Estils

.

Ja fa un temps que hi ha hagut un moviment, o si més no, una diàspora radiofònica tant d'oients com de professionals, de Catalunya Ràdio cap a Rac1. Les raons són moltes: els exCatràdio -Bosch, Basté, Bertran, Clapés,...- són a can Godó, la gent s'ha cansat de sentir sempre els mateixos, i en especial com aquests mateixos es fan vells i parlen amb els mateixos amics/entrevistats. Hi altres raons, com ara que en Puyal -que fou bèstia radiofònica i que ara malauradament confón Iniesta amb Touré- perd en favor d'un Carrusel Deportivo a la Catalana com és "El futbol a Rac1", etc.

A part, Rac1 ha sabut treure la seva gent (no moltíssima) a la primera línia, o donar espai per gent nova, com va ser en el seu moment en Toni Soler & Co., l'Albert Om,... fins ara amb els Òscars.

És una qüestió d'estils també...

L'altre dia però, parlant amb un amic que també té intenció de dedicar-se de ple al periodisme, però que té un altre àmbit d'actuació del meu, comentàvem què val la pena, realment, de Rac1 i de Catalunya Ràdio. I va ser molt curiós perquè vam coïncidir en pràcticament tot.

Vam estar d'acord en què l'horari d'escolta a Rac1 comença a les 6h i s'acaba a les 14:30h. Llavors fugim d'un programa (el Tot és Possible) que respon a la suma de dos exprogrames de Catràdio (La Solució + La Nit dels Ignorants), i no tornem fins al Tu Diràs.

Tornant però al tema dels estils, l'altre dia vaig estar alternant -perquè dues ràdios alhora malament- Catalunya Ràdio i Rac1 al programa matinal, conduït per Fuentes i Basté respectivament perquè estaven entrevistant, un Montilla, i l'altre Hereu.

Va ser molt curiós, perquè a banda de l'estil que pugui tenir cada ràdio, cada conductor té el seu estil entrevistant, i em vaig trobar pensant mentre escoltava les dues entrevistes que en realitat Fuentes estava consolant a Montilla perquè l'havia deixat la nòvia, i Basté fent unes braves amb el seu alcalde.

Basté ja ho té això del tò distès. Ja li agrada, ja s'hi sent còmode, i des que feia esports a Catalunya Ràdio ja era una mica així. Segons com, amb les preguntes "complicades" te'l pots arribar a imaginar com si parlés canviant de postura a la cadira del bar de les braves.

En Fuentes, mentrestant, preguntava més com si li digués al Molt Honorable President Montilla, "i com estàs", "has trucat ja al José Luis", "però tu vas bé?", "si et falta alguna cosa m'ho diràs, oi?"... en un banc d'una plaça plena de fulles caigudes.

Perquè us feu una idea del què us parlo us deixo les entrevistes aquí. Podeu tirar-les endavant per sentir-les quan l'entrevista ja està un pèl més encarrilada pels dos conductors.

Entrevista del Fuentes a Montilla





Entrevista del Basté a Hereu

També és veritat que cada entrevistat és un món, i amb això no descobreixo res a ningú, però... són estils.


Godó volia una ràdio jove... la té. Però a vegades li falta una mica de punch, em fa l'efecte.
La CCRTV vol una ràdio pública i el PSC una ràdio que no esgarrapi. I la té.

No dic que a la ràdio catalana li falti mala baba... però com trobo a faltar a l'Antoni Bassas.

Salut i gaudiu de la ràdio, encara que sigui en podcast.

.

Imprudència gràfica. Temeritat a les portades

I vosaltres amb qui us quedeu?

Estant a la facultat recordo hi havia dies en què les desgràcies donaven peu a l'educació. Van ser dies com l'11-S, l'11-M, etc. els que van permetre que els professors ens parléssin d'una cosa que tothom s'apunta a comentar en moments com el de Castelldefels, com és el tractament periodístic i la gestió informativa de les desgràcies, morts, i desastres, als mitjans de comunicació amb un sentit ètic i alhora estètic.

L'examinar el comportament dels periodistes i els mitjans de comunicació amb la desgràcia, la mort, la tragèdia arriba a un punt d'esport anomenat "a veure qui té més sentit ètic en el tractament informatiu" per part dels propis periodistes i també dels qui viuen fora d'aquest àmbit.

Apuntem-nos-hi doncs. El que passa és que són aquests moments quan els qui més reben són els fotògrafs perquè ho han "d'imatjar" tot, però són els directors dels diaris, els qui tanquen edicions, els directors d'art... els qui decideixen.

Així doncs, si la imprudència i la temeritat és l'adjectiu generalitzat al titular del dia després de la tragèdia, cal tornar a mostrar les bosses que tapen un cadàver? Jo crec que no. Cal documentar-ho gràficament? Jo crec que sí que cal fer-ho. Però amb prudència, i no amb temeritat.

És per això que em quedo amb la portada de La Vanguardia. Tothom sap què ha passat. Tothom sap quin aspecte ha tingut. Els diaris, avui en dia, ja ens han d'ensenyar el que no pot ensenyar la televisió. I no és la sang, sinó l'ambient i el sentir al lloc on passen les coses. I ho han de fer amb una sola imatge.

