Lèxics i imaginaris

.

Diu el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans que lèxic és:

lèxic -a
1 adj. [FL] [LC] Relatiu o pertanyent al lèxic.
2 1 m. [LC] [FL] Conjunt de mots d’una llengua.
2 2 m. [LC] [FLL] Cabal, mena, de mots usats per un autor, per una persona, en parlar o escriure.
3 m. [FL] Diccionari, vocabulari, especialment del grec, hebreu o llatí.

I que imaginari és:

imaginari -ària
adj. [LC] Que no existeix sinó en la imaginació. Un món imaginari.

Quedem-nos però, en la segona accepció de lèxic -el conjunt de mots d'una llengua- i oblidem-nos de l'"imaginari" com a adjectiu. M'interessa més parlar de l'"imaginari" com a substantiu.

Té "porte" i escriu molt bé...

Fa poc llegia un gran article de Francesc-Marc Àlvaro a la revista d'Òmnium Cultural titulat Ara potser no li diria "pendó". En aquest escrit d'una pàgina, el columnista de La Vanguardia -entre d'altres- reflexionava sobre l'adeqüació i la variació que ha anat sofrint la nostra llengua, i ho feia a partir de l'exemple de Dallas als inicis de TV3.

Àlvaro recorda com la sèrie dels petroliers texans van ajudar, i molt, a dur a terme allò que molts no hem hagut de passar per edat, que és la normalització lingüística. Un servidor ja va néixer, créixer, i es va "mediatitzar" en català. I en castellà? Només quan perdia el Madrid, i per posar la Cope. Ara les sèries les mirem per internet en versió original subtitulada, i segons com, amb els subtítols en català.

Els destacats en premsa serveixen per alguna cosa, i el d'aquest article d'Àlvaro el que resava era que "Ara, la Sue Ellen seria, potser, una guarra, en sintonia amb el català que parlen molts joves". I té raó. Encara que jo em decantaria més amb l'adjectiu petarda. Però aquest no és l'objecte d'aquest post.

Al final de l'article, i després de presentar un escenari prou trist sobre l'estat de la llengua catalana, l'estat d'aquesta llengua que parla la juventut catalana i demés, Àlvaro tenia un bri d'esperança. De fet, anava més enllà d'un bri, ja que l'article acaba dient "celebrem-ho".

Què és el que Àlvaro havia de celebrar? Àlvaro celebra l'adveniment de Manel com a grup de moda.

I retornem al lèxic i a l'imaginari. Àlvaro celebra que una frase pròpia de la seva mare/àvia com "i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí" sigui ara una frase cool entre el jovent. I hi estic d'acord. I a més, Àlvaro també celebrava que Manel sigui un grup que no es "peti" els pronoms febles per comoditat. Jo també.

Bé, tenim ja el lèxic ubicat dins del post, oi?

Jo entenc, i si no és així que algú em corregeixi, que el que anomenem imaginari és aquell conjunt d'imatges, idees, fragments sonors també, frases, i tot un garbuix de fets culturals que compartim amb la resta de la societat. Quan Francesc-Marc Àlvaro parla de Dallas, comparteix amb "els seus" l'arribada de la tele-sèrie a TV3 com l'esdeveniment que va suposar per ell i la gent de la seva edat. D'aquí a quinze anys, si he prosperat com a periodista i algú em llegeix a alguna banda, del que parlaré és de Lost, The West Wing, o faré el que vaig fer fa poc per Twitter: dir que un dels personatges de la pel·lícula del Senyor dels Anells era el Peris. Perquè era la veu del Peris del Cor de la Ciutat.

L'imaginari és un recurs dels textos (entenent textos com a escrits, cançons, pel·lícules, etc.) que és com la gasolina: és útil però es crema molt ràpid.

Actualment hi ha un grup de música que s'està enduent tota mena de guardons i adoracions al panorama català: Els Amics de les Arts.

