Cançons per... (21a entrega)

... per mirar el sostre des del llit

Arriben temps d'atur, no necessàriament estàtics, i una de les pors en les quals pot incórrer l'aturat és, com a mínim en el meu cas, en la de "seràs capaç de fer una agenda de no-aturat, llevar-te prou d'hora al matí, fer un horari més o menys regular,...?". Sí. I tant. Però...

Però pot passar allò, de tant en tant, del posar la ment en blanc, estar estirat al llit i ocupar-se només de com canvia el color del sostre en funció de la llum que entra a l'habitació, i de com es mou l'ombra d'un d'aquells globus-Ikea que pengen i amplifiquen una bombeta de baix consum.

I jo, que sóc de tenir Bandes Sonores enlloc d'escoltar música, tinc gravada en foc al cap aquesta cançó des de fa uns dies. I és que fa uns dies, la Srta. Dua explicava que torna la reina.
PJ Harvey treu nou disc.

* * *

Si et diu "vine"... tu hi vas. Sens dubte.

La primera imatge que tinc de Polly Jean Harvey és, si no recordo malament, al mític Dr. Music Festival que es va fer als Pirineus. Jo devia tenir uns 14 anys, i recordo que als concerts que retransmetia el Canal 33 quan encara tenia aquest logo hi sortia una noia tirant a prima amb una faldilla curta i uns sostenidors de... cuir? i en una actitud que no havia vist mai. La primera reacció va ser un notable "hòstia", seguit per un "i aquesta qui és", per acabar amb un lamentable "que posin el lio del tio que li diu calvo i gordo al cantant de Bad Religion". Errors de joventut. O simplement, passos.

Després te n'adones de que si tantes publicacions es posen d'acord al parlar de la mateixa senyora serà per alguna cosa. T'ho escoltes i dius "hòstia", seguit per un "ara ja sé qui és", per acabar amb un més ben encaminat "he d'escoltar més coses d'aquesta dona...".

Aquesta senyoreta és coneguda per haver estat una de les grans dones de la música alternativa dels últims vint anys, juntament amb Björk, i alguna altra més. No gaire més han aguantat el pas del temps tant bé.
És summament polièdrica: ferotge, tendre, etèria, punk, fastuosa, sexy, descarada, continguda,... i molt més. Aquí ho teniu tot via Spotify. D'ella n'han destacat sempre els discs Rid of me, To bring you my love, i el Stories from the city, Stories from the Sea.

* * *

Ironies del blog, la cançó que està sonant no és de cap d'aquests discs. És del White Chalk. Un disc molt tendre i que sembla navegar en un núvol. I sempre amb una elegància desbordant.

Sobre la música... són els acords. En sexta. Oberts. I la seva veu, protectora.

I és que quan caus en l'èter, pot ser que et trobis en aquesta postura. Amb la necessitat de tenir com a banda sonora una

Cançó per... mirar el sostre des del llit
Estil: Indie/Pop-rock
Grup: PJ Harvey
Cançó: "When under ether"

[Aquesta és la meva. M'explica en Cels Piñol que aquesta és la seva. Què us sembla? Jo em quedo amb quedar-me sota l'èter.]


De tant en tant necessitem veure com canvien les ombres del sostre.
Però el que més ens cal és aixecar-nos del llit i posar-nos en marxa.
I així ho farem.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai.

.

