes com ara operacions quirúrgiques a ulls desconeguts. Increïble. Un espectacle impressionant i uns músics increibles.

Després fer menció especial a la secció rítmica d'aquest grup. D'entrada, un bateria -Danny Carey- espectacular. No toca mai més del que ha de tocar per fer-se notar, sinó que porta el pes del grup amb una tranquil·litat i amb una força difícil de trobar en altres grups. De fet, diria que és un dels millors bateries del rock, juntament amb Jimmy Chamberlin -de Smashing Pumpkins-. Un tio que toca aquest estil de música, però que estic convençut que li fas tocar amb un trio de jazz i te la clava.

I finalment, les cordes. És curiós perquè a Tool els papers s'intercanvien. És el baix -Adam Jones- qui porta el pes melòdic mentre que la guitarra -Justin Chancellor- porta el pes rítmic de la cançó.

Si a tot això li sumes una elegància en la composició espectacular... només queda remetre's als seus fills més melòdics, com són A Perfect Circle.

Total, que fa uns dies torno a caure en un disc de fa anys i panys, l'Aenima de Tool, amb grans cançons i amb una conceptualitat fosca i estranya que recorre tot l'àlbum. Cap al final, la perla que dóna nom al disc. La cançó Aenima



A part, pels que hagueu flipat amb la imatge de dalt... tots els dissenys de portades, fotos, imatges,... tot ho fa el baixista: Adam Jones. Només per com es curren les portades i els dissenys dels discos, ja val la pena comprar-los.

Aquí va la "cançó estrella" d'un altre dels seus discos -Undertow (1993)- en videoclip.




Doncs això... Com bé diu l'allmusic.com, en el seu moment van demostrar que el metal pot ser, a la vegada, intel·ligent, emocional i brutal.



pd. Algú recorda uns palurdos de Madrid que es feien dir Sôber? Per algo seria...,

Lady in the Water

"Lady in the water", altrament i internacionalment coneguda per "La joven del agua" -mareta, qué malament que sona! sembla que sigui una noieta que porta fontvelles!-, resulta que és una pel·lícula de 2006 però jo no l'havia vista. Després de fer-ho, escric aquí, no només perquè trobo que és una bona peli, sinó que a més és de remarcar una tesina que està fent una noia a la facultat sobre tot l'univers que envolta el film.

Magníficament interpretada per Paul Giamatti -alguns el recordareu per Entre copas, jo personalment el recordava per encarnar a Harvey Peckar a American Splendor-, aquesta peli és un conte de fades que retorna al món modern, si no postmodern.

La possibilitat actual de poder creure en una nínfa de l'aigua... és profundament remota, però bé, del que es tracta és de fer el que el personatge de Giamatti fa durant el film, que és confiar, deixar-se anar i perdonar-se.

Menció especial a tots els mites que conté fins a les interpretacions que se'n poden fer des de la filosofia (Jung, Plató, etc.)

El director és M. Night Shyamalan, també responsable de "El sexto sentido", "El Bosque", "Señales" i "El Protegido"


Bona peli. La recomano.

Us deixo el tràiler

;o)

Eef Barzelay

Sembla un individu normal. De fet ho és, suposo. Però té un aura diferent.
Moltes vegades he buscat la música, no només en grups, sinó també en individus concrets. M'agradaven Sunny Day Real Estate, però l'individu era Jeremy Enigk. El mateix amb Tom Morello i Rage Against The Machine -més que Zack de la Rocha i tot- o el duet Thom Yorke-Jonny Greenwood a Radiohead. Últimament el torn li ha tocat a Josh Homme, que és Queens Of The Stone Age.
A part hi ha els que sempre han anat sols: Nick Drake, Jeff Buckley,...

Doncs a Eef Barzelay li pertoca Clem Snide. Encara que també la seva carrera en solitari mereix una consideració a part. Aquest cantautor ha necessitat els seus dos discos en solitari per ser un altre. I el retorn ha estat magnífic.

Ara però, torna a haver-hi Clem Snide. Si hi ha sort, el dia de Sant Jordi, a l'Apolo 2




"Perquè ets preciosa, en totes les teves facetes... Així que no m'ho tiris a terra"

pd. oblideu de la història que explica sobre quin gust havia de tenir un pixat, si us plau...

Sobre la música a ràfagues, en aquest cas, Cuzo

Fa relativament poc em vaig assabentar de l'existència d'un grup. Es diuen Cuzo. Jo només en conec la procedència d'un dels seus membres, concretament del guitarrista, que ha estat durant anys tocant en un grup massa desconegut, encara que és més o menys entendible, que es deia 12Twelve. Només el fet de que dos dels seus tres LP's els gravés i mesclés un tio com Steve Albini (productor al que van recórrer Nirvana per gravar el disc In Utero)... per mi ja diu prou.

