Cançons per... (15a entrega)

.

... per admirar el folklore italià.

No he estat mai un gran fan de la música folklòrica. De fet les tenores i les gralles són dels instruments que més desitjaria que s'acabéssin de la terra. Tenen un so que trobo francament desagradable però que en moments determinats poden generar un estat de tensió i emoció -recordo un vídeo amb el primer 3 de 10 de la història- que és difícil d'aconseguir amb uns quants violoncels quan una plaça està plena de gent.

Com deia aquell, cada olleta té la seva tapadoreta. I és que hi ha un moment per tot.

I si resulta que el ball de bastons és més divertit a la vista que fer pizzes, els italians aconsegueixen, em fa l'efecte que més sovint que els catalans, que les cançons tradicionals siguin bastant més divertides. Però jo tampoc en sé gaire de folklore català...

No és res de l'altre món diran... però a mi sempre m'ha admirat la gent que parla i canta ràpid. Que domina la veu. I si a més et fan somriure no té preu.

I aquesta dona no és que sigui MC Hammer, és que és una senyora que sembla MC Hammer en un disc de 33rpm posat a 45rpm.

La cançó és al disc "Bella Ciao: Il nuovo canzoniere italiano", i per alguna raó és una de les bandes sonores de la meva infantesa. Els meus pares són grans amants de la música clàssica, que segons com quan ets petit pot ser, o avorrida o complicada. Si entre Mozarts, Wagners o Shuberts poses aquest disc, per una criatura no hi ha color!

A part, la història -jo que no sé italià i només el dedueixo- té una pinta fantàstica. Va de la Verge (sí, sí, la Verge) que va pel camp, que es troba un cristià,... fins que els para un soldat.

Dels millors moments (a part del "testa grossa"), quan es produeix el diàleg següent:

Soldat: "Els papers?

La Verge: "No en tinc..." (veu de Verge sexy)

I a continuació les "triquinyueles" i mans i mànigues que porta a terme la Verge per salvar el cristià.

Tot això, en italià, i molt ràpid. Molt ràpid.

I és que aquesta és una

Cançó per... admirar el folklore italià

Estil: folklòrica

Grup: Italians de la regió d'Abruzzo

Cançó: "Il cacciatore Gaetano"

La senyora espitada que canta sobre la Verge "sinpapeles"

Tinc un amic que encara flipa amb aquesta dona. Imagineu-vos com és la versió de "La Masovera".

;o)


Un gran disc. I le cristiano se salvó.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.

Jo... és que ho intento!

.

Però no puc evitar ser modern...

Ho intento de veritat. Ho intento dia a dia per veure si me'n surto. Però no. Resulta que és impossible.

Resulta que riure'm d'això que hi ha al costat d'aquest text em fa modern. Perquè riure's dels moderns és de moderns. I encara és més ultramodern ser modern i riure's dels moderns de forma que entrem en una espiral retroalimentícia infernal, postmoderna, o moderna, àdhuc (coi! si sóc dels que diu àdhuc!!) hipermoderna i imparable que fa que... què estava dient? Ah sí, que sóc modern.

Total, que és impossible escapar-ne. La modernor és com un èbola estètic però amb més conseqüències al cos. D'això n'estic convençut.

Perquè per molt que ho intenti, sí amics, estic més còmode amb uns pantalons amb els quals quan m'assento al metro no tinc l'obligació fisiològica de donar aire a la meva tíbia perquè s'està asfixiant.

Estic més còmode tancant una mica els ulls per veure les lletres petites dels cartells que no pas posant-me unes ulleres que el que faran és que la gent oblidi les celles i els pòmuls de la meva cara.

Perquè per molt que ho intento, no he pogut, no puc, ni podré mai creuar una cama per sobre de l'altra i després passar el peu per sota del panxell de la cama que s'arrepenja al terra. I si alguna vegada ho he aconseguit és perquè he menjat massa poc, durant massa temps, i perquè em feia mandra menjar o cuinar.

I perquè no sóc capaç d'escoltar certa música sense evitar pensar que estan sedats amb alguna benzodiacepina d'aquestes que només et venen amb recepta a la farmàcia.

I perquè tinc els peus oberts cap a l'exterior, enlloc de tenir una cama recta i un peu que mira cap a l'interior de manera que el genoll i el pubis em fa fer un gest estrany, incòmode, i alhora molt interessant.

Malgrat tot, sóc modern. I a tot això...

Sempre a rebuf i amb tot el respecte del món, agafar com a referència el post de l'Arnau Sabaté on parla d'un grup de festuc (sí, ara he fet el modern canviant-li el nom a una xarxa social) que ell mateix va crear anomenat Tu no eres moderno, tu eres gilipollas, i sobretot de l'anàlisi acurat que fa l'Aleix Perdigó a can Subir a tender. Malgrat tot, dir-li a l'Aleix que juraria que la paraula "aspiracionalidades", o no existeix, o ell el que en realitat volia dir és "aspiraciones". Resa, sinó predica el coolhunter:

"Se llama Being a Dickhead’s Cool, y es un irónico decálogo del lifestyle modernillo, tan crudo como mordaz, en el que se detallan muchas de las actividades, prendas, profesiones, anelos, y aspiracionalidades de la tribu urbana posmoderna por excelencia"
(...)
Quizá la respuesta a todo esto es que los modernos son la única “tribu urbana” autodestructiva. Y me refiero a una autodestrucción conceptual, alcohol y drogas aparte. No hay un solo moderno que reconozca serlo, más bien todo lo contrario…
(...)
Los modernos están condenados a reinventarse para no parecerlo. Construyen y reconstruyen su campo semántico, para que la moda no les de caza. Los modernos juegan al pilla-pilla con la moda, y es por eso que marcan tendencia."


I és que ells -i ara jo també- enllacen aquest youtube:




El millor del cas, és que al posar això al meu blog formo part (atenció! veu feréstega i de penombra amb bastanta reverb) d'un viral!  Us feia por l'ébola? Doncs espereu a saber què és un viral!

Però el que he escrit jo no ho ha escrit ningú... Suposo.


I jo només puc contestar a aquesta realitat amb dues respostes d'un (dos?) mateix individu. L'àudio que hi ha al començament del post i el vídeo que hi ha aquí sota:





I és que jo, els pantalons, al Decartón. És que sinó em noto la tíbia i... aix!


Sort dels Agrupaments Escoltes...

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai.

.

How to destroy angels. Trent Reznor: "Canta tu, carinyo"

.

Trent Reznor és un individu -músic, productor, figura-, que és un referent de la música popular dels últims 20 anys.

És qui va fer de Marilyn Manson qui va ser, i és qui va composar la que per molts és la millor versió que va interpretar Johnny Cash (Hurt) i que tracta d'una manera meravellosament sagnant l'addicció a l'heroïna.

També és el que popularment anomenem un "figura". 

A part, ell és Nine Inch Nails.

Probablement el grup més important de la història del que s'anomena "metal industrial", juntament amb Ministry, i que consisteix en barrejar la música electrònica i el metal, o si més no, arribar a l'essència del heavy-metal a través de l'electrònica, sumant-hi guitarres, amb distorsió, etc.

Quan Radiohead van fer In Rainbows, i en van fer pagar als seus fans el que penséssin que valia, ell els va atacar i va declarar que si el que volien era fer-lo més accessible a tothom l'haurien d'haver regalat. Com havia fet ell amb l'últim disc.

De fet, fa poc va emetre un comunicat per aquells qui es vulguin dedicar a la música, o que tinguin intenció de viure'n (valents! que són uns valents!!)

Comunicat de Trent Reznor (resumit i traduït al castellà) tret de can Lorkiano

...Olvídate de conseguir dinero vendiendo discos. Haz que tu disco sea bueno, bonito y que te salga barato, y REGALALO. Como artista, lo que te interesa es llegar a tanta gente como te sea posible. El boca a oreja es el único márketing que importa.

...Asóciate con TopSpin o algo similar o créate tu propio sitio web, pero lo que DEBES hacer es esto: regala tu música en forma de archivos digtales sin DRM en alta calidad, consiguiendo la dirección de correo de la gente a cambio (implica que necesitas la infrastructura para poder hacerlo) y comienza a crearte una base de datos de clientes potenciales. Entonces, ofrece una gama de productos premium de pago, y haz que sean ediciones limitadas (bienes escasos). Basa el precio y las cantidades disponibles en lo que creas que puedes vender. Haz que los paquetes sean especiales – hazlos a mano, firmalos, hazlos únicos, haz que sean algo que TU quisieras tener como fan.

...Ten una idea realista de lo que puedes ganar así y hazte un presupuesto para el disco que vaya en consonancia. Tienes que darte cuenta de lo siguiente: la música ES gratis quieras o no. Cualquier obra musical que se te venga a la cabeza esta disponible gratis. Es un hecho. Es una mierda de cara al músco, PERO ES LO QUE HAY (por ahora). Así que lo que tienes que hacer es conseguir que el público consiga lo que quieren DE TI en lugar de sacarlo de un sitio de torrents, y obtener algun beneficio en el proceso (aumentar tu base de datos de clientes potenciales).

En un altre ordre de coses, Reznor sempre ha tingut molt bon gust amb tot. Sobretot amb el so, però també amb la seva dona, per què negar-ho. Dins de l'àurea fosca, tenebrosa i llòbrega que té la seva música sempre hi ha hagut una elegància que no tothom és capaç d'assolir.

L'últim projecte l'encapçala la seva dona, però ell hi és darrera amb el so i la composició. Es fan dir How to destroy angels i aquest videoclip (àudio i vídeo) és un magnífic exponent de l'estètica i el so que sempre ha fet aquest senyor. Malgrat tot, How to destroy angels seria una cosa més propera a una mescla entre Portishead i Nine Inch Nails: metal industrial i trip-hop. Tot barrejat, tot torbador, però... molt bonic.

How to destroy angels - The space in between:

Oi que sí? I si no és així, m'ho comenteu!




Llista de Spotify amb tota la música citada al post aquí

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.

Cançons per... (14a entrega)

.

... per acabar despertant-se al costat d'un desconegut.

Més per pel·lícules que per experiència pròpia -alguna sí, però no en sóc gaire fan jo d'això-, molts tenim al cap aquella imatge del despertar, mirar al costat, i  veure que la persona que està estirada allà no la coneixes gaire.

Gaire o gens.

Ha estat una nit llarga, d'estira i arronsa, i els dos hem volgut la mateixa cosa. I l'Albert Palomar, dels Plouen Catximbes, no ho pot descriure millor:

"Jo t'utilitzo i tu m'utilitzes a mi"

A més, el "com vas dir que et deies, què és el que estudiaves,...", són les preguntes que només un valent pot fer mentre prepara el cafè havent-se llevat i intentant ser cortès i gentil amb l'altre que ha anat a parar al mateix lloc durant aquella nit.

* * *

Fa uns anys, l'Albert Palomar va decidir tenir un grup. Li va posar un nom atractiu pel tipus de música que feia, que era el reggae. Què millor que un desig fumeta per anomenar el teu grup? Si escoltes reggae vols poder dir això: Plouen Catximbes.

Un temps després però, va semblar que l'Albert el que feia, més que escoltar reggae i altres coses, era escoltar el que feia Thom Yorke i Radiohead, per mesclar-ho amb el que anomenem rock-indie. I en català. I es va arriscar. És un tio valent. Amb el disc Telescopi va anar formant una nova direcció pel grup, va començar a treure el protagonisme que tenien els vents a les cançons, i a donar un aire més rock a les seves cançons. D'aquell disc la gent en recorda les cançons La Blanca, o El Pianista. Fins i tot una Gallina en fa una versió d'aquesta última. I és que es veu que són amics.

A l'últim disc que treuen ara, i que es pot descarregar aquí a indicació del propi Albert Palomar, el grup ja no es diu ni com es deia. Adéu al reggae i a les imatges fumetes de "ooooh com molaria!". Adéu a les catximbes. Sortosament.

Ara es diuen Plouen. I prou. I és que aquest era el procés natural que havien de seguir. Diuen que el nom fa la cosa. I ells ja no són aquella cosa. En casos com aquest també parlen d'imatge de marca, però és a partir d'ara que els Plouen intentaran construir aquesta marca. El primer intent com a disc es diu "Ancoratge".

Per mi, la marca és Albert Palomar. Vès que no acabi passant com amb The Unfinished Sympathy, que al final la marca de veritat es diu Eric Fuentes -i és un tros de marca...-.

* * *

És curiós que, molt sovint, després d'escoltar un disc amb què em quedo són dues coses: amb el single, i amb la cançó que, immediatament, és un pél més fosca i obscura. Us passa això o sóc només jo? A mi m'ha passat amb aquest disc. Escolto, em queda a la memòria la cançó "Les coses bones", però és aquesta la que se'm grava al cervell.

I és que aquesta és una

Cançó per... acabar despertant-se al costat d'un desconegut.

Estil: pop-rock/indie

Grup: Plouen

Cançó: "Sardina 1"

Plouen - Sardina 1

Els Plouen tenen myspace, sonen a Spotify, regalen el disc, i faran força concerts.
L'Albert Palomar té un blog.

Podria haver tornat a barrejar una Cançó per... amb Mad Men, perquè Don Draper en sap força de llevar-se amb desconegudes al costat. Però hauria estat massa fàcil, no trobeu?

I el que trobeu, m'ho comenteu... Aquí. Un pèl més avall.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.

La millor versió que et poden fer...

.

Maria Rodés, moltes fulles, una flauta, i un bé de Déu de cabells

Fa relativament poc vaig conèixer la Maria Rodés en persona. Vam tenir una xerrada animada, variada, i altres adjectius que poden acabar en "ada". En qualsevol cas, em va costar treure'm del cap el que havia escoltat d'ella -de música, no de caràcter-, i no va ser fins que vaig riure amb ella que va canviar una mica la cosa.

Va ser curiós perquè ella venia de "no fer" un concert a un lloc perdut de Catalunya el nom del qual no volia recordar. Alguna cosa similar a que després de fer proves de sò, que uns quillos amb sangría li diguéssin tonteries des de lluny, i de que tot no funcionés, li diguéssin que no calia fer el concert. Ella va fugir d'allà i ens vam acabar trobant a l'Heliogàbal.

Dies després, cada cop que escrivia alguna cosa al seu Twitter, jo no podia evitar fer-li la broma de si estava fent el twit estirada amb fulles de tardor i una flauta al costat. Perquè és pràcticament impossible treure's aquesta imatge d'ella del cap quan l'escoltes.

 

Maria Rodés - Invisible

Fa un parell de dies però, va penjar a Twitter un vídeo entranyable. Era una versió. I li vaig preguntar si no havia pensat en què es convertís en el videoclip de la cançó... i lògicament, ja ho havia pensat.

La música de la Maria Rodés és suau, tendra de formes, i a vegades agreste en el fons de les seves lletres. Aquesta cançó, "Invisible", n'és un bon exemple.

Però és que aquesta versió... és entranyable, com diu aquell. És la millor versió que et poden fer.

Entranyable...


La Maria Rodés té un nou disc, un myspace, sona a Spotify, i TV3 l'ha gravada molta estona.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.