Mig somriure

.

Ahir, malgrat la revolada de l'aprovació de la ILP contra les curses de braus, es va colar prou la notícia de la mort d'una senyora que, com molts catalans, va rebre el reconeixement abans a França que a Catalunya.


Es tracta de Maria Canals. Pianista i pedagoga, i impulsora d'un dels concursos de piano més importants del món. Va rebre -per dir-ho curt- l'Ordre de les Arts de França abans de la Creu de Sant Jordi per la seva tasca d'acostar la música i ajudar a difondre-la a tothom. Una d'elles, i de molt lluny, ma germana.


Quan jo era un jovencell de 10 anys vaig utilitzar el criteri de la brillantor per escollir el saxo com a l'instrument que volia estudiar a l'escola de música, a part del solfeig obligatori (i necessari). Ma germana es va decantar pel piano i va anar a l'escola de música Ars Nova, que va fundar fa molt de temps la Sra. Canals.

Al cap del temps, la meva germana i jo vam claudicar a la realitat de l'estudi de la música, que és que l'exigència i dedicació que requereix és brutal, i que només hi ets si hi ets 5 hores cada dia, com a mínim.

Una iniciativa magnífica d'aquesta dona a part del concurs internacional (que ja és dir molt)? El col·laborar amb una proposta feta arreu d'Europa: posar pianos de cua en espais públics perquè joves intèrprets toquéssin per la gent que "passa per allà", o que sap que s'hi fa el concert:

I el mig somriure de què?

De què, us preguntareu. Resulta que quan li comento el tema al meu pare, al recordar que era l'escola de piano on va anar ma germana em deixa anar:

- Sí... però és que a més, la teva àvia va ser la seva primera professora de solfeig! Ella la recorda a les memòries que va fer fa temps dient que "l'Adela Gibert tenia uns ulls tant blaus..."


I és llavors quan fas un mig somriure...

Gaudiu de la música que, encara que mori una mica, no es queixa mai

.