Escrits Avivaveu - Inspira @ Heliogàbal - (02-12-2010)

... i allò que hi ha una nit, poc després d'un 5-0, en què comences a liar persones per anar a un concert i els expliques allò del "Dona'm la mà, anirem a nadar...".
I acabes veient un altre 5-0:

Segona nit d'Inspira a l'Heliogàbal i al bar vermell no hi cap ningú més. Els únics que es poden moure són els qui atenen a la barra. La resta, esperem atents a que en Jordi Lanuza i els seus arribin a l'altaret en què es converteixen els tres metres quadrats on normalment hi ha una taula però que ara ocupen una bateria, uns amplificadors i cinc músics. Els qui penséssin que en Lanuza defensaria en acústic el disc "Escapistes" (Amniòtic Records, 2010) anaven equivocats. De fet, no només ha vingut el pare de la criatura, sinó que també s'hi ha plantat el padrí. En Pau Vallvé, coproductor del disc, i només amb un sol assaig amb el grup no patirà gaire per defensar la secció rítmica. Després del concert, en Cristian Diana, guitarra elèctrica del grup, admet que hi ha hagut moments en què ha quedat bocabadat amb com anava tocant en Vallvé al seu costat quan aquest s'arrancava a fer coses encara més complicades per donar un punt més de tensió a les cançons que ha estat interpretant el grup.

En un ambient de partit absolutament guanyat, amb un local ple com un ou, Inspira van desgranant aquest Escapistes, però també reivindiquen en diverses ocasions el seu disc anterior, "Cova Placenta" (Cydonia, 2009), amb la cançó homònima que obre aquest treball, "Passatger", o "Dofins". Tots aquests temes també estan marcats per aquest aire eteri que els configura, que els apropa a una banda sonora de somni plaent. Però no ha estat fins aquest "Escapistes" que no han agafat una força diferent. És aquesta força i també un ganxo diferent (més pop, menys emo-core) les que en aquesta segona data a l'Heliogàbal han fet que tothom hagi acabat cantant i picant de mans a l'uníson davant la mirada un pèl estupefacta del Jordi Lanuza.

(...)

La crònica completa del concert, en aquest enllaç a Avivaveu.com.


El vídeo, cortesia de Maiol Sanaüja.

L'àudio és cosa meva.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.

L'única manera d'escoltar-los

Què hi farem? Mala cara quan...
Mentrestant, busquem un camí?

Últimament he vist a twitter que hi ha un hashtag que s'anomena #joconfesso.

Un hashtag és una etiqueta, un tag, que s'anomena així perquè té el coixinet (#) al davant. A més, relaciona tots els twits que el fan servir. Cliques sobre el hashtag i et surten tots els twits que escriu la gent on hi apareix, per exemple, el #joconfesso.

Aquests #joconfesso acostumen a explicar quines són les coses han fet, no han fet, o... o simplement fan una mica de vergonya als usuaris de twitter. Algun exemple seria:

- #joconfesso que em vaig estripar la roba de satisfacció amb el 5 a 0 del Barça

- #joconfesso que encara no he vist "La red social" (pràcticament delicte en aquest món xarxosocial!)

- #joconfesso que rajo de la Lady Gaga perquè en realitat el que vull és que Madonna tingui 20 anys menys.

Ha quedat prou clar, oi? És una confessió... no té més.

Doncs des d'un bloc, i no des de twitter, #joconfesso que no tinc especial predilecció pel flamenc, perquè no el gaudeixo i no m'acaba d'arribar. Podria ser que no m'arribi perquè no l'acabo d'entendre, com en la majoria dels casos tampoc m'arriba l'electrònica. Hi ha coses que sí que escolto i que em posen la pell de gallina, com aquest Romance del Amargo, o aquesta Nana del caballo grande,... però em costa posar-me un disc de flamenc perquè sí.

A part, #joconfesso que no m'han agradat mai Los Planetas per una raó molt senzilla. No suporto la veu que té aquest individu que es fa dir J. Sempre he pensat, i encara avui penso, que sembla que canti sedat. Sé que no faig gaires amics dient això, però mira... per regla general, i si mireu la llista de música de la columna dreta, veureu que la gent que escolto -potser no tots...- quan canten, afinen i estan prou "desperts" per cantar. Los Planetas també hi són, però és perquè s'ha d'escoltar de tot.

I lligant-ho tot, ni el flamenc és la meva devoció, ni tampoc Los Planetas, però Enrique Morente m'agradava com cantava. I ara és mort.


