Cançons per... (18a entrega)

.

... per posar en una Jukebox.

Ni més ni menys. Una Jukebox. Ara que l'accés a la música és pornogràficament fàcil, el més complicat és triar què val la pena i  què no.

Des de fa més d'una dècada, la Pl. Joan Coromines de Barcelona acull el Sònar, que en part té els seus inicis als individus que fan de jukebox: els Dj's. Un discjòquei és un "cavalcadiscos", un individu que al què es dedica és a dominar la música que ja existeix per refer-la, reconstruir-la, com diria aquell deconstruir-la, i convertir-la en alguna cosa nova, que amb una mica de sort val la pena.

Les jukebox van ser en el seu moment el que ara és per nosaltres l'Spotify quan muntem una festeta. Amb la diferència que en aquells trastos enormes no hi havia publicitat. Si miréssim una mica enrere veuriem que el fet social de posar-nos al voltant d'un aparell per "fer sonar" no és gaire diferent amb una jukebox que amb un portàtil.

A més, què carai!, torna el vinil, oi? Doncs que no ens estranyi si d'aquí a poc en bars d'aquests on us cobren tres euros per una cervesa i a mi dos i mig per una cola tenim un embalum que ens reprodueix un parell de singles si se li posa el canvi de la cervesa que hem pagat amb un billet de cinc euros.

Les jukebox, però, també tenen aquell component, ja no "vintage", sinó (ull a la paraula), "oldie". Les coses que són vintage són antigues però són d'aquell estrany "passat proper". Les coses "oldies" són tant passades que, o són irrescatables, o si s'han rescatat es converteixen en una joia de col·leccionista. A més, la música "oldie" és idissociable de la música dels anys 50.

* * *

Jon Spencer, on fire

El fet és que no sé exactament com vaig descobrir Jon Spencer Blues Explosion. És més que probable que com molts altres grups: curiositat i revista especialitzada. Allò que amb disset anys corries a Revolver a buscar el Mondosonoro mentre el dependent feia mitja cara de fàstic pensant que no compraries res, i tu feies una cara d'il·lusió terrible perquè sabies que tot el que escoltaries t'ho baixaries d'internet, i un cop a casa començaves a resar -pel fet d'anar repetint la mateixa frase- allò de "i aquests qui coi deuen ser?".

Jon Spencer Blues Explosion és una espècie de rara avis de la música pop-rock actual. Sempre se l'ha ficat al sac d'aquestes revistes de música que parlaven de rock, pop, indie, metal, grunge, rap, folk, hardcore,... i així fins a l'infinit -perquè d'etiquetes n'hi ha per tothom, i sinó mireu la llista de tags d'aquí al costat-, quan el que en realitat fa és blues i rock.

De fet, blues. Prou com per aparèixer a la sèrie de 7 documentals sobre aquest gènere musical que va produir Martin Scorsese.

És com un Doc musical de Regreso al Futuro però amb mocasins, pantalons de "pitillu", un escuradents al lateral de la boca, una cella amunt i l'altra avall,... i amb una mica de sort enlloc de portar corbata portarà uns cordonets penjant del coll de la camisa. Com els que porten els "vaquerus".

Sona i té pinta de tocar guitarres de semicaixa, d'aquelles grosses amb unes esses molt grans als laterals. I és que aquest home no fa res de nou, però té una cosa que et deixa adorablement KO, que és l'actitud. Tanta és l'actitud, que en cançons més rabioses fins i tot se li diu que fa Punk Blues. Ja ho sabeu, punk d'actitud. La pudor que la facin uns altres.

En qualsevol cas, em fa l'efecte que devia de ser un número d'aquells que treien els geners de cada any amb una llista dels millors discos, i que devia veure la portada de l'Acme de Jon Spencer Blues Explosion. 

I entre el nom del grup, el nom del disc (si Acme Corp. vengués el que fa als dibuixos animats tindria molts amics del grup de Neocons que rondaven Bush fill), i el fet de que estava en una d'aquelles llistes va ser suficient perquè passés el que es temia l'home de Revolver. No em vaig comprar res d'ells i em vaig baixar el que vaig poder. Era jove... i tots cometem errors (la pirateria, s'entén, no l'escoltar aquest grup). 

De fet, al cap d'un temps sí que em vaig comprar un disc, però per aquelles coses de la vida, va resultar ser el més fluix que han tret mai -una tradició molt arrelada a casa meva des que ma germana va decidir en el seu moment tenir un disc de Nirvana i es va comprar el Bleach enlloc del Nevermind-, i vaig procurar tornar a fer el que havia fet fins llavors: mirar què en deien els qui en sabien més que jo.

* * *

Una Jukebox és, més que un aparell, un creador d'ambients. És el generador del fet social de veure's, triar la música, ballar, o veure com ballen els altres des d'un racó amb aquest escuradent a una banda de la boca.

Això sí, aquí no n'hem tingut mai gaires d'aparells com aquests.

Entre que a l'època que tocava que hi fossin hi havia molta música que la gent no volia sentir, i que la música que es volia sentir, es volia sentir contínuament, hi havia dues alternatives: posar la ràdio o ratllar els discos de tant posar-los.

Una Jukebox existeix al nostre imaginari per les pel·lícules que hem vist i veiem. Perquè en el fons es tracta simplement de dirigir-se a l'amo del bar de carretera de Nebraska i dir-li "Ei! Això encara funciona?" i que et contesti sense alçar la vista que "Com el primer dia!"

Posar la moneda, triar la cançó i, un cop has vist que aquella noia ja s'ha begut la segona cervesa, acostar-s'hi i preguntar-li si "Encara t'agrada ballar?"

I que es posi el Play sol.

Jon Spencer Blues Explosion - Magical Colors

I és que aquesta és una...

Cançó per... posar en una Jukebox

Estil: Blues/Punk-Blues

Grup: Jon Spencer Blues Explosion

Cançó: "Magical Colors"

I que ella somrigui, i... i que sigui el que el blues vulgui.

I que sigui el que el blues vulgui. O el que la Jukebox vulgui, que per alguna cosa s'hi pot triar la música.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.