El ritme que es cuina

Les trobades amb ma germana sempre acaben sent fructíferes d'una manera o altra. També ho compensa el fet de que no són gaire habituals, o si més no, gaire continuades.

Ahir, després d'un bon sopar de nadal, competició de "has vist aquest vídeo del youtube?"

I es clar, jo això no ho havia vist.
Demostració de que es pot ser clown, cuiner i una bèstia del beatbox.

La pròxima serán canelons fets amb "phunks" i "dzz's" i "tah's"



Bon profit!

Raydibaum - Maleeixo el temps

Bona gent, bones cançons.

Bona veu, grans guitarres.

Disc nou. Bona gent

Bon profit

Videotape

No és la seva millor cançó, però aquest video d'un dels aspirants a convertir-se en videoclip oficial de la cançó Videotape, del disc In Rainbows de Radiohead...

no sé...

l'he trobat molt bonic.

senzill, elegant i adequat a la cançó

aquí el teniu

Radiohead - Videotape - by Wolfgang Jaiser and Claus Winter



bon profit!

Mossegada

Moltes vegades necessites que les coses deixin rastre en tu perquè les recordis... del tot. Un servidor té dues marques de la varicel·la al front. Res de l'altre món. La gent sap quan em veu que de petit vaig tenir la varicel·la.
També tinc una marca a la mà que és la meva àvia. Recordo perfectament el dia que me la vaig fer i a on estava. Era a l'escola i comentava amb els companys de classe que la rascada que m'havia fet a la mà era talment la forma d'un pany de clau. D'aquells que són esfèrics per dalt i rectangulars per sota. El fet és que en aquell moment els meus pares van fer que els mestres m'avisessin per dir-me que la meva àvia havia mort. Pel meu avi ella és el dia de la loteria, i des de llavors no pot sentir el sorteig de Nadal. Per mi és una marca a la mà que encara perdura.

De tota manera aquestes són marques externes. Fa poc escoltava anant cap a la feina una cançó d'Incubus en el que el cantant diu "We all have weaknesses. Some are easy to identify. Look me in the eye". Ell és una mica estràbic. Vès, en alguna cançó s'ho havia de treure de sobre. És més o menys entendible...

I sí, tots tenim febleses i algunes d'elles són fàcils d'identificar. De tota manera en el meu cas -i aquest escrit el "dec" des de fa molt de temps a aquest diari- la gent no té perquè veure o notar aquesta feblesa. Perquè, és una feblesa? No, de fet no. És el que a la guerra de l'Iraq se'n va dir un "dany col·lateral".

En una epilèpsia, per lleu que sigui, una mossegada és més que normal. De fet és un bon avís. Algunes vegades no sabria que he tingut una crisi si no fos perquè em trobo que m'he tallat l'interior de la meva galta amb les meves pròpies dents. És un fet que en el fons em meravella.

El meu cos deixa de ser meu durant uns segons. La meva mà dreta s'alça i s'ajunten els dits. Em quedo quiet. Puc perdre l'equilibri. Jo perdo el control del meu cos i perdo la consciència del meu entorn. Una mossegada a la llengua, al llavi, a l'interior de la galta és un bon avís. El meu cos m'avisa com si em volgués dir "Ei! que has tingut una crisi". El meu estómag m'intenta avisar abans de tenir-la, però no sempre sóc prou ràpid per compendre'l o per avisar al meu entorn que pot ser que desaparegui per uns moments.

Fa ja molts dies vaig tenir una crisi. Feia molt que no en tenia cap i em vaig mossegar a mi mateix com feia temps que no ho feia. Va ser una barreja de pena i de decepció. Durant una setmana va ser un inesborrable record a la boca que em deia que encara tinc el que tinc. No és res de l'altre món però continua essent el que és.