I #joconfesso que "Tendrá que haber un camino" és de les poques maneres que puc escoltar-los.

Aquesta cançó deliciosa apareix al disc La Leyenda del Espacio (en honor a la del Tiempo)


Ho seguiré intentant...

Gaudiu de la música, que encara que vagi morint, ella no es queixa mai.

.

Cançons per... (19a entrega)

.

Necessito un dentista com aquest...

... per riure's del propi gremi

Fa molt poquet vaig anar a veure uns amics que, afortunats ells -i no hi ha cap mena de sorna en això- han tingut una criatura. És una criatura preciosa. De debò.

Dit això, aquests bons amics viuen la vida, l'entorn i les creences d'una manera molt diferent que jo. Són d'aquelles persones que creuen en l'energia de les coses (plantes, persones, pedres, etc.) i la interconnexió entre totes aquestes coses i factors en la vida, i en com ens hi relacionem.

Jo sempre he estat un pèl descregut, i sobretot -i aquí sí que hi ha una mica de sorna- si el que he de fer és abraçar un arbre, o m'he de curar un transtorn bipolar amb hipnosi.

Però, ei!, tenim d'altres vies que acceptem amb una naturalitat infinitament paranormal per entendre el què ens passa i com ens passen aquestes coses. O com curar-les... Com deia aquesta, "si passa, passa, i si passa, què passa?". Si a ells els va bé, sort i salut. Sincerament.

* * *

Aquesta foto és meva!!

Els qui hagueu apretat el play de dalt estareu sentint una espècie de Hare Krishna's baixant per les Rambles. Res a veure amb això. Akron/Family van tocar a la Pl. Reial fa un parell d'anys a la Mercè, però d'aquí a posar-se uns llençols i pregonar als quatre vents la seva religió, res de res. Com a màxim, ens podrien explicar com funciona un tractor al mid-west nordamericà. La cançó que sona, Ed is a Portal, és un mantra indie (que no indi) que m'ajudarà a explicar el per què del riure's del propi gremi.

D'Akron/Family, dir que semblen molt simpàtics i bones persones, que ho van fer molt bé en aquell concert, i que el disc Love is simple és fantàstic.

Són tres nois amb cara de hippies que fan una barreja de folk, pop, psicodèlia, rock i... el que sigui, però sempre sembla que hagin sortit d'un "condado de"... vés a saber, d'Arkansas mateix, i que es van trobar a Nova York per donar-se a conèixer arreu amb una proposta entranyable, divertida i... bonica? Sí, bonica.

El seu directe és molt xulo. No us els perdeu si vénen a tocar per aquestes contrades. A més, les cintes de suor en plan Björn Borg són impagables.

Akron/Family tenen un myspace, una web, la música penjada a Spotify i segur que la venen per internet

* * *

Tornant al tema, el més curiós és que veient aquests amics que confien en rituals de sanació i/o purificació, em vaig adonar d'una cosa a la qual no havia parat mai prou atenció. I ara us proposo un petit exercici. De la conversa:

- Ei! que el pròxim dimecres farem un temascal!
- Ah si? I qui oficiarà la cerimònia?
- El meu nòvio, que és Xamán. Es farà al Mas Rahbinnanaputri.

Substituiu, per l'ordre que us diré les paraules en negreta per:

una trobada sobre mitjans de comunicació 2.0 / farà de ponent / community manager / a ESADE

o, encara millor:

una sessió d'indie-rock / farà el concert / guitarrista / a l'Heliogàbal


Total, que tot va bé si és dins del cercle. Malgrat tot, si parlem de gent com els meus amics, resulta que els qui abracen arbres fan "risa". En canvi, si xerrem de música independent és la pera, i si parlem de Xarxes Socials serà ben bé que aquesta la nostra salvació econòmicolaboral i farem molt de network...

