Mossegada

Moltes vegades necessites que les coses deixin rastre en tu perquè les recordis... del tot. Un servidor té dues marques de la varicel·la al front. Res de l'altre món. La gent sap quan em veu que de petit vaig tenir la varicel·la.
També tinc una marca a la mà que és la meva àvia. Recordo perfectament el dia que me la vaig fer i a on estava. Era a l'escola i comentava amb els companys de classe que la rascada que m'havia fet a la mà era talment la forma d'un pany de clau. D'aquells que són esfèrics per dalt i rectangulars per sota. El fet és que en aquell moment els meus pares van fer que els mestres m'avisessin per dir-me que la meva àvia havia mort. Pel meu avi ella és el dia de la loteria, i des de llavors no pot sentir el sorteig de Nadal. Per mi és una marca a la mà que encara perdura.

De tota manera aquestes són marques externes. Fa poc escoltava anant cap a la feina una cançó d'Incubus en el que el cantant diu "We all have weaknesses. Some are easy to identify. Look me in the eye". Ell és una mica estràbic. Vès, en alguna cançó s'ho havia de treure de sobre. És més o menys entendible...

I sí, tots tenim febleses i algunes d'elles són fàcils d'identificar. De tota manera en el meu cas -i aquest escrit el "dec" des de fa molt de temps a aquest diari- la gent no té perquè veure o notar aquesta feblesa. Perquè, és una feblesa? No, de fet no. És el que a la guerra de l'Iraq se'n va dir un "dany col·lateral".

En una epilèpsia, per lleu que sigui, una mossegada és més que normal. De fet és un bon avís. Algunes vegades no sabria que he tingut una crisi si no fos perquè em trobo que m'he tallat l'interior de la meva galta amb les meves pròpies dents. És un fet que en el fons em meravella.

El meu cos deixa de ser meu durant uns segons. La meva mà dreta s'alça i s'ajunten els dits. Em quedo quiet. Puc perdre l'equilibri. Jo perdo el control del meu cos i perdo la consciència del meu entorn. Una mossegada a la llengua, al llavi, a l'interior de la galta és un bon avís. El meu cos m'avisa com si em volgués dir "Ei! que has tingut una crisi". El meu estómag m'intenta avisar abans de tenir-la, però no sempre sóc prou ràpid per compendre'l o per avisar al meu entorn que pot ser que desaparegui per uns moments.

Fa ja molts dies vaig tenir una crisi. Feia molt que no en tenia cap i em vaig mossegar a mi mateix com feia temps que no ho feia. Va ser una barreja de pena i de decepció. Durant una setmana va ser un inesborrable record a la boca que em deia que encara tinc el que tinc. No és res de l'altre món però continua essent el que és.

Moltes vegades em recordo a mi mateix que he tocat el saxo. Durant anys vaig estudiar aquest instrument i degut a l'embocadura de l'instrument tinc una espècie de línea que només jo noto a on se situen les dents a la mandíbula inferior de la boca. Recordo també que el primer paper de fumar el vaig veure a classes de saxo. Se'l posava el professor a sobre de les dents per tal de no ferir-se el llavi. Jo llavors ho trobava tirant a ridícul -un blanc radiant marca smoking de luxe sobre d'unes dents que no brillaven amb tant de luxe- encara que a la llarga de segur que havia de ser pràctic per ell. D'aquest professor també em va quedar alguna marca... un dia va confondre un boli pel dit a l'hora d'apretar-me la panxa per demandar-me pressió d'aire -ventricular- i me'n vaig endur un bon record. No és que em pintés la samarreta, és que em va deixar un blau sense voler... però bé, aquesta ja és una altra història.

Aquella mossegada va ser, no sé per què, una espècie de punt d'inflexió. Feia massa que no patia una crisi i ella em recordava que estigués atent. Que segueix allà. Expectant. Esperant la medicació? Menys de divuit hores de vigília?... Potser, però no ho crec. Em recordava que estava allà i sobretot em deia que ja no és qüestió de pastilles i de dormir quan toca. I és que aquella setmana, pel que fos, no va ser especialment brillant anímicament.

El constatar que el psicosomatisme és un fet en les crisis que tinc són dues coses alhora. Un avís de que si tinc una crisi és que dins meu hi ha alguna cosa que falla. L'altra és que és un repte. Si estic bé no tinc crisis. M'he "d'obligar" doncs a estar bé. Una estupidesa en el fons, perquè si hi ha algú que desitgi que jo estigui bé sóc jo. Jo i prou.

L'obligació de ser feliç no deixa de ser doncs un repte.

Sinó m'espera una mossegada.

Un dany col·lateral d'un mal moment anímic.

Ja sigui el de l'Obama o el de la selecció espanyola, el missatge va pel mateix camí.

Me'n sortiré. Jo me'n sortiré.

I mossegaré fins que m'en surti. Però serà a fi de bé.