L'humor es queda encara més en Minoria

Avui he sentit una de les notícies més tristes que podia donar la ràdio, a part de que ETA es carregui individus o... qualsevol cosa denostable com aquesta, i és que s'acaba un dels programes que més han fet per la ràdio en català durant la última dècada: el Minoria Absoluta.

Juntament amb Antonis Bassas -un dels millors periodistes radiofònics que ha sentit aquest país, amb una cultura, saber estar, capacitat de moderar i d'entrevistar difícil d'equiparar amb altres professionals actuals-, Matins i les mares que els va parir -que van aconseguir recuperar la franja d'oients joves que escoltaven i escolten ràdio en català a partir de les sis del matí-, o Alberts Puigs -la millor ràdio musical d'aquest país, sense cap mena de dubte-,... cadascú en la seva franja, estil i gènere han donat un nou impuls a la ràdio en català que ha acabat amb Rac1 agafant el relleu de Catalunya Ràdio.

S'acaba el Minoria Absoluta.

Des d'aquells temps llunyans del Pasta Gansa d'un llavors anomenat Mikimoto (avui, l'empresari Miquel Calçada), la franja del migdia no gaudia d'un programa d'humor intel·ligent. Fer notar especialment l'intel·ligent.

El que després s'ha convertit en Polònia, va néixer com un programa setmanal. Però si d'alguna cosa es pot vanagloriar aquest país és de l'autoparòdia. És per això que es va convertir en un programa diari, que arribava a les dues hores i que des de l'esclat del Polònia -que requeria més atenció de l'equip format per Toni Soler, Queco Novell i Manel Lucas-, es va convertir en programa d'una hora, deixant pas a "La Segona Hora del Minoria Absoluta", un programa que ha donat molt més del que prometia en un inici.

Alguna cosa passa quan el millor programa de sàtira política i d'humor que es fa en català anuncia que plega. El que vindrà, ja ho veurem... és veritat que sempre ho veurem aquells que erem addictes a la tríada Soler-Novell-Lucas i els seus col·laboradors, però se li hauria de donar un vot de confiança al senyor Eugeni Sallent, que ha aconseguit fer d'una ràdio menor, amb els diners de ca'n Godó, l'emissora líder a Catalunya en detriment de la sempiterna i ara una mica moribunda ràdio pública catalana.

Tot el respecte per ella. Sense Catalunya Ràdio no hi hauria hagut Rac1, ja que la meitat de la plantilla de la privada s'ha alimentat de la "pedrera" de la pública: Basté, Clapés, Rafael de Ribot, Jordi Beltran, col·laboradors, Margarit,... fins i tot el pesat del Sebastià d'Arbó (el que fa programes de misteris i esoterisme, etc.).
De fet, mirant la graella de Rac1, de sis del matí fins a les dotze de la nit, només el Minoria Absoluta, els informatius i la megadedicació als esports -"100 metres", "Primer toc" i després el "Tu Diràs" (hereu del "No ho diguis a ningú" del Basté a Catalunya Ràdio)-... tot ve de Catalunya Ràdio.

En fi, ens deixa el Minoria Absoluta el 24 de juliol. Els que l'hem escoltat amb fruició durant temps i temps, i ens hem maleït els òssos per no poder-ho fer perquè treballavem i estudiavem, serà una gràn pèrdua.

A veure què posen en el seu lloc, tenint en compte l'altíssim llistó que deixen.

Finalment, fer una menció especial a un individu anomenat Víctor Ollé. Aquest li sonarà a molt poca gent, però és un individu que se sap 40.000 xerrades de Jordi Pujol de memòria. Bàsicament perquè el President Pujol ha estat el quart membre que ha acompanyat des dels seus inicis a aquesta tríada Soler-Novell-Lucas.
Sembla mentida que només tirant talls de veu, Victor Ollé hagi aconseguit crear una personalitat paral·lela d'un individu cabdal en la història política i en l'imaginari col·lectiu català i espanyol com és Jordi Pujol.