Jo sóc dels segons. O sigui que... cadascú a riure's de què toqui, perquè aquesta és una:

Cançó per... riure's del propi gremi
Estil: Pop/Folk/Indie/Psicodèlia
Grup: Akron/Family
Cançó: "Ed is a Portal"

I el per què de triar-la és senzill. No és que la cançó sigui una crítica divertida. És perquè sembla un mantra, és música indie, i parla de portals (més internàutic impossible). I és que si no ens prenem una mica el pèl a nosaltres mateixos de tant en tant correm el risc d'acabar sent bastant... avorrits. O pesats. No sé què és pitjor.

Jo, particularment, tiro a pesat. Però bé, per això hi ha la música. Perquè jo me la posi i no us molesti.

To all of the places that I've known, aquest és on hi estic més còmode.

Aixo sí, si us voleu riure de forma molt gratuïta del gremi dels dissenyadors, la millor és aquesta.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.

2010's, nus, i collites impròpies

.

Vallvé es despulla...

Imaginem per un moment que conec un individu anomenat E. És sabut que un individu pot ser una Elisenda o un Emili. En això estem d'acord, oi?

Imaginem doncs, la situació següent: l'altre dia li deia a E "t'he enviat l'enllaç del nou disc del Pau Vallvé a Spotify", i a continuació li deia alguna cosa així com ara "ja em diràs què et sembla". I tant tranquil. Tranquil, jo.

Perquè el fet és que a l'individu E li "sembla".

Al cap de dos dies m'envia un correu responent a l'enllaç del disc "2010" fent, en un tres i no res, molt més del que crec que n'hi ha molts que, quan es presenten en societat, es presenten com a crítics musicals.

Dues qüestions prèvies respecte 2010 i les valoracions de l'individu E i un servidor:

- Quan en parlo a twitter, la presumpció d'innocència, o si més no, la presumpció de que el que em respon E és positiu... és mínim.

- Tant E com jo creiem que aquest disc... és molt bo.

Deixeu-me doncs que us copiï aquí el que en diu l'individu E. Si resulta que ho voleu escoltar mentre ho llegiu, cliqueu aquí (Spotify), o poseu el play al vídeoclip de Protagonistes.

* * *

Després de que E hagi fet més escoltes del disc i vegi el pas de l'esfera privada (mail) a la pública (post),  i tenint ell en compte que està fent una crítica d'un disc, em demana que canviï el seu text. I així ho faig..

* * *

Diu E, sobre el disc d'en Pau Vallvé:

"És un bon disc. Un disc bonic. I és un disc molt ben fet. I sobretot: és un disc que fa molta companyia. Sobretot perquè et posa a cau d'orella la veu d'algú que no et parla "des de dalt", sinó que et parla com un germà. M'agrada el so del conjunt, i trobo que els arranjaments estan fets amb molt de talent, amb molta música al cap. I m'agraden les lletres de les cançons, que tenen una poesia neta de contaminacions, i que caminen a peu pla, i que saben què volen ser, i ho saben ser; té molt de mèrit, i més en català, i sé de què parlo. Molt poca gent arriba a escriure així. M'agraden les veus del disc; és atrevit, busca timbres, matisos (thomyorkeja de tant en tant, i m'agrada, em fa sentir com a casa). Bé. I és expressiu com a guitarrista, delicat. 
Les percussions em semblen excepcionals. De concepte, i d'execució, i d'expressivitat, i d'emoció. Són potser l'estrella del disc. El que fa volar les cançons. El que t'arrossega com a oient, no?... M'encanten les intros també; és un magnífic catàleg de com començar cançons. I de com acabar-les. Que bo que és.
Aquest disc és singular de debò, i és un bolet estrany, rar, valuós. Un disc com aquest surt cada cinc-deu anys. M'ha fet sentir una mena de plaer que no tinc amb altres discos recents que m'agraden: una sensació difícil d'explicar, que només tenia (últimament) quan el Vic Chesnutt treia un disc nou. Suposo que ve de l'obsessió per l'honestedat que el disc respira; per una reivindació de la fragilitat que em sembla d'un coratge bellíssim, i d'una contemporaneitat radical. Ah, i és el disc d'algú que té coses a dir!... Sí: coses petites (les importants!), coses personals, i que mai és obvi ni musicalment ni poèticament, encara que sàpiga mostrar que les coses importants ens deixen, finalment, amb ben poques paraules. Buf... A casa som molt feliços escoltant aquest 2010. I en comprarem tres: un per nosaltres, i dos per regalar-los, que vénen festes. Gràcies per spotifaiejar-me'l!"