Aquests quatre nois fan una proposta molt intel·ligent, que consisteix en partir de tres o quatre acords, buscar una melodia que s'enganxi -no tothom ho pot fer això! I això ho fan molt bé-, i posar-hi unes lletres que apel·len directament a l'imaginari del que podria començar a denominar-se "Generació TV3". Així doncs, Si canten una cançó com "4-4-3", tots els qui els escoltem ja hem nascut amb en Puyal, l'Escobar, i ara escoltem en Pou.

I per mi, com a súmmum d'aquesta apel·lació a aquest imaginari, és la cançó "Càpsules Hoi-Poi". N'hi haurà que no sabran què son aquestes càpsules, però els qui vam néixer entorn dels anys 80-85 ho sabem perfectament. És un dels artilugis que sortia a Bola de Drac -abans de que es digués Dragon Ball-, i no n'era protagonista. Simplement era un element més de la sèrie.

Així doncs, el "Capsules Hoi-Poi" dels Amics de les Arts és un "va por ti, nena" dels que dedica el cantant amb tupé a la "querida" que el va a veure al concert. Però la "nena", en aquest cas, és tota aquesta "Generació TV3".

Però la gasolina es crema ràpid.

És per això que Manel continuaran fent discos i cançons que (és més que probable que) seran bones, i els dels Amics de les Arts acabaran sent un d'aquells discos que aniran al costat dels de Celtas Cortos.

"Ai, sí! I mira que els vam veure de vegades!".

Manel, com bé apunta Francesc-Marc Àlvaro, fan una "hibridació molt original de la llengua dels avis, la dels pares i la dels néts". Els Amics de les Arts canten només pels néts, i ho fan prou bé,... i prou.

Per fer música cal més que capacitat de xerinola i saber què has de dir, a qui, quan i a on. Perquè això no és un anunci que fa somriure.

La música popular va més enllà d'això. Apel·la a moltíssimes coses, entre d'altres, el lèxic, l'imaginari, però també a la poètica. I Manel en tenen i Els Amics de les Arts, no.

* * *

 - I te'n recordes que després del primer disc de Manel escoltàvem...
- Si... a la punta de la llengua...
- Com es deien?
- Sí, sí... un segon...
- És igual, que la meva filla escolta Manel ara! T'imagines? És el que escoltàvem quan tu i jo teníem 25 anys!

(...)

* * *

Amb tot això, només un parell d'apunts: tot i que crec que Els Amics de les Arts són un grup que no mereix l'atenció mediàtica que està tenint, que musicalment no mereix la visibilitat que està tenint (malgrat que a nivell de màrqueting a la xarxa són impecables), i que Catalunya fa, de nou, allò tant nostrat del "és ben bé que només en podem tenir un de cada cosa",... també és necessari que hi hagi grups així.

Jo hi veig una explicació a aquesta hipervisibilitat als mass-mèdia. I molt normal. Els qui dirigeixen els programes ara tenen prou edat com per tenir una sensació gravada amb foc al cap: "ara que ha sortit una escena musical en català com aquesta l'hem de cuidar al màxim". I és completament natural. Però segueix sent, al meu entendre, una sobreexposició mediàtica com va passar amb Manel.

Perquè un fenomen com el dels Amics de les Arts el que fa és normalitzar la llengua catalana amb la música popular. És, però, un fenomen que s'ha de tractar com el que és, i que és nou: mainstream català.

Ells ho admeten: "som els Take That catalans". Potser anava perquè canten tots quatre, però per mi és pel que són: mainstream català.


I si és necessari que hi hagi un fenomen així
és perquè ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.


Però diguem-ho tot.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.

2010's, nus, i collites impròpies

.

Vallvé es despulla...

Imaginem per un moment que conec un individu anomenat E. És sabut que un individu pot ser una Elisenda o un Emili. En això estem d'acord, oi?

Imaginem doncs, la situació següent: l'altre dia li deia a E "t'he enviat l'enllaç del nou disc del Pau Vallvé a Spotify", i a continuació li deia alguna cosa així com ara "ja em diràs què et sembla". I tant tranquil. Tranquil, jo.

Perquè el fet és que a l'individu E li "sembla".

Al cap de dos dies m'envia un correu responent a l'enllaç del disc "2010" fent, en un tres i no res, molt més del que crec que n'hi ha molts que, quan es presenten en societat, es presenten com a crítics musicals.