Sempre he admirat les dots de Jaume L. Pantaleón com a guitarrista. Té un estil molt personal, complicat i alhora que sembla simple d'assolir. Estic convençut de que els ha hagut de donar la tabarra als veins i als companys de pis -quan en tenia- moltes hores durant la seva vida per arribar a aconseguir-lo.

La meva sorpresa va ser quan vaig saber que 12Twelve havien plegat però que Pantaleón continuava en un altre projecte, amb menys jazz i més rock progressiu (més progressiu encara?) i que es deia Cuzo. Vaig escoltar dos temes i... i ja està.

Porto dues setmanes, o més, que no puc parar d'escoltar "Amor y muerte en la tercera fase"

Un dels temes del disc és "lluvia de sapos", visiteu el seu myspace per sentir-los del tot...



Per cert, aquest vídeo és molt i molt xulo....

Disfruteu-los!

L'Abdominable Gallina Nauseabunda i l'avorriment com a art personal

Sobre l'abdominable i benaurada coneixença nauseabunda:

Heus aquí una vegada que un servidor va anar a un concert per veure uns músics desconeguts. El resultat va ser que no els va veure perquè el baixista s'havia tallat un tendó tallant pernil.

Però fruit d'aquesta malaurada coïncidència va sorgir una benaurada coneixença.

Pep Rius, va anar a fer un concert amb el seu grup, però de resultes d'un ganivet de tallar pernil i el baixista del seu grup no el va poder fer. Va ser llavors quan va conèixer un noi curiós a qui li agradaven uns desconeguts. Li va donar conversa durant estona i estona fins que va descobrir que era només al seu grup al que anava a veure.

Va ser llavors quan ambdós es van començar a trobar. Ara aquí, ara allà, en encontres més o menys espaiats en el temps i en l'espai.

A part d'aquest fet, resulta que en Pep Rius tenia un alter-ego nauseabund (que és molt millor que lletgista, sens dubte) anomenat l'Abdominable Gallina Nauseabunda.

El fet és que un servidor ha anat seguint en Pep i companyia i, francament, ara n'està molt content. Sinó no tindria el plaer de oferir-li el seu propi ordre per un futur disc que considero que està molt ben fet i que té molt bones cançons. El dia que tingui prou collons, temps i empenta per fer una cosa similar, li passaré les meves cançons denostables (que no arriben a nauseabundes, sens dubte) perquè les posi en ordre, per tal que així que pugui intenti perseguir algú perquè m'editi música. Fins llavors el que estaré és avorrit.

Avorrit, però feliç d'aquest encontre.



El gran Pepone della Bordeta

Ara em toca a mi 09-03-16

Nova entrega de l'Ara em toca a mi... està un pèl passada, però ens va quedar un pugrama prou mono (i stereo alhora) tenint en compte els mitjans disponibles.

Aquí el teniu

-les falques del començament i final són un pèl vils... ho sé-

AETaM 09-03-16 -TearsForFears Portishead TimHardin i un llarg etc amb un Guillem sishanteru i un Marti nubenteru



Apali, a difrutar. Per qualsevol cosa, araemtoca@gmail.com

Salut!


Si en voleu més aneu a www.radiosarria.cat i allà aneu a la pestanya programes i ens trobareu fent cara de burros i amb tots els pugrames penjats.

;o)

Nick Drake en resposta a V de Venus

No... no és ni de Tarragona i té un nom estrany, ni és irlandès i té el cabell vermellós.

No ha guanyat mai un Oscar a la millor banda sonora.

No ho va fer mai, de fet... però gran part de la música actual, i en particular dels cantautors, es deuen a ell. I sinó pregunta-li a José Juan González o a l'altre... al José González

Un present per les orelles.

Un 5/4 d'una naturalitat extraordinariament fràgil, delicada i bonica...

1, 2, 3 - 1, 2 - 1, 2, 3 - 1, 2 - ...

Nick Drake i l'home del riu.



El disc es diu Five Leaves Left i aquest senyor no el podré veure mai, malauradament.

Jeremy Enigk en resposta a V de Venus

El gener vaig anar a veure per segona vegada a la meva vida a l'ex-líder de Sunny Day Real Estate i cantautor Jeremy Enigk a l'Heliogàbal. De fet era la segona vegada que el veia allà també. Deu ser perque les oficines de Cydonia Records -la seva discogràfica en aquest país i amics de Madee, etc.- estàn també a Gràcia.

Doncs bé, si la primera vegada hi vaig anar sol, i ho vaig fer enlloc d'anar a veure Wilco, i només acompanyat d'una càmera de fotos -sí, també tinc fotos d'aquell bolo-, aquesta última vegada hi vaig anar acompanyat. De qui? D'una desconeguda fins uns minuts abans Rocío, que escriu sobre l'activitat cultural de Barcelona, entre d'altres coses.