Moltes vegades em recordo a mi mateix que he tocat el saxo. Durant anys vaig estudiar aquest instrument i degut a l'embocadura de l'instrument tinc una espècie de línea que només jo noto a on se situen les dents a la mandíbula inferior de la boca. Recordo també que el primer paper de fumar el vaig veure a classes de saxo. Se'l posava el professor a sobre de les dents per tal de no ferir-se el llavi. Jo llavors ho trobava tirant a ridícul -un blanc radiant marca smoking de luxe sobre d'unes dents que no brillaven amb tant de luxe- encara que a la llarga de segur que havia de ser pràctic per ell. D'aquest professor també em va quedar alguna marca... un dia va confondre un boli pel dit a l'hora d'apretar-me la panxa per demandar-me pressió d'aire -ventricular- i me'n vaig endur un bon record. No és que em pintés la samarreta, és que em va deixar un blau sense voler... però bé, aquesta ja és una altra història.

Aquella mossegada va ser, no sé per què, una espècie de punt d'inflexió. Feia massa que no patia una crisi i ella em recordava que estigués atent. Que segueix allà. Expectant. Esperant la medicació? Menys de divuit hores de vigília?... Potser, però no ho crec. Em recordava que estava allà i sobretot em deia que ja no és qüestió de pastilles i de dormir quan toca. I és que aquella setmana, pel que fos, no va ser especialment brillant anímicament.

El constatar que el psicosomatisme és un fet en les crisis que tinc són dues coses alhora. Un avís de que si tinc una crisi és que dins meu hi ha alguna cosa que falla. L'altra és que és un repte. Si estic bé no tinc crisis. M'he "d'obligar" doncs a estar bé. Una estupidesa en el fons, perquè si hi ha algú que desitgi que jo estigui bé sóc jo. Jo i prou.

L'obligació de ser feliç no deixa de ser doncs un repte.

Sinó m'espera una mossegada.

Un dany col·lateral d'un mal moment anímic.

Ja sigui el de l'Obama o el de la selecció espanyola, el missatge va pel mateix camí.

Me'n sortiré. Jo me'n sortiré.

I mossegaré fins que m'en surti. Però serà a fi de bé.

‘Spanish Colony’

Una casa antiga. D'aquelles fetes amb pedres una sobre de l'altra. Una teulada a mig caure. Les teules estàn velles i grises per la pluja. No para de ploure aquí. És per això que tot és verd als voltants però tot és gris a dins de la casa. Tot.
-María, on has deixat al Manolo?
-Luisa, per què m'ho preguntes? Si ja ho saps on és! No es mou de lloc si no el mous tu!
-Buff... María, per això t'ho pregunto, em pensava que l'havies de canviar de lloc...
-Doncs no... no l'he canviat de lloc.
-Llavors on va?
-Al costat de la finestra. Recorda que aquests dies li ha de tocar una mica més el sol
-D'acord María... pero ajuda'm a moure'l que està a dins de la banyera des que el vas deixar tu fa dos mesos.
-No, no... d'allà no s'haurà mogut
-I dale amb l'humor negre
-Escolta Luisa, que vols que faci que em posi a plorar? Ja sé que estan tots morts... però... és que m'he de distreure d'alguna manera
-Doncs vinga, agafa'l pels braços que jo l'agafaré per les cames...
-D'acord...

Són velles ja. Velles i grises, però aixequen el cadaver amb molta facilitat. Fa molt de temps que ho fan. Des que van anar morint un darrera l'altre. L'exili a un lloc tant fred i inhòspit, i alhora tan verd i vital els va fer mal. Els recordava, ni que fos una mica el color de la primavera de la seva terra, però aquell fred era nou. Ara tots estan freds.

A mig trasllat sona el timbre de la casa. A aquestes hores només pot ser una persona. De fet si sona el timbre només pot ser una persona. Ha de ser en Paul. Metre i mig, sabates velles, cabells vermellosos i uns ulls molt vius i curiosos. Les va a visitar cada tarda.