Ei... que surt el sol!

I jo dic Bravo. Déu n'hi dó per una sola escolta!  [en aquest text, ja, més escoltes] Quina dissecció! N'hi ha algun que m'ha demanat que faci una dissecció -amb molta sang, si pot ser- d'altra gent, però em sembla que és perdre el temps i no fer Amics. Tornant però, a l'individu E, coincidim en moltes coses. En d'altres no.

D'entrada, dir que sort en tenim de Vallvés (Paus i cosins diversos) que fan que la música cantada en català no hagi de ser... bé, deixem la sang.

I després dir que la impressió que em provoca aquest disc, independentment del que hagi pogut explicar Pau Vallvé sobre quina era la seva intenció a l'hora de fer el disc, és que és un exercici de plaer, creació i sobretot és un nu.
Em fa l'efecte que Vallvé es va despullant durant el disc, tant amb la música com a amb les lletres.

Jo que sóc una mica mala persona, després de sentir Protagonistes per primera vegada, quan va sortir a la web d'en Vallvé, vaig pensar... en el de sempre. A què em sona? I a mi em sonava molt a una gent que sé positivament que li agraden a en Vallvé. Els té a una de les seves llistes de Spotify, i realment l'aire i les formes que té aquesta cançó em recorden molt al que es pot sentir al disc en alguns moments.

Quan parlo del despullar musicalment és que, a un individu que toca la bateria des dels tres anys, si fa un disc on declara que farà el que li dóna la gana, què vols que faci? Tocar la bateria. Que diguin que té aires tribals,... així com E diu que és un disc d'un músic fent de cantautor, jo dic que és un disc d'un bateria i productor que ha volgut gaudir fent el seu disc. A nivell musical. El so? Té el segell Amniòtic, que és ell. I la secció rítmica, que també és ell, també la trobo, com E, excepcional.

Potser l'únic que em grinyola una mica del disc és que Vallvé hagi volgut doblar la seva veu en molts dels temes del disc, posar-li grans reverbs, o filtres diversos.
És més, és quan despulla la veu que m'agrada més, com al final de Protagonistes, o a Molt bé. 

Sobre les lletres, la cançó més pop és Protagonistes, però la resta comprenen aquests moments del despullar-se, sigui cantant sobre L'àvia se'n va, una finita relació a Amic dels cirerers, el passar pàgina que és Encara no, Lo normal no és normal ("m'agradaria que tot fos molt diferent"...!!), i sobretot 2010: aquesta lletra de "a la merda els grans projectes, sacrificis i percals. A cagar la trascendència i ara només vull cantar" em recorda molt, d'esperit, l'inici de "El Resplandor" de Standstill quan diu que "una vez al año algo me empuja en pensar en dejarlo todo, otro desengaño más y me voy a lanzar al new age... i a tomar por culo".

En general, seria un passar pàgina higiènic que seria alguna cosa així com "fins aquí molt bé... ara a una altra cosa". El símptoma més evident és el tema que tanca el disc, "R.I.P.", on Vallvé fa una relectura de Yamshes en escabetx, una cançó d'Estanislau Verdet, en forma de tema de funeral.

I és que molt d'aquest despullar ha estat un desescamat. Un deixar enrere l'Estanislau Verdet... Un artista lletgista faria una versió del Dragostea din tei, però mai de la cançó All is full of love de la Björk... oi?

