Cançons per... (7a entrega)

... per convidar a iniciar una relació d'amistat


Fa un parell o tres d'anys, una noia que ara està molt promesa amb un bon amic i que només em coneixia per uns recopilatoris de cent cançons que li vaig fer, va decidir tornar-me les hores de música amb un recopilatori també.

I va decidir fer-ho començant amb aquesta cançó.

Al cap i a la fi, és una declaració de principis: tu i jo serem amics.

Com diria el mite, entranyable.


Així doncs...

Cançó per... iniciar una relació d'amistat
Estil: folk/pop
Grup: The White Stripes
Cançó: "We're going to be friends"

The White Stripes - We're going to be friends

Gaudiu de la música que ella no es queixa mai

L'adorabilitat del lo-fi

Començant amb els anglicismes, conec bastanta gent que confón el lo-fi amb el que és vintage. La baixa fidelitat/qualitat amb l'antiguitat. Em fa l'efecte que la trasposició més correcta de l'expressió lo-fi al català seria "amb una sabata i una espardenya".

El fet és que sempre m'ha costat força acceptar l'estètica cuidada, perquè al cap i a la fi aquest lo-fi és una renúncia a que els detalls, les formes, les maneres de fer siguin més cuidades.

Hi ha però un fet que em permet passar de llarg del descuit en la presentació. I aquesta no és altra que l'adorabilitat.


Adorabilitat en el sentit que la música, el vídeo, l'art que sents/veus/vius no està més ben fet perquè li falta un toc de consciència estètica.

El que il·lustra millor aquest tipus d'expressions són els treballs manuals, de plàstica, que fan els nens petits. Veus el que han fet, somrius, penses que "com vols que ho facin millor amb aquelles mans tant petites?", i a continuació per una raó desconeguda les reconeixes com a vàlides. No cal que siguin d'un fill teu. Jo no en tinc. Simplement fan aquella "gràcia".

Només hi ha un altre fet que deixa exempte de crítica estètica el lo-fi: quan el fas tu.

No és que en Pep Rius sigui el meu fill, ni tant sols l'Abdominable Gallina Nauseabunda. Però aquest vídeo és lo-fi, i és així com en Pep me'l va presentar.

"Mira, li he dit a la Liliana que aniria escrivint la lletra i que ella escrivís el que volgués... que em contestés. Què et sembla?". I afegeix, amb un somriure als llavis, "i que ella acabi amb aquesta frase... buah!"

A mi em sembla adorable. Lo-fi adorable

Cercles

Sunny Day Real Estate - In Circles

Jo, de jove, vull ser guionista. Dels que la gent segueix de forma indiscutible perquè són joves i brillants. Dels que fins i tot no els cal que els diguin que porten ulleres de pasta perquè no son miops. Aquí tenim un problema, perquè jo sí que en sóc de miop i cada vegada m’hi veig menys. Però intento no portar-ne perquè llavors podré ser guionista brillant, jove, i sense el malnom de “gafapasta”. A part, em fan nosa a la cara.

Jo, de jove, vull tenir un Twitter que segueixi molta gent. I que alhora jo no hagi de seguir a gaire gent. No tant com el Dalai Lama, que no segueix a ningú, però sí alguns amics guionistes brillants que sí que portin ulleres de pasta perquè són miops, hipermètropes, o que per rareses de l’edat comencin a tenir presbícia –en aquest últim cas ho seran perquè estan tot el dia davant d’un ordinador-. I faré tuits cafres. I parlaré de grans icones de baixa consistència estètica (ho dic així perquè tinc lèxic) com ara el Chuck Norris o el Bud Spencer, o de gran seguiment però titllats de freak, com el Senyor dels Anells o Star Trek.

Jo, de jove, vull no haver de justificar qui sóc perquè la gent ja ho sap abans de preguntar-m’ho. Anar saltant d’una banda a l’altra perquè “aquest pal ja l’he tocat i és hora de renovar-me” perquè no vull fer sempre el mateix. I és que això forma part de la vida del guionista brillant. I quan algú em pregunti què estic fent li pugui dir que “ara estic treballant en un llibre que fa temps que em ronda al cap”, o que “estic treballant en un projecte en solitari”, o que “he decidit donar-me un descans”. Perquè jo, de jove, no vull parar de treballar.