-Holaaaaaaaaaaa!!
-Hola doña Luisa!
-Però mira qui ha vingut- diu la Maria
-Hola doña Maria!- respon el nen- que les puc ajudar?
Les dones es miren i somriuen tendrament
-Vine Paul-diu la Luisa- que ens ajudaràs a moure el Manolo
-El Manolo? Com és que l'esteu movent a ell avui?
-El sol, Paul, el sol- diu la Luisa- que no veus com n'està de blanc?
-Si que està blanc però... és que tots estan blancs!- respon el Paul amb cara d'estranyat
-Ai fillet... no tots estan tant blancs- diu la María
-Mira'ns a nosaltres!-diu la Luisa- que ens veus blanques?
El Paul se les mira fixament
-Doncs mirin, què volen que els digui-contesta
-Saps què passa?-diu la Luisa- que aquest clima no fa per nosaltres. No som d'aquesta terra i no ho serem mai. És per això que entre nosaltres ens anem donant torns pel poc sol que hi ha...
-A mi m'agrada la pluja- diu el Paul
-Ai fillet...- diu la María
-Perquè... escoltin- els pregunta al Paul a les dues senyores- perquè no els treuen a tots a fora? Potser es mullaran una mica algun dia
-una mica diu...- sospira la Luisa
-I els veins? Què dirán els veins? Creus que ho entendran?- li pregunta la María- No ens han mirat mai gaire massa bé en aquestes contrades, no sé si m'entens...
-Ja ho sé- respon el nen- però és que els sentarà molt millor l'aire lliure, que aquí estan molt tancades!

Les dues germanes es miren. No se'ls havia acudit mai. Total, aquell hort que tenien fa 40 anys ja no el cuida ningú. De fet el cuidava el Manolo i ara el tenen agafat per cada banda per treure'l de la banyera i assentar-lo al silló que hi ha al costat de la finestra. L'hort és el millor lloc que li poden buscar al Manolo. On estarà millor que allà? Se l'havia estimat tant aquell tros de terra. Les seves mongetes, els seus tomàquets -pocs, amb aquell fred-, la civada que veníen per fer cervesa... Aquests irlandesos es moren per la civada! Bé... es moren...
Les dues germanes miren el cos d'en Manolo i es tornen a mirar l'una a l'altra. Assenteixen i miren cap a la porta.

-Vinga som-hi!- diu en Paul obrint la porta perquè el puguin treure a fora
-Va. D'acord- remuga la Luisa
-Vinga Luisa, que tu i jo sabem que el nano té raó- la renya la María
-D'acord, d'acord...- torna a remugar

Les dues dones aixequen amb una destresa i una lleugeresa inusual aquell pes i home mort i s'encaminen cap a la porta, la María amb més convicció que la Luisa. Un cop fora, l'estiren i el posen ben recte estirat al costat de la figuera.

-María... vols dir? Al costat de la figuera no li tocarà gaire el sol- li recrimina la Luisa a sa germana
-També tens raó
-On el posem
-I al costat del porxo?- diu en Paul
-Al porxo?- pregunta la Luisa, mirant la seva germana
-Bueno... no sé jo-diu la María
-Ja ho sé! Ja ho tinc!- exclama en Paul amb alegria- Per què no els posen a tots separats per una passa entre ells?
-A tots?!-diuen alhora les dues dones
-Si... és com ho fem nosaltres normalment- diu el nen mentre el vent li mou els cabells rogencs
-Es que tots...- es queixa la Luisa
-Tots són trenta-vuit!- exclama la María
-Vaaaaaaaaaaaa- diu en Paul- facin-ho per mi, si us plau...

