2010's, nus, i collites impròpies

.

Vallvé es despulla...

Imaginem per un moment que conec un individu anomenat E. És sabut que un individu pot ser una Elisenda o un Emili. En això estem d'acord, oi?

Imaginem doncs, la situació següent: l'altre dia li deia a E "t'he enviat l'enllaç del nou disc del Pau Vallvé a Spotify", i a continuació li deia alguna cosa així com ara "ja em diràs què et sembla". I tant tranquil. Tranquil, jo.

Perquè el fet és que a l'individu E li "sembla".

Al cap de dos dies m'envia un correu responent a l'enllaç del disc "2010" fent, en un tres i no res, molt més del que crec que n'hi ha molts que, quan es presenten en societat, es presenten com a crítics musicals.

Dues qüestions prèvies respecte 2010 i les valoracions de l'individu E i un servidor:

- Quan en parlo a twitter, la presumpció d'innocència, o si més no, la presumpció de que el que em respon E és positiu... és mínim.

- Tant E com jo creiem que aquest disc... és molt bo.

Deixeu-me doncs que us copiï aquí el que en diu l'individu E. Si resulta que ho voleu escoltar mentre ho llegiu, cliqueu aquí (Spotify), o poseu el play al vídeoclip de Protagonistes.

* * *

Després de que E hagi fet més escoltes del disc i vegi el pas de l'esfera privada (mail) a la pública (post),  i tenint ell en compte que està fent una crítica d'un disc, em demana que canviï el seu text. I així ho faig..

* * *

Diu E, sobre el disc d'en Pau Vallvé:

"És un bon disc. Un disc bonic. I és un disc molt ben fet. I sobretot: és un disc que fa molta companyia. Sobretot perquè et posa a cau d'orella la veu d'algú que no et parla "des de dalt", sinó que et parla com un germà. M'agrada el so del conjunt, i trobo que els arranjaments estan fets amb molt de talent, amb molta música al cap. I m'agraden les lletres de les cançons, que tenen una poesia neta de contaminacions, i que caminen a peu pla, i que saben què volen ser, i ho saben ser; té molt de mèrit, i més en català, i sé de què parlo. Molt poca gent arriba a escriure així. M'agraden les veus del disc; és atrevit, busca timbres, matisos (thomyorkeja de tant en tant, i m'agrada, em fa sentir com a casa). Bé. I és expressiu com a guitarrista, delicat. 
Les percussions em semblen excepcionals. De concepte, i d'execució, i d'expressivitat, i d'emoció. Són potser l'estrella del disc. El que fa volar les cançons. El que t'arrossega com a oient, no?... M'encanten les intros també; és un magnífic catàleg de com començar cançons. I de com acabar-les. Que bo que és.
Aquest disc és singular de debò, i és un bolet estrany, rar, valuós. Un disc com aquest surt cada cinc-deu anys. M'ha fet sentir una mena de plaer que no tinc amb altres discos recents que m'agraden: una sensació difícil d'explicar, que només tenia (últimament) quan el Vic Chesnutt treia un disc nou. Suposo que ve de l'obsessió per l'honestedat que el disc respira; per una reivindació de la fragilitat que em sembla d'un coratge bellíssim, i d'una contemporaneitat radical. Ah, i és el disc d'algú que té coses a dir!... Sí: coses petites (les importants!), coses personals, i que mai és obvi ni musicalment ni poèticament, encara que sàpiga mostrar que les coses importants ens deixen, finalment, amb ben poques paraules. Buf... A casa som molt feliços escoltant aquest 2010. I en comprarem tres: un per nosaltres, i dos per regalar-los, que vénen festes. Gràcies per spotifaiejar-me'l!"

Ei... que surt el sol!

I jo dic Bravo. Déu n'hi dó per una sola escolta!  [en aquest text, ja, més escoltes] Quina dissecció! N'hi ha algun que m'ha demanat que faci una dissecció -amb molta sang, si pot ser- d'altra gent, però em sembla que és perdre el temps i no fer Amics. Tornant però, a l'individu E, coincidim en moltes coses. En d'altres no.

D'entrada, dir que sort en tenim de Vallvés (Paus i cosins diversos) que fan que la música cantada en català no hagi de ser... bé, deixem la sang.

I després dir que la impressió que em provoca aquest disc, independentment del que hagi pogut explicar Pau Vallvé sobre quina era la seva intenció a l'hora de fer el disc, és que és un exercici de plaer, creació i sobretot és un nu.
Em fa l'efecte que Vallvé es va despullant durant el disc, tant amb la música com a amb les lletres.

Jo que sóc una mica mala persona, després de sentir Protagonistes per primera vegada, quan va sortir a la web d'en Vallvé, vaig pensar... en el de sempre. A què em sona? I a mi em sonava molt a una gent que sé positivament que li agraden a en Vallvé. Els té a una de les seves llistes de Spotify, i realment l'aire i les formes que té aquesta cançó em recorden molt al que es pot sentir al disc en alguns moments.

Quan parlo del despullar musicalment és que, a un individu que toca la bateria des dels tres anys, si fa un disc on declara que farà el que li dóna la gana, què vols que faci? Tocar la bateria. Que diguin que té aires tribals,... així com E diu que és un disc d'un músic fent de cantautor, jo dic que és un disc d'un bateria i productor que ha volgut gaudir fent el seu disc. A nivell musical. El so? Té el segell Amniòtic, que és ell. I la secció rítmica, que també és ell, també la trobo, com E, excepcional.

Potser l'únic que em grinyola una mica del disc és que Vallvé hagi volgut doblar la seva veu en molts dels temes del disc, posar-li grans reverbs, o filtres diversos.
És més, és quan despulla la veu que m'agrada més, com al final de Protagonistes, o a Molt bé. 

Sobre les lletres, la cançó més pop és Protagonistes, però la resta comprenen aquests moments del despullar-se, sigui cantant sobre L'àvia se'n va, una finita relació a Amic dels cirerers, el passar pàgina que és Encara no, Lo normal no és normal ("m'agradaria que tot fos molt diferent"...!!), i sobretot 2010: aquesta lletra de "a la merda els grans projectes, sacrificis i percals. A cagar la trascendència i ara només vull cantar" em recorda molt, d'esperit, l'inici de "El Resplandor" de Standstill quan diu que "una vez al año algo me empuja en pensar en dejarlo todo, otro desengaño más y me voy a lanzar al new age... i a tomar por culo".

En general, seria un passar pàgina higiènic que seria alguna cosa així com "fins aquí molt bé... ara a una altra cosa". El símptoma més evident és el tema que tanca el disc, "R.I.P.", on Vallvé fa una relectura de Yamshes en escabetx, una cançó d'Estanislau Verdet, en forma de tema de funeral.

I és que molt d'aquest despullar ha estat un desescamat. Un deixar enrere l'Estanislau Verdet... Un artista lletgista faria una versió del Dragostea din tei, però mai de la cançó All is full of love de la Björk... oi?

Doncs això: despullat, i passant pàgina (o esperant que li ho deixin fer) amb un molt bon disc.


En Pau Vallvé té una web, un facebook, un twitter, i a Spotify hi té penjat tot el que ha fet amb noms i formacions diverses.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.