Jo, de jove, vull viure en el cercle virtuós dels mass-mèdia per així quan en tingui quaranta i pocs, encara que els acabats de llicenciar en sàpiguen més que jo de quasi tot, pugui viure d’una joventut brillant que encara se’m recorda. I que diguin que era un guionista brillant, que encara que “ja ha passat el seu moment, encara té alguna cosa”.

Jo, de jove, vull ser aquest cercle virtuós per tal de no ser aquell cercle viciós tota la vida.

Perquè el cercle virtuós és impenetrable. I el cercle viciós és inapelable.

I tu? A quin cercle pertanys?

A Perfect Circle - The Outsider

Doncs això, un cercle perfecte.

Evil (is going on)

Howlin' Wolf - Evil (is going on)

Mà a la butxaca del darrera. Treure la cartera. Obrir-la. Treure’n el bitllet de metro. Passar-lo. Traspassar les dues portes que s’obren. Girar cap a l’andana de l’esquerra. Baixar les escales. Corre que arriba el metro. Dins.

Són curiosos els moments en què ens surt el mal. Sigui més o menys. Ens surt de nosaltres. Del nostre interior. No sabem perquè. És aquell “evil”, aquell dimoni del qual parla el blues. Però ha estat en aquest moment que estaves dret al metro quan has decidit incomodar.

Quasi per esport. Incomodar. Una parella. Ella s’assenta on t’havies d’assentar tu quan marxa una altra dona del seient. Mantens la mà agafada a una de les barres metal•liques que ofereixen suport al viatger per tal que no caigui. És simplement agafar-s'hi. Això sí. El braç, la samarreta, el jersei, el forro polar i el gore-tex vermell provoquen un volum important. Quina casualitat que aquest volum s'interposa malauradament en el camp de connexió visual de la parella. Ell puja i baixa el cap per veure la dona. De tant en tant et llança mirades furtives volent-te dir que li estàs fent nosa.


És clar que t’estic fent nosa. La meva intenció és incomodar-te. Et vull fer nosa.


Una parada rera l’altra, l’home et va mirant de tant en tant per si sobreentens que no és aquella la postura que has d’adoptar. La postura física, no l’actitudinal. Fas i vols fer nosa. Al cap i a la fi tu estàs fent una cara plana i poses de manifest que estàs escoltant música amb els teus auriculars. I res més.

“Bueno. Ya hemos llegado. Al fin de la noche. Y ahora qué? ¿qué de qué? Pues nada”

De forma singular, l’incomoditat de l’home ha traspassat a la dona, que al no poder mantenir el contacte visual amb l’home ha començat a mirar el terra. Ara mateix, l’home va variant la postura del cap. De dreta a esquerra (tornant a mirar de tant en tant cap a tu), veient com passen les parades. Se li acut preguntar si és que vols baixar. Fas que no amb el cap sobreentenent què és el que t’ha preguntat. Tot i que no l’has sentit. Perquè portes la música posada.

“Si algo le ha sentado mal, corra por la casa, siéntese, apriete con la cara, al final que no quede nada... desalmado ciudadano, buenas noches tenga usted”

I és just llavors quan baixes. I curiosament baixes a la mateixa parada que ells. Però en surts abans del vagó.

Gaudiu del viatge

Cançons per... (6a entrega)

... per un temporal de Neu!

Ironies del destí, existeix un grup de Krautrock, o rock experimental alemany dels seixanta, que es deia Neu! (pronuncïi's "Noi").

Van treure quatre discos, i juntament amb Can (en alemany voldria dir alguna cosa però en català és gos) van fer història paral·lela amb Kraftwerk i altres. No els va anar tant bé.

Moltes vegades dic que l'stoner com el de Queens Of The Stone Age ve d'aquesta gent. Escolteu-ho sinó.


Pel que fa al temporal... res. Era la ocasió de posar aquesta gent al blog. Res més. Valen la pena.



Així doncs,

Cançó per... un temporal de Neu!
Estil: Krautrock
Artista: Neu!
Cançó: "Hallogallo"

Neu! - "Hallogallo"

Simplement, imagineu-vos l'estona que ahir es van passar milers de persones al cotxe per fer vint quilòmetres... a mi em val com a banda sonora.
El rellotge que corre, l'estona que passa, la neu sobre el parabrises,...


Són una palla mental alemanya instrumental adorable.


Dedicat a un escriptor d'èxit incontestable...