Doncs això: despullat, i passant pàgina (o esperant que li ho deixin fer) amb un molt bon disc.


En Pau Vallvé té una web, un facebook, un twitter, i a Spotify hi té penjat tot el que ha fet amb noms i formacions diverses.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.

Cançons per... (16a entrega)

... per un dia de pluja.

Plou... i no vol parar?

.

I és que la pluja ens provoca reaccions enfrontades.

Perquè som molts els que fugim de la pluja mentre pensem com de bé ens sentaria deixar-la reposar sobre el nostre cos. N'hi ha que simplement els molesta, però un cop a casa, enlloc de posar la ràdio per agafar el son, l'apaguen i escolten el soroll de la pluja com cau.

Deu ser que no podem evitar que caigui l'aigua.

I si no podem evitar les coses, o les intentem esquivar, o les intentem gaudir en la mesura del possible.

Obrir el paraigüa i córrer cap a casa. 

O caminar tranquil·lament sabent que plou. I prou. I ja n'hi ha prou, si plou.

* * *

Ja fa un temps que vaig descobrir Inspira, i tinc un amic que n'és addicte. El que passa és que només ho és d'una cançó. Jo crec que s'equivoca. Bàsicament perquè és del millor que he sentit en català des de fa bastant de temps. Però també l'entenc. Jo suposo que és perquè el meu amic encara no entén com és possible que aquesta cançó no l'hagi fet ell enlloc del Jordi Lanuza, compositor i ànima d'Inspira.

A més, els qui hem crescut fent música o estudiant-la, gaudim del que fan i com fan les coses aquesta bona gent.

La primera vegada que vaig escoltar el seu disc sencer, de les primeres coses que em van venir al cap va ser la reflexió "aquesta gent ha estudiat música". L'harmonia dels instruments i les veus, els frasejos, les cadències,... van més enllà del pop convencional de tres acords (que no és res dolent ni menyspreable! que no se'm malinterpreti!!). I jo, personalment, això ho gaudeixo i agraeixo.

Una altra qüestió a destacar és la producció de Pau Vallvé al disc Escapistes, el segon disc després de Cova Placenta. A part, Vallvé no només els ha produït sinó que també ha tret el disc amb la seva discogràfica: Amniòtic Records.

És un disc tendre, elegant i que val molt la pena. Comentava un anònim que es diu Josep al post sobre la Cançó per acabar despertant-se al costat d'un desconegut que l'Escapistes d'Inspira i l'Ancoratge de Plouen eren "de lo milloret d'aquest any". I té raó. Per variar.

* * *

Deia abans que una de les coses que fem amb la pluja és fugir-ne o deixar que ens toqui.

N'hi haurà molts que si parlo d'un compàs compost no sabran de què parlo. Normalment, els compassos típics són el 3/4 (el del vals) i el 4/4 (el més habitual, el del rock). S'ha de tenir molt de talent però, per fer una cançó en 11/4 i que passi desaparcebut.

I és que un compàs compost és com la pluja. O t'incomoda, o deixes que entri i surti de tu. En aquest cas, el que passa és que ni el notes. Això només ho senten aquells qui caminen mentre els aguanten un paraigües. És un luxe.

Hi ha altres cançons amb compàs compost que aconsegueixen això. Una d'elles és River Man, de Nick Drake. I curiositats de la vida, si li diuen alguna cosa al Sr. Lanuza de com canta, és més que possible que sigui que té un timbre de veu semblant al de Nick Drake.

En qualsevol cas, hi ha moments en què la pluja ens absorbeix, ens atrau, ens fa por i, en el cas d'aquesta cançó, ens fa veure la vida arrecerats. Perquè plou. Plou i no vol parar.

I és que per aquests dies de tardor que ara comencen cal una...

Cançó per... un dia de pluja.

