Estils

.

Ja fa un temps que hi ha hagut un moviment, o si més no, una diàspora radiofònica tant d'oients com de professionals, de Catalunya Ràdio cap a Rac1. Les raons són moltes: els exCatràdio -Bosch, Basté, Bertran, Clapés,...- són a can Godó, la gent s'ha cansat de sentir sempre els mateixos, i en especial com aquests mateixos es fan vells i parlen amb els mateixos amics/entrevistats. Hi altres raons, com ara que en Puyal -que fou bèstia radiofònica i que ara malauradament confón Iniesta amb Touré- perd en favor d'un Carrusel Deportivo a la Catalana com és "El futbol a Rac1", etc.

A part, Rac1 ha sabut treure la seva gent (no moltíssima) a la primera línia, o donar espai per gent nova, com va ser en el seu moment en Toni Soler & Co., l'Albert Om,... fins ara amb els Òscars.

És una qüestió d'estils també...

L'altre dia però, parlant amb un amic que també té intenció de dedicar-se de ple al periodisme, però que té un altre àmbit d'actuació del meu, comentàvem què val la pena, realment, de Rac1 i de Catalunya Ràdio. I va ser molt curiós perquè vam coïncidir en pràcticament tot.

Vam estar d'acord en què l'horari d'escolta a Rac1 comença a les 6h i s'acaba a les 14:30h. Llavors fugim d'un programa (el Tot és Possible) que respon a la suma de dos exprogrames de Catràdio (La Solució + La Nit dels Ignorants), i no tornem fins al Tu Diràs.

Tornant però al tema dels estils, l'altre dia vaig estar alternant -perquè dues ràdios alhora malament- Catalunya Ràdio i Rac1 al programa matinal, conduït per Fuentes i Basté respectivament perquè estaven entrevistant, un Montilla, i l'altre Hereu.

Va ser molt curiós, perquè a banda de l'estil que pugui tenir cada ràdio, cada conductor té el seu estil entrevistant, i em vaig trobar pensant mentre escoltava les dues entrevistes que en realitat Fuentes estava consolant a Montilla perquè l'havia deixat la nòvia, i Basté fent unes braves amb el seu alcalde.

Basté ja ho té això del tò distès. Ja li agrada, ja s'hi sent còmode, i des que feia esports a Catalunya Ràdio ja era una mica així. Segons com, amb les preguntes "complicades" te'l pots arribar a imaginar com si parlés canviant de postura a la cadira del bar de les braves.

En Fuentes, mentrestant, preguntava més com si li digués al Molt Honorable President Montilla, "i com estàs", "has trucat ja al José Luis", "però tu vas bé?", "si et falta alguna cosa m'ho diràs, oi?"... en un banc d'una plaça plena de fulles caigudes.

Perquè us feu una idea del què us parlo us deixo les entrevistes aquí. Podeu tirar-les endavant per sentir-les quan l'entrevista ja està un pèl més encarrilada pels dos conductors.

Entrevista del Fuentes a Montilla





Entrevista del Basté a Hereu

També és veritat que cada entrevistat és un món, i amb això no descobreixo res a ningú, però... són estils.


Godó volia una ràdio jove... la té. Però a vegades li falta una mica de punch, em fa l'efecte.
La CCRTV vol una ràdio pública i el PSC una ràdio que no esgarrapi. I la té.

No dic que a la ràdio catalana li falti mala baba... però com trobo a faltar a l'Antoni Bassas.

Salut i gaudiu de la ràdio, encara que sigui en podcast.

.

Quan la bona voluntat té conseqüències nefastes

N'estic convençut. A tots ens ha passat. Fer alguna cosa amb el convenciment de que el que estem fent és bo, està bé, és el millor, i resulta ser un absolut desastre per nosaltres, el nostre entorn, i allende las fronteras.

No estic parlant de la descoordinació dels individus que van organitzar la consulta sobre la independència de Catalunya. El dia després en López-Tena ja estava lluitant contra la resta del món "indepe" per no haver fet les coses prou bé.

Avui va del món "bizarro" aquest que als catalans ens agrada tant rescatar de l'España cañí (amb dues ñ, sens dubte) per sentir-nos un pèl superiors. Com si nosaltres no tinguéssim algun Lucky Guri o un Màgic Andreu.
Ja se sap que ara, si no has vist el Mag Lari no ets ningú. I al Lucky Guri ja l'hem substituït pel Joan Eloi del Buenafuente... ara que parla en castellà a la Sexta.


Però tornant a la bona voluntat amb conseqüències terribles, presentar-vos "El niño de Baena" cantant l'adorable cançó "Maruchi":

La qüestió és que "El niño de Baena" vol fer un alegat en favor de la figura de la dona. Defensar la Dona tal i com ell la vol i coneix. La qüestió és que el seu concepte de dona és tant terrible que fins i tot algun amic latinlover ha trobat que era... hardcore?

Francament, és digne d'escoltar per treure'ns un pes de sobre. El pes de que avui en dia ja no són tants els que pensen el mateix que el que canta "El niño de Baena"... encara que en queden massa encara.

