L'Abdominable Gallina Nauseabunda i l'avorriment com a art personal

Sobre l'abdominable i benaurada coneixença nauseabunda:

Heus aquí una vegada que un servidor va anar a un concert per veure uns músics desconeguts. El resultat va ser que no els va veure perquè el baixista s'havia tallat un tendó tallant pernil.

Però fruit d'aquesta malaurada coïncidència va sorgir una benaurada coneixença.

Pep Rius, va anar a fer un concert amb el seu grup, però de resultes d'un ganivet de tallar pernil i el baixista del seu grup no el va poder fer. Va ser llavors quan va conèixer un noi curiós a qui li agradaven uns desconeguts. Li va donar conversa durant estona i estona fins que va descobrir que era només al seu grup al que anava a veure.

Va ser llavors quan ambdós es van començar a trobar. Ara aquí, ara allà, en encontres més o menys espaiats en el temps i en l'espai.

A part d'aquest fet, resulta que en Pep Rius tenia un alter-ego nauseabund (que és molt millor que lletgista, sens dubte) anomenat l'Abdominable Gallina Nauseabunda.

El fet és que un servidor ha anat seguint en Pep i companyia i, francament, ara n'està molt content. Sinó no tindria el plaer de oferir-li el seu propi ordre per un futur disc que considero que està molt ben fet i que té molt bones cançons. El dia que tingui prou collons, temps i empenta per fer una cosa similar, li passaré les meves cançons denostables (que no arriben a nauseabundes, sens dubte) perquè les posi en ordre, per tal que així que pugui intenti perseguir algú perquè m'editi música. Fins llavors el que estaré és avorrit.

Avorrit, però feliç d'aquest encontre.



El gran Pepone della Bordeta