Dues qüestions prèvies respecte 2010 i les valoracions de l'individu E i un servidor:

- Quan en parlo a twitter, la presumpció d'innocència, o si més no, la presumpció de que el que em respon E és positiu... és mínim.

- Tant E com jo creiem que aquest disc... és molt bo.

Deixeu-me doncs que us copiï aquí el que en diu l'individu E. Si resulta que ho voleu escoltar mentre ho llegiu, cliqueu aquí (Spotify), o poseu el play al vídeoclip de Protagonistes.

* * *

Després de que E hagi fet més escoltes del disc i vegi el pas de l'esfera privada (mail) a la pública (post),  i tenint ell en compte que està fent una crítica d'un disc, em demana que canviï el seu text. I així ho faig..

* * *

Diu E, sobre el disc d'en Pau Vallvé:

"És un bon disc. Un disc bonic. I és un disc molt ben fet. I sobretot: és un disc que fa molta companyia. Sobretot perquè et posa a cau d'orella la veu d'algú que no et parla "des de dalt", sinó que et parla com un germà. M'agrada el so del conjunt, i trobo que els arranjaments estan fets amb molt de talent, amb molta música al cap. I m'agraden les lletres de les cançons, que tenen una poesia neta de contaminacions, i que caminen a peu pla, i que saben què volen ser, i ho saben ser; té molt de mèrit, i més en català, i sé de què parlo. Molt poca gent arriba a escriure així. M'agraden les veus del disc; és atrevit, busca timbres, matisos (thomyorkeja de tant en tant, i m'agrada, em fa sentir com a casa). Bé. I és expressiu com a guitarrista, delicat. 
Les percussions em semblen excepcionals. De concepte, i d'execució, i d'expressivitat, i d'emoció. Són potser l'estrella del disc. El que fa volar les cançons. El que t'arrossega com a oient, no?... M'encanten les intros també; és un magnífic catàleg de com començar cançons. I de com acabar-les. Que bo que és.
Aquest disc és singular de debò, i és un bolet estrany, rar, valuós. Un disc com aquest surt cada cinc-deu anys. M'ha fet sentir una mena de plaer que no tinc amb altres discos recents que m'agraden: una sensació difícil d'explicar, que només tenia (últimament) quan el Vic Chesnutt treia un disc nou. Suposo que ve de l'obsessió per l'honestedat que el disc respira; per una reivindació de la fragilitat que em sembla d'un coratge bellíssim, i d'una contemporaneitat radical. Ah, i és el disc d'algú que té coses a dir!... Sí: coses petites (les importants!), coses personals, i que mai és obvi ni musicalment ni poèticament, encara que sàpiga mostrar que les coses importants ens deixen, finalment, amb ben poques paraules. Buf... A casa som molt feliços escoltant aquest 2010. I en comprarem tres: un per nosaltres, i dos per regalar-los, que vénen festes. Gràcies per spotifaiejar-me'l!"

Ei... que surt el sol!

I jo dic Bravo. Déu n'hi dó per una sola escolta!  [en aquest text, ja, més escoltes] Quina dissecció! N'hi ha algun que m'ha demanat que faci una dissecció -amb molta sang, si pot ser- d'altra gent, però em sembla que és perdre el temps i no fer Amics. Tornant però, a l'individu E, coincidim en moltes coses. En d'altres no.

D'entrada, dir que sort en tenim de Vallvés (Paus i cosins diversos) que fan que la música cantada en català no hagi de ser... bé, deixem la sang.

I després dir que la impressió que em provoca aquest disc, independentment del que hagi pogut explicar Pau Vallvé sobre quina era la seva intenció a l'hora de fer el disc, és que és un exercici de plaer, creació i sobretot és un nu.
Em fa l'efecte que Vallvé es va despullant durant el disc, tant amb la música com a amb les lletres.

Jo que sóc una mica mala persona, després de sentir Protagonistes per primera vegada, quan va sortir a la web d'en Vallvé, vaig pensar... en el de sempre. A què em sona? I a mi em sonava molt a una gent que sé positivament que li agraden a en Vallvé. Els té a una de les seves llistes de Spotify, i realment l'aire i les formes que té aquesta cançó em recorden molt al que es pot sentir al disc en alguns moments.