És per això que em quedo amb la portada de La Vanguardia.

I vosaltres amb qui us quedeu?

Afusellat

Pobre de mi, criatura indefensa, fent el repàs dels diaris d'avui i mirant la premsa estrangera em dic: "calla! mira't el L.A. Times que faran la crònica dels Lakers". I la fan, i tant que la fan. i al costat em trobo això:

Utah executes convicted killer Ronnie Lee Gardner by firing squad

i dic... "ho has entès bé?"... poso Ronnie Lee Gardner al Google i m'apareix això:

Ejecutado en Utah el preso que pidió morir fusilado · ELPAÍS.com

Molt bé! O com dirien els de la segona hora "et felicito fill!".


Segurament va ser provat en un judici que aquest senyor era bastant dolent, i també dir que els EUA és un país que s'autoanomena el líder del món lliure, malgrat que té la mateixa postura davant de la pena de mort que Iran o la Xina. Era un senyor que havia matat un senyor en un bar, i durant el judici i intentant escapar va matar un advocat... ell deia que s'havia reformat.

El fet és que el senyor Gardner va ser condemnat abans de que l'estat de Utah adoptés l'injecció letal com a mètode per matar un pres. Però el senyor Gardner, comptant amb aquest fet ha decidit que preferia morir afusellat enlloc de injectat (¿injectat?) perquè ho considerava "més fiable". Dels 5 que l'han disparat només un portava bales de veritat i l'home estava lligat a una cadira perquè no es mogués el blanc.

El senyor Gardner doncs, abans de morir afusellat, va passar les seves últimes hores amb un bisbe mormó, llegint el llibre "Justícia divina", i veient la trilogia de "El Senyor dels Anells".


Et felicito fill... justícia divina i senyor dels anells

N'hi ha 5 que dormiran tranquils.

Famosos a la tweetpeli

Visca el lio de la tweetpeli

De moment, promet!






Seguirem parlant-ne!

És per això que no tinc facebook

No hasse falta dessir nada más.


El final del vídeo també és molt intel·ligent...



Doncs això, que només em faria un frisbol per buscar feina o derivats.

Llegir això fa mal...

Això no és bo per ningú. Ni per Israel, ni pel món sencer.

Un article colindant aquí



i dades que també cal saber aquí. Un Twitter que compta míssils qassam

Entrevista a John B. Thompson

Entrevista a John B. Thompson, sociòleg de la Universitat de Cambridge

"Els polítics d'ara no són més corruptes,... simplement els veiem!"

En el marc del V Congrés Internacional de Relacions Públiques de la Facultat de Comunicació Blanquerna, i amb la mediació de Marçal Sintes, elsingulardigital.cat entrevista a John B. Thompson, gurú de l’estudi dels mèdia actuals. El sociòleg de la Universitat de Cambridge presentava a Barcelona la conferència “La política de la fama i la (mala) fama dels polítics”, una qüestió de rabiosa actualitat amb els escàndols polítics que surten a tothora, fruit del nou règim de nova visibilitat que viuen els polítics. La caiguda d’un ministre de Cameron ja deu ser un nou exemple per Thompson, com aquí ho serien reposapeus de cotxe oficial, directores de TV3 malfollades o “tostons” al Parlament


El polític sempre ha tingut mala fama? Tenen el que es mereixen?
Quan parlo de la reputació dels polítics, dels quals la fama és un dels seus vessants, del què parlo és que aquesta fama va molt lligada a una nova visibilitat que se n’ha creat. Així doncs, la fama és part del poder simbòlic que sorgeix en aquest nou espai mediàtic que vivim.

Aquest nou espai ofereix al polític major visibilitat? Eines com el Twitter i el Facebook apropen el polític a la gent?
El desenvolupament dels mèdia online ha creat noves oportunitats, però també tenen els seus riscos i perills. Així doncs, no és només una qüestió unidireccional, sinó una manera en la qual poden buscar i aconseguir superar els altres polítics. Però alhora també conté nous perills perquè el fet que siguin més fàcils de trobar i contactar a travès d’aquests nous mèdia, també fa que se’ls pugi fer mal més fàcilment.

És aquí on apareixen els escàndols polítics?
Sí, el primer lloc on apareixen és a la xarxa! Fins i tot l’escàndol Clinton-Lewinsky a la dècada dels noranta va sorgir per primera vegada en un bloc polític. Aquesta és un espai on la incapacitat de controlar la informació posa als polítics en un risc més alt. És un tipus d’informació molt fràgil i incontrolable, i que envolta i segueix constantment el polític. Els nous mèdia digitals estan transformant aquest ambient d’informació d’una forma molt complicada, de manera que no hi haurà mai un procés unidireccional d’exercir el poder: serà sempre una arma de doble tall. Ajudarà a augmentar la popularitat com en el cas d’Obama, però també amb nous riscos i perills pels polítics.


(per llegir l'entrevista completa a elsingulardigital.cat cliqueu aquí...)