Aquell dia ella va escriure això, i des de llavors que li devia una foto-resposta.

Lo prometido es deuda... i avui dijous aniré, de nou, a l'Heliogàbal a descobrir-li un altre artista en directe. Amb la diferència que aquest jo no l'he vist mai encara. A veure què tal.

Ja explicarem què tal ha sortit aquest tal Espaldamaceta

;o)

AETaM - 08-01-05

Fa temps va començar una aventura amb un tal Lluís i després amb un tal Guillem de fer un programa de ràdio. Aquest programa de ràdio es feia - i es fa dir- "Ara em toca a mi", i consisteix en un combat humorístico-musico-mental entre nosaltres dos en el qual cadascú es carrega la música que proposa l'altre. A això cal sumar-li una versió i una cançó original al començament i al final de cada programa.
A més, el programa consta de l'estimada secció de "La cançó odiada". El fet és que el Guillem i jo només coincidim en el fet de que hi ha cançons que són insuportables... i ens les carreguem.
Això molt abans de que d'altres tinguessin seccions que es diguessin "La cançó que es mereix un descans, eh Basté?-.
Ara mateix, s'emet per la ràdioperinternet www.radiosarria.cat



El resultat, després de tres anys, per exemple, és aquest. Ja em direu què us sembla!


;o)


Ara em toca a mi 08-01-05


I pim pam... seguirà d'aquí a molt poc.


pd. Tingueu certa clemència... quan es va fer aquest programa feia cosa de 8 mesos que el Guillem i jo no ens retrobavem en un estudi. A part, era nou, no teníem la soltura tècnica que cal tenir, etc.

pdd. Per qualsevol proposta, suggeriment, etc. araemtoca@gmail.com

pddd. Més a www.radiosarria.cat

pdddd. Això no és un medicament. No cal recepta ni anar al CAP a veure gent malalta. En cas de dubte deixeu un comentari o envieu un mail a l'adreça abans indicada

pddddd. Doncs això... que ja està em sembla

El somriure involuntari

És infalible. Hi ha certes coses que et/ens posen de bon humor. O almenys ens arranquen un somriure i no sabem per què.
Aquest és el cas d'aquesta cançó de Dee-lite.

Segur que la posareu i direu alguna cosa així com "Joder! És veritat! Estan morts? Els puc veure a algun lloc a aquesta penya?"

Jo mai vaig ser -ni sóc- gaire fan ni de ballar, ni de les discoteques, ni de la música dance, disco,... però és que aquesta cançó i tota la seva parafernalia em guanyen del tot.

Pashacutusuhuputucutucupu-pá! (més o menys...)

Groove is in the Heart - Dee-Lite
by MovieFanQS

Sí o sí que aquesta cançó és un ;o)


apali, a gaudir!

Buckley, oh Jeff Buckley

Jeff Buckley va entrar en el meu univers musical d'una manera molt estranya... quasi de forma desaparcebuda i el seu únic disc -el segon en producció no va veure la llum fins després de la seva mort- ha acabat essent un referent musical. Com deia aquell, és un disc que voldries llevar-te un dia i descobrir-lo per primera vegada una i una altra vegada.

Aquesta és una cançó fosca, que en directe s'enfosqueix més i que demostra que si la seva veu ja és increïble en disc, encara ho era més en directe... Somia germà Buckley



Jeff Buckley - Dream Brother (Live in Chicago)

Si us agrada es ven aquest directe en dvd. I el cert és que és magnífic

Videopintura? Videoart? Pinturagravada?... A mi m'ha agradat!

Fa temps que no escric al blog, pero he cregut que m'havia d'esperar a penjar alguna cosa... allò que aquell cuiner tan risueñu en deia "con fundamento". Un bon amic ha estat temps i temps treballant en un projecte que mescla video, pintura i música. Francament, és una branca del que és més proper a les arts plàstiques que no domino -si és que en domino alguna-, pero després de veure-ho em vaig dir, "i per què no?". Els he vist i m'han agradat. Doncs al blog. Amb el permís de l'artista, es clar...

Així doncs us presento el seu treball. Sis obres. Sis notes. Sis videos. Sis Murals

Bon profit!


Mural I


MURAL I from Retalls Audiovisuals on Vimeo.


Mural II


MURAL II from Retalls Audiovisuals on Vimeo.


Mural III


MURAL III from Retalls Audiovisuals on Vimeo.


Mural IV


MURAL IV from Retalls Audiovisuals on Vimeo.


Mural V


MURAL V from Retalls Audiovisuals on Vimeo.


Mural VI


MURAL VI from Retalls Audiovisuals on Vimeo.



Espero que els hagueu disfrutat.
Coses d'aquest artista i amic: aquí i aquí


Fins aviat i ja direu...