30 d’agost 2010

Cançons per... (13a entrega)

.

... per ser dona i sentir-se desitjada.


Una proposta arriscada a la 13a edició del cançons per? M'ho haureu de dir les lectores, que en sabeu més que jo... perquè no sóc una dona.


Fa uns dies parlava amb un amic meu durant les festes de Sants. La frase era que "això de l'estiu és molt dolent", que en llenguatge intern seria alguna cosa així com "quin bé de déu de dones que hi ha per aquí, això és insostenible".

D'una forma estranya, i com no podia fer d'una altra manera aquest amic, la conversa va anar derivant en com es comportaria ell si fos una dona en aquest tipus de situacions. En aquests moments en què una dona acaba sent observada per un munt d'homes.

El fet és que ell argumentava que, si ell fos una dona, probablement aniria a les zones on s'hi fan obres a "ensenyar-se" perquè li diguéssin coses. Bàsicament perquè ell té un punt d'exhibicionisme que... jo, francament no comparteixo, encara que respecto i no deixo de trobar entranyable. La seva parella, que estava present allà durant la conversa, se'n feia creus però alhora ja assumia com a normal el tipus de conversa que teniem, i fins i tot el que deia el meu amic i parella seva.

Jo però, li vaig fer una reflexió. I és que, probablement ell sí que ho faria. Però que això només passaria si ell fos un home i tingués el cos d'una dona.

En què va derivar la conversa... no té importància. Era tard, hi havia alcohol i música a un volum molt alt... Però fa uns dies vaig repescar una cançó que em va fer pensar en aquesta situació.

* * *

La necessitat, o si més no, la satisfacció de sentir i notar el desig sexual és alentador, i alhora pot ser insegur. T'ha d'agradar caminar per aquest fil del "vull que em desitgis" i el "és a mi a qui vull que miris". Evidentment, no hi ha d'haver res millor que la correspondència, i que a més qui et desitgi sigui algú que t'agradi. I insegur... pel que pugui passar, sens dubte.

Aquestes vacances he estat mirant la sèrie Mad Men, on la dona del protagonista, Betty Draper, se sent molt sovint abandonada pel seu marit, que ja no la desitja de la mateixa manera com ho fa amb altres dones. Encara que sigui d'amagat. Ella ho nota i ho percep. Com percep quan un altre home la desitja a ella. I ella també juga les seves cartes... (no m'expliqueu res! que estic a mitja sèrie!)

* * *

Anant però a la cançó, "Yard of blonde girls" és un tema escrit per Lory Kramer, Audrey Clark, i Inger Lorre quan es feien dir Pendulum Floors... però qui la va popularitzar va ser Jeff Buckley quan la va gravar pel que havia de ser el seu nou disc després del Grace. El disc que no va treure perquè va morir durant la gravació. Se'l va endur el Mississipi. El van anomenar SKETCHES for My Sweetheart the Drunk.

La cançó parla de que "a través del pati de les noies rosses, al costat de la costa del riu i del mar, on els taurons brillen, hi ha un arbre blanc que trenca la terra. Als carrers on jugava una Lola, molt, molt sexy... hi has d'anar amb compte, perquè podriem anar a buscar-te. Així que corre, corre, corre,...".

"Fear, we may come..."


Vés amb compte, noia bonica, perquè podriem venir a buscar-te.

No deu ser pas la Cristina de la caputxeta de Mazoni?


Així doncs, aquesta és una

Cançó per... ser dona i sentir-se desitjada.
Estil: pop-rock/indie
Cançó: "Yard of blonde girls"





Anys després, Micah P. Hinson en va fer una versió per un disc de tribut a Tim i Jeff Buckley anomenat Dream Brother.
Només un detall... Si us hi fixeu, només per com canvia els acords de la tornada Mica P. Hinson, la cançó no fa la mateixa "por". Simplement sembla una cançó. Folk. Del camp. No de desig. Curiós, oi?


Aquesta versió també va fer fortuna per ser la banda sonora d'un anunci d'AXE.

Un anunci d'AXE. Doncs això. Desig sexual.







I vés amb compte, noia bonica, perquè podriem venir a buscar-te. Així que, corre, corre, corre,...




Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai.

.

20 d’agost 2010

Stand-by

Instruccions pel post:

Apreta el play.


 
12Twelve - Belmondo


Compta fins a 30 abans de començar a llegir.

(...)

Llegeix poc a poc.


Comença amb una sensació a l'estómac. A sobre de l'estómac. Just a sota del diafragma. Allà on notes que s'ajunten les costelles amb l'esternó.

És com si algú t'estigués apretant amb el polze en aquest forat que tens al tors. Mires a banda i banda. 

Respires fons i quan inhales perds aquesta mala sensació però quan exhales aquest aire la tornes a tenir, i més profundament.

Et fregues les mans per concentrar l'atenció en una altra banda i quan les separes és inevitable mirar-les. I quan les mires, del què t'adones és de que t'estan tremolant.


"Anem a una altra cosa", et dius.


Però vagis on vagis, ja has vist com et tremolen les mans i no deixes de veure res més.


De cop, sents la roba. Totes les costures, els plecs, les butxaques que et toquen la cama. Sents la roba. No vols anar despullat, però tampoc vols sentir cada peça que vesteixes a la teva pell.


Procures canviar de postura. Notes com la columna s'estranya d'una nova posició i té ganes de tornar  a estar com estava. Perquè és la postura de sempre, encara que no és la que més et convingui.


I és que adoptes sempre la mateixa postura. Encara que no sigui la que més et convingui.