Quan parlo del despullar musicalment és que, a un individu que toca la bateria des dels tres anys, si fa un disc on declara que farà el que li dóna la gana, què vols que faci? Tocar la bateria. Que diguin que té aires tribals,... així com E diu que és un disc d'un músic fent de cantautor, jo dic que és un disc d'un bateria i productor que ha volgut gaudir fent el seu disc. A nivell musical. El so? Té el segell Amniòtic, que és ell. I la secció rítmica, que també és ell, també la trobo, com E, excepcional.

Potser l'únic que em grinyola una mica del disc és que Vallvé hagi volgut doblar la seva veu en molts dels temes del disc, posar-li grans reverbs, o filtres diversos.
És més, és quan despulla la veu que m'agrada més, com al final de Protagonistes, o a Molt bé. 

Sobre les lletres, la cançó més pop és Protagonistes, però la resta comprenen aquests moments del despullar-se, sigui cantant sobre L'àvia se'n va, una finita relació a Amic dels cirerers, el passar pàgina que és Encara no, Lo normal no és normal ("m'agradaria que tot fos molt diferent"...!!), i sobretot 2010: aquesta lletra de "a la merda els grans projectes, sacrificis i percals. A cagar la trascendència i ara només vull cantar" em recorda molt, d'esperit, l'inici de "El Resplandor" de Standstill quan diu que "una vez al año algo me empuja en pensar en dejarlo todo, otro desengaño más y me voy a lanzar al new age... i a tomar por culo".

En general, seria un passar pàgina higiènic que seria alguna cosa així com "fins aquí molt bé... ara a una altra cosa". El símptoma més evident és el tema que tanca el disc, "R.I.P.", on Vallvé fa una relectura de Yamshes en escabetx, una cançó d'Estanislau Verdet, en forma de tema de funeral.

I és que molt d'aquest despullar ha estat un desescamat. Un deixar enrere l'Estanislau Verdet... Un artista lletgista faria una versió del Dragostea din tei, però mai de la cançó All is full of love de la Björk... oi?

Doncs això: despullat, i passant pàgina (o esperant que li ho deixin fer) amb un molt bon disc.


En Pau Vallvé té una web, un facebook, un twitter, i a Spotify hi té penjat tot el que ha fet amb noms i formacions diverses.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.

Rescats i Cassets

.

Barba, guitarra,... i cal res més?

De tant en tant és vital rescatar, recordar, fer una mirada enrere i veure d'on véns. I pel que fa a la música, escoltes el que escoltes ara pel camí que has recorregut.

Fa més de deu anys, quan encara anàvem amb cassets pel món -això sona al mític "tot allò eren camps!"-, vaig tenir un àlbum en casset d'un individu francament desconegut per mi. De fet, inclús em podria aventurar a dir que, si vaig arribar a conèixer la seva música, va ser perquè em vaig trobar aquest casset en un parc. Així de simple, així de burro, així de romàntic.

No és l'únic disc que m'he trobat. Al més pur estil Fringe, seria com si un "Observador" cregués que m'he de trobar amb alguns discos per anar sentint coses noves. Perquè sempre que m'ha passat ha estat a fi de bé.

Paul Fustér és un noi, fill de famós cardiòleg català i mare americana, que durant uns anys va moure la seva vida i la seva música a Catalunya. Concretament a Cardona.

Els mitjans de comunicació que es dedicaven a la música es van "emocionar", en certa manera, amb què un noi americà barbut i amb gorra, d'aquests que anava amb una furgoneta hippy Volkswagen, volgués veure on eren les seves arrels. Volgués rescatar el "d'on vinc".

Quimi Portet el va acollir als seus estudis d'Avinyonet de Puigventós on després gravaria aquests hoqueis sobre pedres que tant de bé li han fet a la música cantada en català. No és que la meva vida giri entorn de la música cantada en català. És que és bona música. I això costa de trobar.