Gaudiu de la música que ella no es queixa mai

Cançons per... (5a entrega)

... per caminar

Encara que sempre he defensat Queens Of The Stone Age com a millor grup per caminar, pel ritme constant, "machacón", marcat,... diguem-ne que el "cromo" QOTSA ja va ser gastat com a "Cançó per conduir".

Ja reapareixeran, però no tant d'hora.

Així doncs,...

Cançó per... caminar
Estil: pop/rock
Grup: Madee
Cançó: "Transference#2", del disc "L'Antarctica"

Madee - Transference#2

De fet aquesta és una troballa recent. Tant recent com d'ahir a la nit. De tornada a casa, l'últim disc de Madee per anar tirant. I... i aquesta cançó et fa caminar.

El procés és molt senzill. Quan una cançó camina per ella mateixa, tu camines amb ella. I aquesta ho fa.

El videoclip té el seu què i no deixen de donar-me la raó

Gaudiu de la música que ella no es queixa mai

Cançons per... (4a entrega) - Special Edition

per... prometre's.

Ahir em va passar una cosa que feia temps que no em passava. Les circumstàncies van fer que em fes mal la cara... de somriure.

No de riure. De somriure.

I és que ahir dos amics meus (un dels quals conec des que tinc 13 anys) ens van comunicar a una colla d'amics que s'han promès.

I quina cosa això del (com)promís. Pot ser tant gran i bonic (i a alguns alhora fer-nos tanta por!) que els envejes perquè l'han trobat.

L'única pega que els puc posar és... que es veia a venir! Ahir quan ens van començar amb el "us hem de dir una cosa..." les alarmes mentals van saltar i el primer va ser "esperem una criatura".

Però no. No va ser una decepció. Va ser magnífic.

Em feia mal la cara de tant somriure. I és que me n'alegro molt per ells. No els puc desitjar res més que felicitat.

Així doncs,

Cançó per... (com)prometre's
Estil: blues/gospel
Grup: Jeff Buckley
Cançó: "Be your husband"

Jeff Buckley - Be your husband (Live at Sin-é)

I vosaltres dos... gaudiu d'aquest amor. Un vídeo són més de mil imatges.

Gaudiu de la música que ella no es queixa mai.

Cançons per... (3a entrega)

Avui, Cançó per entrar en un bucle.

Hi ha vegades que no es vol avançar. Simplement es vol continuar fent el de sempre. Si pot ser no sortir d'on eres. Entrar, sortir i tornar a entrar.
Dins d'un bucle interminable. Perquè és còmode. Perquè és simple. Perquè és etern. Perquè és bonic. Perquè és... és el que et satisfà.

Si bé és cert que no s'avança, la sensació de benestar en aquell moment pot ser francament tranquilitzadora, o si més no paliativa.
Ja sigui de por d'anar endavant, o per no tenir el temor de que se sortirà de l'àmbit que coneixes.

Hi ha molta música que representa l'anomenat "bucle". Un altre exemple seria el "Tomorrow never knows" dels Beatles. Un sol acord, guitarres al revés, un viatge d'àcid ben portat i tira que te vas.

Hi ha però una cançó que des de fa temps la tinc en molt bona consideració per aquesta tasca. És una roda d'acords que va sortir del cap calb de Billy Corgan, admirat i odiat a parts iguals. És i ha estat un dels individus més controvertits dels últims vint anys en la història del rock pel seu caràcter, la seva mala hòstia, la seva altivesa, i altres adjectius que se'n poden derivar. Però és un individu que ha sabut fer moltes i bones cançons amb els seus Smashing Pumpkins.

En resum:

Cançó per... entrar en un bucle
Estil: grunge/rock
Grup: The Smashing Pumpkins
Cançó: "Aeroplane Flies High (Turns Left, Looks Right)"

The Smashing Pumpkins - The Aeroplane Flies High (Turns Left, Looks Right)

Aquesta és una de les millors cançons per entrar en un bucle de satisfacció. Les guitarres et porten, des de la guitarra tranquila inicial fins a la distorsió final, passant pel canvi d'acords final que suposa el "vinga tirem endavant". Per mi una de les millors cançons de The Smashing Pumpkins que han fet. Tant de bo fossin capaços de recuperar aquells temps en que un calb, un xino, una baixista i un bateria provinent del jazz et feien tremolar les cames quan tocaven.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai