Cançons per... (9a entrega)

No essent jo gaire viatger, avui se m'ha acudit una "cançó per..." una cosa que no he fet gaire mai.

Es tracta de fer la maleta per marxar. Es tracta d'agafar aquelles coses que són tu per no perdre-les, ja que marxes, i te'n vas d'un lloc al qual no tornes.

És més pel·liculeru que una altra cosa, però el moment aquell en que el personatge obre una maleta buida, comença a agafar quatre coses de roba,... i aquell objecte.

Pot ser una entrada al cinema amb aquell, el rellotge del pare, l'agulla de la mare,... i fer el "borrón i cuenta nueva". Però amb aquella altra persona dins de la maleta, no sigui que necessitem recuperar-lo en algun moment.

I després de tirar de mala manera les quatre coses de roba i posar amb cura aquell objecte, sortir de casa, pujar a un tren, o un autobus i veure com el paisatge es mou sol, o simplement perdre's.


De The Twilight Sad només tinc el disc on apareix aquesta cançó. L'àlbum es diu Fourteen Autumns and Fifteen Winters i té aquest encant de l'indie un pèl progressiu, un pèl noise, amb aquest accent (escocès) estrany del cantant... i si això se li sumen detallets com aquest piano, doncs endavant. Un disc molt xulo, igual que la banda

Així doncs...

Cançó per... fer la maleta i marxar
Estil: pop-rock/indie
Grup: The Twilight Sad
Cançó: "Cold days from the Birdhouse"

The Twilight Sad - "Cold days from the Birdhouse"

Gaudiu de la música que ella no es queixa mai

Bin Laden y sus muñecos

Press play & No hase falta desir nada más.

"Teatro del bueno" - Mourinho. Per la cultura catalana, som-hi

Morts

Avui m'he llevat i els d'allmusic.com m'explicaven que ha mort Guru, un dels rapers més importants dels últims anys. Membre i fundador de Gang Starr va ser un dels renovadors de la música negra els 90.

Aquests rapers de traju i corbata, malgrat el rollo aquest gangsteril van fer una cosa gens nova: regenerar la seva pròpia escena. És el que en el seu moment -uns vint anys abans- havien fet personatges com Miles Davis treient a la palestra joves talents com Keith Jarrett, Chick Corea, i tots els jovenets que l'acompanyaven als festivals de Newport o Woodstock (sí, sí... no només hi havia rockeros hippies col·locats - Existeix un documental fantàstic sobre aquesta actuació anomenada "Call it anything"). En el seu cas el que va fer Guru va ser produir. No "els treia del carrer" i els feia estrelles, però sonar és molt complicat. Sonar malament és molt fàcil, regular menys, però sonar bé és chunguíssim.

A part, un cop cansat de fer el raperuchungu, aquest individu es va dedicar a fer una cosa que, personalment, no recordo que s'hagués fet si no era una invitació en sentit contrari.
Va ser ell qui va agafar figures del jazz contemporani (Donald Byrd, Bramford Marsalis, Erykah Badu,... ) i els va posar a tocar amb les seves bases per rapejar-hi a sobre.

El resultat? La sèrie de discos Jazzmatazz. Jo només em vaig comprar en el seu moment el primer volum per curiositat, però es pot sentir tot a Spotify.

Dos temes, un per il·lustrar de què va. El primer amb una cosa molt típica del raperu: buscar-ne un altre per xerrar junts. En aquest cas amb el francès MC Solaar, segurament l'MC amb més projecció internacional d'Europa,
El segon i en vídeo, amb Donald Byrd, que ensenya què és això de Jazzmatazz.


Aquí els teniu:

Guru's Jazzmatazz feat. MC Solaar - Le bien, le mal

(potser el primer tema té més solera... ja m'ho direu)

Gaudiu de la música que ella no es queixa mai

I sobre l'altre mort... ha estat al migdia i és deia Juan Antonio, no Joan Antoni.

Cançons per... (8a entrega)

Com un cafè. Agre. Però amb mala llet. I amb una elegància difícil de superar.

Cançó per... odiar
Estil: blues
Grup: J.B. Lenoir
Cançó: "Alabama"


Apareix, entre d'altres, a la BSO d'un dels documentals produits per Martin Scorsese sobre el blues. Dirigit per Wim Wenders.

A en Pep Rius, instigador de que recuperi aquesta cançó de la meva discoteca.

Gaudiu de la música, que quan es queixa també pot ser brutal

De cançó a standard

Un dels fets que denota certa entitat d'una cançó al món de la música és quan la versionen.

Una versió pot ser una reproducció, una reinterpretació... o simplement una qüestió de marcar quins són els teus referents.



Al jazz les coses funcionen d'una manera una mica diferent, perquè si bé Miles Davis o Lionel Hampton tocaven standards de jazz, també tocaven coses de Duke Ellington, que era un contemporani seu.

Seguint aquesta dinàmica, què és el que fa Brad Mehldau amb Radiohead? Fa de Davis amb els Ellington del seu temps. I aquests no són altres que els Yorke, Greenwood's, etc.

Una magnífica versió. O és una reinterpretació? Vosaltres direu!

I aquí l'original!

Salut i gaudiu de la música, que ella no es queixa mai