Bon profit i a tractar bé les dones... de veritat.

Per cert, el detonant d'aquest post és el Justo Molinero de La Competència de l'Òscar Andreu i l'Òscar Dalmau, a Rac1.

Visca la música, que ella no es queixa mai.

L'humor es queda encara més en Minoria

Avui he sentit una de les notícies més tristes que podia donar la ràdio, a part de que ETA es carregui individus o... qualsevol cosa denostable com aquesta, i és que s'acaba un dels programes que més han fet per la ràdio en català durant la última dècada: el Minoria Absoluta.

Juntament amb Antonis Bassas -un dels millors periodistes radiofònics que ha sentit aquest país, amb una cultura, saber estar, capacitat de moderar i d'entrevistar difícil d'equiparar amb altres professionals actuals-, Matins i les mares que els va parir -que van aconseguir recuperar la franja d'oients joves que escoltaven i escolten ràdio en català a partir de les sis del matí-, o Alberts Puigs -la millor ràdio musical d'aquest país, sense cap mena de dubte-,... cadascú en la seva franja, estil i gènere han donat un nou impuls a la ràdio en català que ha acabat amb Rac1 agafant el relleu de Catalunya Ràdio.

S'acaba el Minoria Absoluta.

Des d'aquells temps llunyans del Pasta Gansa d'un llavors anomenat Mikimoto (avui, l'empresari Miquel Calçada), la franja del migdia no gaudia d'un programa d'humor intel·ligent. Fer notar especialment l'intel·ligent.

El que després s'ha convertit en Polònia, va néixer com un programa setmanal. Però si d'alguna cosa es pot vanagloriar aquest país és de l'autoparòdia. És per això que es va convertir en un programa diari, que arribava a les dues hores i que des de l'esclat del Polònia -que requeria més atenció de l'equip format per Toni Soler, Queco Novell i Manel Lucas-, es va convertir en programa d'una hora, deixant pas a "La Segona Hora del Minoria Absoluta", un programa que ha donat molt més del que prometia en un inici.

Alguna cosa passa quan el millor programa de sàtira política i d'humor que es fa en català anuncia que plega. El que vindrà, ja ho veurem... és veritat que sempre ho veurem aquells que erem addictes a la tríada Soler-Novell-Lucas i els seus col·laboradors, però se li hauria de donar un vot de confiança al senyor Eugeni Sallent, que ha aconseguit fer d'una ràdio menor, amb els diners de ca'n Godó, l'emissora líder a Catalunya en detriment de la sempiterna i ara una mica moribunda ràdio pública catalana.

Tot el respecte per ella. Sense Catalunya Ràdio no hi hauria hagut Rac1, ja que la meitat de la plantilla de la privada s'ha alimentat de la "pedrera" de la pública: Basté, Clapés, Rafael de Ribot, Jordi Beltran, col·laboradors, Margarit,... fins i tot el pesat del Sebastià d'Arbó (el que fa programes de misteris i esoterisme, etc.).
De fet, mirant la graella de Rac1, de sis del matí fins a les dotze de la nit, només el Minoria Absoluta, els informatius i la megadedicació als esports -"100 metres", "Primer toc" i després el "Tu Diràs" (hereu del "No ho diguis a ningú" del Basté a Catalunya Ràdio)-... tot ve de Catalunya Ràdio.

En fi, ens deixa el Minoria Absoluta el 24 de juliol. Els que l'hem escoltat amb fruició durant temps i temps, i ens hem maleït els òssos per no poder-ho fer perquè treballavem i estudiavem, serà una gràn pèrdua.

A veure què posen en el seu lloc, tenint en compte l'altíssim llistó que deixen.

Finalment, fer una menció especial a un individu anomenat Víctor Ollé. Aquest li sonarà a molt poca gent, però és un individu que se sap 40.000 xerrades de Jordi Pujol de memòria. Bàsicament perquè el President Pujol ha estat el quart membre que ha acompanyat des dels seus inicis a aquesta tríada Soler-Novell-Lucas.
Sembla mentida que només tirant talls de veu, Victor Ollé hagi aconseguit crear una personalitat paral·lela d'un individu cabdal en la història política i en l'imaginari col·lectiu català i espanyol com és Jordi Pujol.

Sentir el President dir (en una ràfaga de talls de veu) que se n'havia anat "a Lloret"-"amb unes brasileres"-"d'esquerres"-"a fer unes guarreries"-"amb en Felipe"-"Canalones"... ha estat impagable.

Esperem que la ràdio en català sigui capaç de trobar un digne substitut a un programa que per molts, i per la salut d'aquesta ràdio en català, ha estat durant anys imprescindible.

Aquí us deixo el programa d'avui, el dia en que han anunciat la fi del Minoria Absoluta. Disfruteu també del "No m'ha agradat-No m'ha agradat" de l'Òscar Andreu i l'Òscar Dalmau i el seu "El català incorrecte, passa'l", una de les perles d'aquest programa.

Primer hi ha l'informatiu i després ve la festa...

... i visca la ràdio.

Minoria Absoluta - 2009-06-25


Maleïda televisió...