Aquells ulls de candidesa d'en Paul poden amb les dues dones. Des del primer dia que ell les va veure. Les visita cada dia després d'anar a l'escola, però només de forma furtiva perquè sinó els pares del nen s'estranyarien de que tornés gaire tard.
Es miren de nou. Sí, ho faran. Un a un i els estiraran a una passa de distància a cada un. Tal com els ha demanat. Fa massa temps que mouen cossos per dins de la casa i ja... i ja no se'n recorden de perquè ho fan. En el seu moment va tenir el seu sentit. Ho havia manat el Pablo, però un cop es va convertir en cos per moure, no els podia dir qui movia què i a on s'havia de moure. De fet ho feien per inèrcia ja, i perquè el Pablo els ho va encarregar fa molts anys. Elles no sabien per què ho havien de fer, però qui els va portar fins a aquella casa, de fet qui els va aconseguir una casa on viure va ser ell. A elles dues i trenta-vuit més. Passats quaranta anys, potser ja tocaria canviar aquella inèrcia i fer el que calia fer -segons el Pablo- ja no tenia cap sentit. Potser podrien canviar Pablo per Paul. Total, era el mateix nom, però de terres diferents. Això sí que ho havien après

Les dones es passen el matí, el migdia i la tarda traginant cossos amb calma. Sense pressa però sense pausa mentre el Paul se les mira. Ell va contant les passes entre un cos i un altre. És la seva feina. O això li han dit la María i la Luisa.
En acabat, tenen una quadrícula quasi perfecte. Només queden dos llocs per omplir. Dos llocs buits.
El Paul se les mira amb carinyo. Les dones es miren l'una a l'altra. Somriuen amb un deix de tendresa, pena, cansament de tots els anys esmerçats en aquella casa gris enmig del paratge verd i plujós. Uns segons de sol seran bons per a tots. Un núvol negre s'acosta cap al sol. S'han d'afanyar. Les dues dones es descalcen i s'estiren per acabar de fer la quadrícula. Miren per última vegada en Paul, que somriu, amb una llàgrima a l'ull, mentre els diu adéu amb la mà. Plegant-la amunt i avall. A ell no li agrada dir adéu movent la mà cap als costats. És el que fa tothom. És millor plegar la mà. És el que fan els nens intel·ligents, pensa en Paul.

Les dues dones es miren, s'estiren, s'agafen les mans per última vegada per dir-se adéu. Deixen anar les mans i les posen al costat del cos mirant el sol que està a punt de desaparèixer i miren aquell cel grisós. El núvol se sitúa davant del sol.
El vent que empeny el núvol les va desfent poc a poc, a la Luisa i la María i a tots els altres. Unes cendres grises comencen a voleiar per sobre el paisatge. En Paul mira com es van desintegrant poc a poc els quaranta cossos estesos al camp. Per fi deixaran de ser-hi, però també trobarà a faltar a les dues dones. Han estat la seva parada fixa els últims dos anys durant la tornada cap a casa des de l'escola. Cada dia.
Mentre les cendres voleien, en Paul torna a plegar la mà, com el nen intel·ligent que és.

I ho és.

-Paul! On t'havies ficat- pregunta la Mary quan el nen entra a casa
-Mama, mama, ja està!- diu en Paul amb un somriure
-El què ja està?- pregunta la tia Louise
-Ja me n'he encarregat- diu tot satisfet en Paul- me n'he sortit!
-Es clar, es clar... de què?- pregunta amb desinterès la Mary
-La casa dels espanyols. Ja no hi són- diu en Paul
-Però si fa temps que no hi són- diu la Louise
-I per què el pare no va comprar la casa doncs?- diu el nen
Les dues dones es miren amb cara de circumstàncies
-Ho sé tot- diu en Paul- no us preocupeu. Ja ho he arreglat. Ja no hi són
Les dues dones es tornen a mirar amb desconfiança
-Però han marxat contentes. Elles dues i la resta també... bé, la resta crec que els era igual, però ja no hi són- somriu en Paul- I no tornaran
-Com ho saps?- pregunta la Louise, preocupada
-Perquè les he convençut i ho he vist. Se les ha emportat el vent-diu el nen
-Què fem, doncs?- diu la Mary
-Com a mínim pintar-ho tot perq...
-No! dic... amb ells...-diu la mare del nen
La tieta mira el sostre. Dubta.
-I si li posem de nom "Spanish colony"?- proposa en Paul
Les dones es miren. I assenteixen. Potser sí que s'ho mereixen
-Aquell hort farà tomàquets i tot!-diu la Louise fregant-se les mans
-Vols dir? amb aquest temps que fa aquí els tomàquets no surten gaire bé- diu la Mary
-Segur que sí- diu en Paul- ara segur que sí que sortiran.