Estil: folk-pop/indie/

Grup: Inspira

Disc: Escapistes

Cançó: Plou - I no vol parar

 Inspira - "Plou - I no vol parar" 

Inspira tenen myspace i les cançons penjades a Spotify.


[normalment es poden escoltar els àudios aquí, però des d'Amniòtic Records prefereixen un link a la cançó penjada a Spotify]

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.

Cançons per... (14a entrega)

.

... per acabar despertant-se al costat d'un desconegut.

Més per pel·lícules que per experiència pròpia -alguna sí, però no en sóc gaire fan jo d'això-, molts tenim al cap aquella imatge del despertar, mirar al costat, i  veure que la persona que està estirada allà no la coneixes gaire.

Gaire o gens.

Ha estat una nit llarga, d'estira i arronsa, i els dos hem volgut la mateixa cosa. I l'Albert Palomar, dels Plouen Catximbes, no ho pot descriure millor:

"Jo t'utilitzo i tu m'utilitzes a mi"

A més, el "com vas dir que et deies, què és el que estudiaves,...", són les preguntes que només un valent pot fer mentre prepara el cafè havent-se llevat i intentant ser cortès i gentil amb l'altre que ha anat a parar al mateix lloc durant aquella nit.

* * *

Fa uns anys, l'Albert Palomar va decidir tenir un grup. Li va posar un nom atractiu pel tipus de música que feia, que era el reggae. Què millor que un desig fumeta per anomenar el teu grup? Si escoltes reggae vols poder dir això: Plouen Catximbes.

Un temps després però, va semblar que l'Albert el que feia, més que escoltar reggae i altres coses, era escoltar el que feia Thom Yorke i Radiohead, per mesclar-ho amb el que anomenem rock-indie. I en català. I es va arriscar. És un tio valent. Amb el disc Telescopi va anar formant una nova direcció pel grup, va començar a treure el protagonisme que tenien els vents a les cançons, i a donar un aire més rock a les seves cançons. D'aquell disc la gent en recorda les cançons La Blanca, o El Pianista. Fins i tot una Gallina en fa una versió d'aquesta última. I és que es veu que són amics.

A l'últim disc que treuen ara, i que es pot descarregar aquí a indicació del propi Albert Palomar, el grup ja no es diu ni com es deia. Adéu al reggae i a les imatges fumetes de "ooooh com molaria!". Adéu a les catximbes. Sortosament.

Ara es diuen Plouen. I prou. I és que aquest era el procés natural que havien de seguir. Diuen que el nom fa la cosa. I ells ja no són aquella cosa. En casos com aquest també parlen d'imatge de marca, però és a partir d'ara que els Plouen intentaran construir aquesta marca. El primer intent com a disc es diu "Ancoratge".

Per mi, la marca és Albert Palomar. Vès que no acabi passant com amb The Unfinished Sympathy, que al final la marca de veritat es diu Eric Fuentes -i és un tros de marca...-.

* * *

És curiós que, molt sovint, després d'escoltar un disc amb què em quedo són dues coses: amb el single, i amb la cançó que, immediatament, és un pél més fosca i obscura. Us passa això o sóc només jo? A mi m'ha passat amb aquest disc. Escolto, em queda a la memòria la cançó "Les coses bones", però és aquesta la que se'm grava al cervell.

I és que aquesta és una

Cançó per... acabar despertant-se al costat d'un desconegut.

Estil: pop-rock/indie

Grup: Plouen

Cançó: "Sardina 1"

Plouen - Sardina 1

Els Plouen tenen myspace, sonen a Spotify, regalen el disc, i faran força concerts.
L'Albert Palomar té un blog.

Podria haver tornat a barrejar una Cançó per... amb Mad Men, perquè Don Draper en sap força de llevar-se amb desconegudes al costat. Però hauria estat massa fàcil, no trobeu?

I el que trobeu, m'ho comenteu... Aquí. Un pèl més avall.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.