Sentir el President dir (en una ràfaga de talls de veu) que se n'havia anat "a Lloret"-"amb unes brasileres"-"d'esquerres"-"a fer unes guarreries"-"amb en Felipe"-"Canalones"... ha estat impagable.

Esperem que la ràdio en català sigui capaç de trobar un digne substitut a un programa que per molts, i per la salut d'aquesta ràdio en català, ha estat durant anys imprescindible.

Aquí us deixo el programa d'avui, el dia en que han anunciat la fi del Minoria Absoluta. Disfruteu també del "No m'ha agradat-No m'ha agradat" de l'Òscar Andreu i l'Òscar Dalmau i el seu "El català incorrecte, passa'l", una de les perles d'aquest programa.

Primer hi ha l'informatiu i després ve la festa...

... i visca la ràdio.

Minoria Absoluta - 2009-06-25


Maleïda televisió...

Mastodon

Fa bastant de temps vaig llegir al Mondosonoro que hi havia un grup de metal que havia fet un disc molt bo. Es deien Mastodon i el disc es deia Leviathan. El vaig aconseguir i vaig tornar a pensar que si llegeixo el Mondosonoro és per alguna cosa. Segurament perquè saben de què parlen i en saben prou com per fer una revista musical i gratuïta que deu anys després de la seva creació continua sortint als carrers, que aguanta la crisi de publicitat a la premsa escrita, i que no deixa de descobrir-me música interessant.

Posteriorment va venir el segon disc de Mastodon: Blood Mountain. Si el primer era bo, aquest encara el vaig trobar millor.


Aquesta gent fa el que es coneix com a metal progressiu. De la mateixa arrel de Tool -encara que aquests són més obscurs i alhora relaxats- però més propers a gèneres com el post-hardcore, l'sludge i altres etiquetes variades, Mastodon són una espècie de creuament perfecte per a aquells qui vulguin escoltar alhora Pink Floyd (per ambients i musicalitat), Black Sabbath (per actitud i referents sonors) i Metallica (per ser qui han estat i són i la influència directa que han tingut en ells)

L'últim disc encara va més enllà i es diu Crack the skye. Crec que ja es mereixien un post fa temps però al veure el videoclip del seu single "Oblivion" ja no tinc excusa.
Aquí els teniu.


Mastodon "Oblivion"




I aquí us deixo una altra cançó que m'agrada molt -amb la col·laboració de Josh Homme de Queens of the Stone Age- que es diu "Colony of Birchmen", del disc Blood Mountain.


Colony Of Birchmen



Aquí hi ha més cançons...



Bon profit i bona música

;o)

Saltant, saltant,...

Arribo d'una banda a l'altra.



Resulta que l'altre dia vaig a parar a un concert de Se Atormenta Una Vecina, grup que té components de múltiples grups...



Entre aquests grups hi ha Manel... però també l'Estanislau Verdet. Estimat per molts per la seva manera de fer música, odiat per tants més per la seva manera de fer promoció. Vaig estar parlant amb ell i em va semblar un noi molt normal i molt... normal, que al cap i a la fi es tracta d'això, sobretot quan li acabes cantant al Josep Cuní que voldries ser ell. Crec que és dels músics més brillants, i alhora -que no és gens fàcil-, més llestos que corren pel nostre país.



I avui em trobo amb això. Si l'altre dia va ser la Rocío la que penjava una cançó de The New Raemon, jo avui penjo a The New Raemon cantant una cançó de l'Estanislau Verdet. I és que... tot i que aquest senyor és com és, el responsable de Cydonia Records no només se li ha de dir que ho fa molt bé, sinó que també li he d'agraïr que un dia s'atrevís a treure un disc d'uns tal Raydibaum.




Total, que és només una cançó. Però és que és molt bona... francament... i l'interpreta molt bé. De les parets vermelles només en puc deduïr que és a l'Heliogàbal. Un lloc on li vaig fer fotos fent de teloner de Jeremy Enigk.

Tranquils... el pròxim post anirà dedicat a una gent que està malalta fent música i que és digna d'admiració