-L'ull i els dits d'un arbre basc-
Música: escoltant la "campiña inglesa" del Nick Drake

El cafè amb el desconegut

Sóc donat a parlar amb desconeguts. No tinc cap mena de vergonya en aquest sentit. Allò de "perquè vosté...? dirigint-me a una persona gran, o directament intervenir en converses alienes amb comentaris no gaire intrusius... Això m'ha portat, des d'estar escoltant música durant una hora al bell mig del carrer amb una adolescent desconeguda catalanoparlant i amb passaport australià, fins a recomenar que de postres l'individu del costat esculli les profiteroles de postre -perquè no sap què són i no n'ha menjat mai-.

Avui però, m'he vist a l'inversa. Un home gran, que, perdut en el procés de consum en una cafeteria de l'estació de Sants no sabia què havia de fer per pendre un cafè amb un croissant, s'ha posat a parlar amb mi, m'ha explicat una història llarga i tendra. Dura també. Va tenir un accident de cotxe i va estar punt de perdre el braç. De fet, no és que tingués un munyó, però tenia la mà doblegada d'aquella manera que només se'ls posa a les persones que han tingut un accident que els ha malmès els tendons i els músculs del braç.

Es veu que aquest bon home, després de tenir el seu accident de cotxe, s'ha passat la vida intentant que altres persones no en tinguin.

Ens hem trobat a la taula i ens hem pres el cafè i la pasta junts. Mentrestant, ell m'explicava que "volia portar a la campana una alternativa al carnet per punts". Jo no condueixo, així que tampoc m'afectava massa la qüestió però...

- Saps què passa? que jo no tinc estudis, però el que sí que tinc és imaginació- em diu

- No es pensi, la meitat de la gent de la meva edat, o no té estudis secundaris o està llicenciat i ens fem nosa els uns als altres...- li he contestat

- Ja tens raó... però mira, a mi no m'ha faltat mai la imaginació

- I doncs, què vol fer?

- Entendràs que no t'ho digui- m'ha dit amb cara de mitja desconfiança - perquè si t'ho explico... ja em diràs de què et serviria...- ha afegit

- Però de què va?

- Saps? Una vegada ja vaig explicar el que volia fer per reduïr els accidents, però un home del govern del Pujol m'ho va pendre. Al cap d'uns mesos ho vaig veure al programa aquell que feien... com es deia... "Més enllà del 2000"

Mareta, he pensat, aquest programa el feien quan jo anava encara a primària... Aquest home porta arrossegant aquesta fixació vint anys ben bons...

- I de què es tractava- li he preguntat

- Era una càmera que es posava al cotxe, interpretava els símbols de transit i feia que el cotxe s'adeqüés a ells

- O sigui, que si la senyal posa que s'ha d'anar a 80, doncs a 80...

- Exactament

- I això li ho van robar?

- Sí... jo anava una mica amb el lliri a la mà... però és que no volia que li passés a ningú el que em va passar a mi... Ara tinc un altre projecte

- Ah si?

- Entendràs però, que no te l'expliqui. Si surt bé, ja ho veuràs, i sinó, doncs a una altra cosa.

Crec que així com jo necessito, per dir-ho d'alguna manera, recomenar el postre a la taula del costat, en aquest cas, aquest home necessitava desfogar-se, explicar les seves bones intencions per creure-se-les ben bé, i fer un assaig general davant de qui havia de parlar.

Espero que hagi tingut sort...

Sants és un món. I jo, mentrestant, pensant en com enfocar una entrevista a caçadors d'ocells amb besc. I jo em dic: tant de bò t'interessés tant les coses que fas o que has de fer com aquest vell desconegut amb qui has compartit un cafè i una pasta.

Resultat:

Ocells i mètodes de captura - 0-1 - Mesures anti-accidents