Cançons per... (10a entrega) - Special edition

... per homenatjar la música

És la desena vegada que faig una entrada com aquesta. La veritat és que cada vegada que he d'explicar a algú com són aquests posts em venen ganes de canviar-li el nom.
Hauria de dir-se alguna cosa així com ara Banda Sonora Localitzada, o... no ho sé.

El fet és que en el fons són petits homenatges. A les cançons i als moments. A les cançons per boniques o "útils" (amb el seu moment). Als moments perquè hi són, vulguis o no.

El fet també que em dediqui a homenatjar cançons em porta doncs, en aquesta dècima edició, a buscar una cançó per... homenatjar la música. Les cançons.

. . .

Rivers Cuomo és un individu amb una capacitat brutal de fer cançons. I bones cançons. També d'elaborar melodies i lletres magnífiques.

Aquells qui conegueu el recorregut de Weezer també sabreu que tenen discos menys accessibles, sinó fluixos. Però el que sí que és veritat és que tots els discos de Weezer que tinguin un color de fons són molt recomanables. El blau, especialment.

I és que en aquesta cançó -trobareu youtubes que narren cada un dels artistes que se citen a la lletra-, Rivers Cuomo explica la seva trajectòria musical. Però com a oient. Des d'Al Green o ABBA fins a Slayer o Iron Maiden, passant per Public Enemy o Rick Astley.

Arriba però un moment clau (i ho notareu), quan el cantant i guitarra de Weezer descobreix el Nevermind de Nirvana. És llavors quan ja no explica què escolta. Explica què li va passar a ell des de llavors. I és en aquest últim moment -el de "these are the songs I keep singin'"- que se cita a si mateix... musicalment. Si escolteu la guitarra de fons, i la compareu amb la del final de la cançó de Weezer "The world has turned and left me here" veureu que és, també, un homenatge.


Potser no és la cançó més brillant de Weezer... de fet no ho és, però m'és molt útil per explicar-vos què és el que faig quan faig "cançons per...".



Així doncs,

Cançó per... homenatjar la música
Estil: pop-rock/indie
Grup: Weezer
Cançó: "Heart Songs"

Weezer - Heart Songs
... i l'autohomenatge

Us repto a enumerar tots els artistes que cita el Sr. Weezer en aquesta cançó... no són pocs! Escolteu atentament i a veure quins enganxeu!

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai.

Cançons per... (9a entrega)

No essent jo gaire viatger, avui se m'ha acudit una "cançó per..." una cosa que no he fet gaire mai.

Es tracta de fer la maleta per marxar. Es tracta d'agafar aquelles coses que són tu per no perdre-les, ja que marxes, i te'n vas d'un lloc al qual no tornes.

És més pel·liculeru que una altra cosa, però el moment aquell en que el personatge obre una maleta buida, comença a agafar quatre coses de roba,... i aquell objecte.

Pot ser una entrada al cinema amb aquell, el rellotge del pare, l'agulla de la mare,... i fer el "borrón i cuenta nueva". Però amb aquella altra persona dins de la maleta, no sigui que necessitem recuperar-lo en algun moment.

I després de tirar de mala manera les quatre coses de roba i posar amb cura aquell objecte, sortir de casa, pujar a un tren, o un autobus i veure com el paisatge es mou sol, o simplement perdre's.


De The Twilight Sad només tinc el disc on apareix aquesta cançó. L'àlbum es diu Fourteen Autumns and Fifteen Winters i té aquest encant de l'indie un pèl progressiu, un pèl noise, amb aquest accent (escocès) estrany del cantant... i si això se li sumen detallets com aquest piano, doncs endavant. Un disc molt xulo, igual que la banda

Així doncs...

Cançó per... fer la maleta i marxar
Estil: pop-rock/indie
Grup: The Twilight Sad
Cançó: "Cold days from the Birdhouse"

The Twilight Sad - "Cold days from the Birdhouse"

Gaudiu de la música que ella no es queixa mai