Cançons per... (11a entrega)

.

... per tornar-se boig i no recordar qui ets durant uns minuts!

Perquè de tant en tant ja va bé deixar de ser qui ets, oblidar-se'n de tot, permetre que el cap se't mogui sense que el teu cervell se'n recordi de que és ell qui ho ha de fer, i perquè només pots entendre molta de la música que existeix en aquest món si pots permetre que el teu cap comprengui el llenguatge del cridar.

Durant molt de temps, com a bon púber, vaig escoltar música horripilant.

De fet, l'altre dia, fent un repàs als cd's que tinc a un armari prestatgeria de 1,90m destinat únicament a mostrar-ne els lloms, vaig anar trobant discos entranyablement dolents com el "Poder Latino" dels mexicans A.N.I.M.A.L. (:oS). Però em vaig saber perdonar a mi mateix amb un "tranquil, no sabies el que et feies".

Al costat d'aquesta gent a la prestatgeria, grups no-horripilants com A Perfect Circle, i més enllà Béla Fleck & The Flecktones, passant per Ani DiFranco.

Ja ho veus, pseudo-metal progressiu del bo fins a country-jazz, amb folk del d'ara pel mig.

En aquesta època púber, fins i tot hi havia coses que no podia acabar de digerir, per les formes. Uns d'ells eren The Blood Brothers, un grup de Seattle (d'on sinó...) que en el moment en que l'anomenat nu-metal anava a veure l'MTV, emergien del no-res indie cafre americà amb altra gent com At the drive-in. Eren gent estranya, que cridava, que es movia espasmòdicament, i... que cridava! De fet són dos nois els que criden.


El primer disc era terrible, en el bon sentit de la paraula. De fet ho són tots bastant. I sempre en el bon sentit de la paraula

I si em pregunteu com són, en aquesta cançó és com si The Hives o els The White Stripes més rockeros s'haguéssin pres alguna cosa encara més i haguéssin dit... hasta el infinito y más allá.

El fet és que porto setmana i mitja escoltant l'últim disc que van treure, "Young machetes", de forma més o menys reiterada i continuada, i...

... i un cop superes el crit, t'ho passes molt bé. Almenys jo. Ja direu! Així doncs, l'onzena edició de les Cançons per... és una:


Cançó per... tornar-se boig i no recordar qui ets durant uns minuts
Estil: post-hardcore (allmusic.com dixit)
Grup: The Blood Brothers
Cançó: "Laser Life"

The Blood Brothers - Laser life

I ja de repicó, perquè pogueu veure el tema espasmòdic, també del disc "Young machetes", la magnífica "Set fire to the face on fire".


Fire, fire, fire, fire...!

Gaudiu de la música, que malgrat que cridi, ella no es queixa mai

.

Mig somriure

.

Ahir, malgrat la revolada de l'aprovació de la ILP contra les curses de braus, es va colar prou la notícia de la mort d'una senyora que, com molts catalans, va rebre el reconeixement abans a França que a Catalunya.


Es tracta de Maria Canals. Pianista i pedagoga, i impulsora d'un dels concursos de piano més importants del món. Va rebre -per dir-ho curt- l'Ordre de les Arts de França abans de la Creu de Sant Jordi per la seva tasca d'acostar la música i ajudar a difondre-la a tothom. Una d'elles, i de molt lluny, ma germana.


Quan jo era un jovencell de 10 anys vaig utilitzar el criteri de la brillantor per escollir el saxo com a l'instrument que volia estudiar a l'escola de música, a part del solfeig obligatori (i necessari). Ma germana es va decantar pel piano i va anar a l'escola de música Ars Nova, que va fundar fa molt de temps la Sra. Canals.

Al cap del temps, la meva germana i jo vam claudicar a la realitat de l'estudi de la música, que és que l'exigència i dedicació que requereix és brutal, i que només hi ets si hi ets 5 hores cada dia, com a mínim.

Una iniciativa magnífica d'aquesta dona a part del concurs internacional (que ja és dir molt)? El col·laborar amb una proposta feta arreu d'Europa: posar pianos de cua en espais públics perquè joves intèrprets toquéssin per la gent que "passa per allà", o que sap que s'hi fa el concert:

I el mig somriure de què?

De què, us preguntareu. Resulta que quan li comento el tema al meu pare, al recordar que era l'escola de piano on va anar ma germana em deixa anar:

- Sí... però és que a més, la teva àvia va ser la seva primera professora de solfeig! Ella la recorda a les memòries que va fer fa temps dient que "l'Adela Gibert tenia uns ulls tant blaus..."


I és llavors quan fas un mig somriure...

Gaudiu de la música que, encara que mori una mica, no es queixa mai

.

Entrevista a Jaume Cabré

Entrevista a Jaume Cabré, escriptor

“L’únic camí cap a la dignitat nacional és la independència. I ens hi va el futur del país”

Entrevistem a Jaume Cabré després que Òmnium Cultural li hagi atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El seu premi però, ha passat a un segon terme de l’actualitat justament per qui l’atorga. L’escriptor, que és un dels personatges que s’ha manifestat més a favor de la independència de Catalunya, prefereix parlar de literatura i no opinar del que no sap. Malgrat tot, Cabré ens explica que manifestacions com la del 10-J l’omplen d’alegria, esperança, confiança i considera que s’arribarà a bon port.


A molts escriptors i intel•lectuals se’ls exigeix un compromís amb el país. S’hauria d’estendre aquest compromís a altres sectors de la població? Troba a faltar a algú, com algun jugador del Barça?
Crec que a la paraula “compromís” ja hi va el concepte. És una qüestió de voluntarietat, no pots obligar a ningú a abraçar cap causa. Que hi hagués molta gent compromesa amb una idea de país dinàmica seria extraordinari. I sobre l’altra gent, jo no vull jutjar a ningú. Hauria estat collonut que hi participés més gent però no pots demanar a ningú que ho faci. Si et compromets, perfecte, com ho van fer els atletes negres als jocs olímpics dels seixanta, pel Black Power. A aquella gent després els van fer la vida impossible…

Ens falta aquesta societat civil més dinàmica? Què li sembla la resposta que hi ha hagut a la convocatòria de la manifestació?
El dia 10, un milió i mig de persones eren al carrer expressant amb alegria un interès pel país amb un crit majoritari, no únic, que era l’anhel per la independència. Era molta gent, moltes generacions, famílies senceres,… i era un milió i mig de persones. Això és brutal. Tenim un anhel, clar, públic, i ara falta que hi sigui en l’ordre del dia dels polítics. L’esforç de la gent obliga a la classe política, que ara es comença a barallar per la pilota que va ser la manifestació; ara tots volen tenir-la. Potser un dels problemes que tenim és que es confon partit i país, quan en realitat el partit és un mitjà en lloc d’un fi.

I quin camí ens queda per recórrer?
El camí és la independència. “És que no podem anar més enllà”, diu Espanya. No volen! Podrien fer mil coses que avortessin la capacitat de convocatòria que té el projecte d’independència però no en són capaços perquè el federalisme ja els sembla un disbarat. Això vol dir que hem de fer moltes coses plegats, amb molta fermesa, i a la catalana, és a dir, tranquil•lament i amb la idea de convèncer els que encara no estan convençuts.


(per llegir l'entrevista completa a elsingulardigital.cat cliqueu aquí...)


.

Fer dissabte

.

Perquè el què teniem ja feia pena, amb el que ens volen deixar encara fa més llàstima.

Fins dissabte, doncs...

.