Tornant a Paul Fustér, recordo especialment un vídeo que va "generar" l'Sputnik d'aquell moment. I d'un tema (del disc Battleship, que és el que em vaig trobar) tocat amb banda, amb un baix magnífic que feia una línia preciosa,... Fustér el despullava i cantava la seva proposta: un folk que rondava el rock independent i el emo-core á la Sunny Day Real Estate que en aquell moment es feia al plujós estat de Washington, als EUA, i amb Seattle com a capital. Era el vídeo d'aquesta (cullera i) joia:

Spoon and a Jewel és la mostra de tot aquest tipus de música: una veu un pèl torbada, lletres que mostren dolor, canvis de compàs a la tornada (un compàs compost de nou! Un 11/4 de nou! Com Inspira...), i molta elegància. A part, l'estètica dels noranta al videoclip és d'aquells que et deixen un somriure a la boca: aquesta noia anant amunt i avall per la ciutat... :o)

I finalment, entrant al món del Cuore català, em comentaven l'altre dia que aquest bon senyor, mentre estava allotjat a can Portet, va tenir una molt bona relació amb la dona de l'exÚltimo de la Fila i en va sorgir una altra cançó -que surt a la pel·lícula Kràmpack-, aquest cop... deliciosa: Montserrat.

Temps després, quan en Quimi Portet va treure discos cantats en català, el va... contestar? amb la seva cançó sobre la mateixa dona. I com es deia?: Montserrat.

I fins aquí el Cuore musicocatalà. Com va acabar el tema de la Montserrat, ho desconec. En qualsevol cas, benvingudes són aquestes lluites per una dona si n'han de sortir cançons com aquestes. No seria la primera vegada... ni l'última.

En qualsevol cas, de tant en tant convé rescatar el que escoltaves per:

1. Entendre per què ets on ets.

2. Entendre on eres quan hi eres.

3. Entendre que et segueix agradant la mateixa música però amb formes diferents.

4. Gaudir i, si cal, riure't de tu mateix pel què escoltaves.

5. Gaudir i prou.

I gaudeixes.

Paul Fustér manté -no sé si de forma gaire habitual- un Myspace i és a Last.fm, però no a Spotify. 

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai.

.

Cançons per... (18a entrega)

.

... per posar en una Jukebox.

Ni més ni menys. Una Jukebox. Ara que l'accés a la música és pornogràficament fàcil, el més complicat és triar què val la pena i  què no.

Des de fa més d'una dècada, la Pl. Joan Coromines de Barcelona acull el Sònar, que en part té els seus inicis als individus que fan de jukebox: els Dj's. Un discjòquei és un "cavalcadiscos", un individu que al què es dedica és a dominar la música que ja existeix per refer-la, reconstruir-la, com diria aquell deconstruir-la, i convertir-la en alguna cosa nova, que amb una mica de sort val la pena.

Les jukebox van ser en el seu moment el que ara és per nosaltres l'Spotify quan muntem una festeta. Amb la diferència que en aquells trastos enormes no hi havia publicitat. Si miréssim una mica enrere veuriem que el fet social de posar-nos al voltant d'un aparell per "fer sonar" no és gaire diferent amb una jukebox que amb un portàtil.

A més, què carai!, torna el vinil, oi? Doncs que no ens estranyi si d'aquí a poc en bars d'aquests on us cobren tres euros per una cervesa i a mi dos i mig per una cola tenim un embalum que ens reprodueix un parell de singles si se li posa el canvi de la cervesa que hem pagat amb un billet de cinc euros.

Les jukebox, però, també tenen aquell component, ja no "vintage", sinó (ull a la paraula), "oldie". Les coses que són vintage són antigues però són d'aquell estrany "passat proper". Les coses "oldies" són tant passades que, o són irrescatables, o si s'han rescatat es converteixen en una joia de col·leccionista. A més, la música "oldie" és idissociable de la música dels anys 50.

* * *

Jon Spencer, on fire

El fet és que no sé exactament com vaig descobrir Jon Spencer Blues Explosion. És més que probable que com molts altres grups: curiositat i revista especialitzada. Allò que amb disset anys corries a Revolver a buscar el Mondosonoro mentre el dependent feia mitja cara de fàstic pensant que no compraries res, i tu feies una cara d'il·lusió terrible perquè sabies que tot el que escoltaries t'ho baixaries d'internet, i un cop a casa començaves a resar -pel fet d'anar repetint la mateixa frase- allò de "i aquests qui coi deuen ser?".

