Eef Barzelay

Sembla un individu normal. De fet ho és, suposo. Però té un aura diferent.
Moltes vegades he buscat la música, no només en grups, sinó també en individus concrets. M'agradaven Sunny Day Real Estate, però l'individu era Jeremy Enigk. El mateix amb Tom Morello i Rage Against The Machine -més que Zack de la Rocha i tot- o el duet Thom Yorke-Jonny Greenwood a Radiohead. Últimament el torn li ha tocat a Josh Homme, que és Queens Of The Stone Age.
A part hi ha els que sempre han anat sols: Nick Drake, Jeff Buckley,...

Doncs a Eef Barzelay li pertoca Clem Snide. Encara que també la seva carrera en solitari mereix una consideració a part. Aquest cantautor ha necessitat els seus dos discos en solitari per ser un altre. I el retorn ha estat magnífic.

Ara però, torna a haver-hi Clem Snide. Si hi ha sort, el dia de Sant Jordi, a l'Apolo 2




"Perquè ets preciosa, en totes les teves facetes... Així que no m'ho tiris a terra"

pd. oblideu de la història que explica sobre quin gust havia de tenir un pixat, si us plau...

Sobre la música a ràfagues, en aquest cas, Cuzo

Fa relativament poc em vaig assabentar de l'existència d'un grup. Es diuen Cuzo. Jo només en conec la procedència d'un dels seus membres, concretament del guitarrista, que ha estat durant anys tocant en un grup massa desconegut, encara que és més o menys entendible, que es deia 12Twelve. Només el fet de que dos dels seus tres LP's els gravés i mesclés un tio com Steve Albini (productor al que van recórrer Nirvana per gravar el disc In Utero)... per mi ja diu prou.

Sempre he admirat les dots de Jaume L. Pantaleón com a guitarrista. Té un estil molt personal, complicat i alhora que sembla simple d'assolir. Estic convençut de que els ha hagut de donar la tabarra als veins i als companys de pis -quan en tenia- moltes hores durant la seva vida per arribar a aconseguir-lo.

La meva sorpresa va ser quan vaig saber que 12Twelve havien plegat però que Pantaleón continuava en un altre projecte, amb menys jazz i més rock progressiu (més progressiu encara?) i que es deia Cuzo. Vaig escoltar dos temes i... i ja està.

Porto dues setmanes, o més, que no puc parar d'escoltar "Amor y muerte en la tercera fase"

Un dels temes del disc és "lluvia de sapos", visiteu el seu myspace per sentir-los del tot...



Per cert, aquest vídeo és molt i molt xulo....

Disfruteu-los!

L'Abdominable Gallina Nauseabunda i l'avorriment com a art personal

Sobre l'abdominable i benaurada coneixença nauseabunda:

Heus aquí una vegada que un servidor va anar a un concert per veure uns músics desconeguts. El resultat va ser que no els va veure perquè el baixista s'havia tallat un tendó tallant pernil.

Però fruit d'aquesta malaurada coïncidència va sorgir una benaurada coneixença.

Pep Rius, va anar a fer un concert amb el seu grup, però de resultes d'un ganivet de tallar pernil i el baixista del seu grup no el va poder fer. Va ser llavors quan va conèixer un noi curiós a qui li agradaven uns desconeguts. Li va donar conversa durant estona i estona fins que va descobrir que era només al seu grup al que anava a veure.

Va ser llavors quan ambdós es van començar a trobar. Ara aquí, ara allà, en encontres més o menys espaiats en el temps i en l'espai.

A part d'aquest fet, resulta que en Pep Rius tenia un alter-ego nauseabund (que és molt millor que lletgista, sens dubte) anomenat l'Abdominable Gallina Nauseabunda.

El fet és que un servidor ha anat seguint en Pep i companyia i, francament, ara n'està molt content. Sinó no tindria el plaer de oferir-li el seu propi ordre per un futur disc que considero que està molt ben fet i que té molt bones cançons. El dia que tingui prou collons, temps i empenta per fer una cosa similar, li passaré les meves cançons denostables (que no arriben a nauseabundes, sens dubte) perquè les posi en ordre, per tal que així que pugui intenti perseguir algú perquè m'editi música. Fins llavors el que estaré és avorrit.

Avorrit, però feliç d'aquest encontre.



El gran Pepone della Bordeta

Ara em toca a mi 09-03-16

Nova entrega de l'Ara em toca a mi... està un pèl passada, però ens va quedar un pugrama prou mono (i stereo alhora) tenint en compte els mitjans disponibles.

Aquí el teniu

-les falques del començament i final són un pèl vils... ho sé-

AETaM 09-03-16 -TearsForFears Portishead TimHardin i un llarg etc amb un Guillem sishanteru i un Marti nubenteru



Apali, a difrutar. Per qualsevol cosa, araemtoca@gmail.com

Salut!


Si en voleu més aneu a www.radiosarria.cat i allà aneu a la pestanya programes i ens trobareu fent cara de burros i amb tots els pugrames penjats.

;o)

Nick Drake en resposta a V de Venus

No... no és ni de Tarragona i té un nom estrany, ni és irlandès i té el cabell vermellós.

No ha guanyat mai un Oscar a la millor banda sonora.

No ho va fer mai, de fet... però gran part de la música actual, i en particular dels cantautors, es deuen a ell. I sinó pregunta-li a José Juan González o a l'altre... al José González

Un present per les orelles.

Un 5/4 d'una naturalitat extraordinariament fràgil, delicada i bonica...

1, 2, 3 - 1, 2 - 1, 2, 3 - 1, 2 - ...

Nick Drake i l'home del riu.



El disc es diu Five Leaves Left i aquest senyor no el podré veure mai, malauradament.