I clac.



stand-by




És llavors quan et poses música deliberadament estranya. Però bonica. Com 12Twelve.









I gaudeixes de la música, perquè ella no es queixa mai

.

17 d’agost 2010

Prodigis de la natura

.
Els qui alguna vegada hem cantat, o intentat fer-ho, sabem que és una cosa extremadament difícil. S'han de tenir moltes coses en compte a l'hora de cantar. No es tracta només d'entonar, de clavar la nota que vols fer. També es tracta de saber-la aguantar, de que no et vibri la veu per "feblesa",  de saber modular la potència, i també es tracta de dicció. De pronunciar bé i cantar les vocals i les consonants.

El cas de Thomas Quasthoff és absolutament brutal. Per com canta. Pel timbre i la veu que té.

Hi ha gent amb veu greu que no sap que el què ha de fer és cantar en el seu registre. Això ho deia un que està penjat en un altre blog durant un concert que va fer fa relativament poc.

Thomas Quasthoff és el registre. De fet, és considerat un dels millors, sinó el millor baix-baríton del món.

I si titulo "Prodigis de la natura" no ho faig per parlar d'històries de superació de minusvàlues físiques. Per això ja trobareu llocs com aquest.


Efectivament, aquest senyor va néixer amb malformacions molt importants perquè a sa mare li van receptar Talidomida quan estava embarassada. Dit això, aquest home té una veu espectacular. Hi ha gent que té un braç espectacular i es dedica a llençar rocs a un estadi olímpic. Jo prefereixo el de la veu. Per a aquesta altra gent ja hi ha el periodisme esportiu.

Tornem però, al tema. Parlant amb mon pare -home savi-, m'explicava un parell de coses del que sona al vídeo: Una, què és un lied (cançó) i un cicle de lieder (conjunt de cançons), i l'altra, que Schubert tenia la qualitat de fer que en un lied no només hi cantés el cantant, sinó també el piano -i efectivament, així és-. Això es percep encara més quan el piano és un cavall que corre a través d'un bosc, per exemple.

Aquest vídeo del lied Der Leiermann forma part d'un cicle de lieder anomenat Winterreise (Viatge d'hivern), i és l'últim. La peça és preciosa. Et deixa glaçat. És el final d'un viatge, i déu n'hi dó com s'acaba el viatge, oi? Si seguiu el link trobareu més informació...

A mi el que em deixa astorat és com canta. Com pronuncia. La força i tendresa que dóna a la interpretació. I és que si fa dos posts posava gent que sap cridar, i després gent que sap composar, en aquest post el que poso és gent que sap cantar. Líricament. D'una manera prodigiosa.


Acompanyant a Quasthoff, Daniel Barenboim, pianista i conductor d'orquestres judeopalestines, i bèstia parda on les hi hagi també...



Un prodigi de la natura. I dels seus braços i cames que en parli algú altre.




Schubert - Der Leiermann - Thomas Quasthoff / Daniel Barenboim (poseu-lo a pantalla completa!)






Per cert, aquest senyor també té altres facetes musicals (i quina faceta!!) que m'han recomanat d'aquí.
I què fa? El que vol. Perquè té un prodigi de veu.








Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.

12 d’agost 2010

Cançons per... (12a entrega)

.
... per voler pertànyer a alguna cosa

Molt sovint el que ens provoca més moments de felicitat són els esdeveniments compartits amb alguna altra persona o una comunitat. Digues-li parella, digues-li Barça, el fet de compartir un moment, un sentiment, i en comunió amb altra gent és el que acostuma a generar un record.


És aquest sentir-se en comunió el que et fa sentir que formes part d'alguna cosa.

Als inicis d'internet -no la del mòdem que semblava un artista del Sònar, sinó més endavant- es va començar a utilitzar als mitjans de comunicació de masses el terme "comunitat" d'internet, i que va derivar, en funció d'on fossin, en comunitats d'internautes, de grups a myspace, de revistes on-line, de blocs en català, de twitters,... heus aquí la famosa Glocalització. El fet local a l'esfera global.

Malgrat tot, també es tracta de treure la cara de les pantalles i viure moments que provoquin aquest sentiment de pertanyença a alguna cosa.

Fa poc vaig "desvirtualitzar" tres persones de Twitter. Se'n diu així de quan els veus la cara a gent a qui només els havies vist un avatar.

El fet curiós és que no pertanyíem a res de l'altre món. Gent que se segueix a Twitter. Malgrat tot, em va sorprendre agradablement -i d'aquí el post, bàsicament- que dos dels qui vaig desvirtualitzar es van conèixer primer en persona i després a la xarxa. El nexe? El Barça.


I és que al cap i a la fi el que acostumem a voler és, justament, a voler formar part d'alguna cosa i no caminar sols. Sigui cap a una final de Copa d'Europa o cap al cine.

Potser és donar-li molta pompositat amb aquest post d'una "Cançó per..." a una anada al cine però, què coi, també tenia moltes ganes de posar aquesta cançó. I és que Jeremy Enigk, cantant de Sunny Day Real Estate, es pregunta com és això de formar part d'alguna cosa.

Així doncs, a la dotzena entrega de les "cançons per...",


Cançó per... voler pertànyer a alguna cosa
Estil: emo-core
Grup: Sunny Day Real Estate
Cançó: "How it feels to be something on"







Aquesta cançó, que dóna nom a un dels discos de Sunny Day Real Estate, és particularment bonica. Però és que el disc sencer és espectacular.




Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.