Jon Spencer Blues Explosion és una espècie de rara avis de la música pop-rock actual. Sempre se l'ha ficat al sac d'aquestes revistes de música que parlaven de rock, pop, indie, metal, grunge, rap, folk, hardcore,... i així fins a l'infinit -perquè d'etiquetes n'hi ha per tothom, i sinó mireu la llista de tags d'aquí al costat-, quan el que en realitat fa és blues i rock.

De fet, blues. Prou com per aparèixer a la sèrie de 7 documentals sobre aquest gènere musical que va produir Martin Scorsese.

És com un Doc musical de Regreso al Futuro però amb mocasins, pantalons de "pitillu", un escuradents al lateral de la boca, una cella amunt i l'altra avall,... i amb una mica de sort enlloc de portar corbata portarà uns cordonets penjant del coll de la camisa. Com els que porten els "vaquerus".

Sona i té pinta de tocar guitarres de semicaixa, d'aquelles grosses amb unes esses molt grans als laterals. I és que aquest home no fa res de nou, però té una cosa que et deixa adorablement KO, que és l'actitud. Tanta és l'actitud, que en cançons més rabioses fins i tot se li diu que fa Punk Blues. Ja ho sabeu, punk d'actitud. La pudor que la facin uns altres.

En qualsevol cas, em fa l'efecte que devia de ser un número d'aquells que treien els geners de cada any amb una llista dels millors discos, i que devia veure la portada de l'Acme de Jon Spencer Blues Explosion. 

I entre el nom del grup, el nom del disc (si Acme Corp. vengués el que fa als dibuixos animats tindria molts amics del grup de Neocons que rondaven Bush fill), i el fet de que estava en una d'aquelles llistes va ser suficient perquè passés el que es temia l'home de Revolver. No em vaig comprar res d'ells i em vaig baixar el que vaig poder. Era jove... i tots cometem errors (la pirateria, s'entén, no l'escoltar aquest grup). 

De fet, al cap d'un temps sí que em vaig comprar un disc, però per aquelles coses de la vida, va resultar ser el més fluix que han tret mai -una tradició molt arrelada a casa meva des que ma germana va decidir en el seu moment tenir un disc de Nirvana i es va comprar el Bleach enlloc del Nevermind-, i vaig procurar tornar a fer el que havia fet fins llavors: mirar què en deien els qui en sabien més que jo.

* * *

Una Jukebox és, més que un aparell, un creador d'ambients. És el generador del fet social de veure's, triar la música, ballar, o veure com ballen els altres des d'un racó amb aquest escuradent a una banda de la boca.

Això sí, aquí no n'hem tingut mai gaires d'aparells com aquests.

Entre que a l'època que tocava que hi fossin hi havia molta música que la gent no volia sentir, i que la música que es volia sentir, es volia sentir contínuament, hi havia dues alternatives: posar la ràdio o ratllar els discos de tant posar-los.

Una Jukebox existeix al nostre imaginari per les pel·lícules que hem vist i veiem. Perquè en el fons es tracta simplement de dirigir-se a l'amo del bar de carretera de Nebraska i dir-li "Ei! Això encara funciona?" i que et contesti sense alçar la vista que "Com el primer dia!"

Posar la moneda, triar la cançó i, un cop has vist que aquella noia ja s'ha begut la segona cervesa, acostar-s'hi i preguntar-li si "Encara t'agrada ballar?"

I que es posi el Play sol.

Jon Spencer Blues Explosion - Magical Colors

I és que aquesta és una...

Cançó per... posar en una Jukebox

Estil: Blues/Punk-Blues

Grup: Jon Spencer Blues Explosion

Cançó: "Magical Colors"

I que ella somrigui, i... i que sigui el que el blues vulgui.

I que sigui el que el blues vulgui. O el que la Jukebox vulgui, que per alguna cosa s'hi pot triar la música.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.