05 de setembre 2010

Cançons per... (14a entrega)

.

... per acabar despertant-se al costat d'un desconegut.


Més per pel·lícules que per experiència pròpia -alguna sí, però no en sóc gaire fan jo d'això-, molts tenim al cap aquella imatge del despertar, mirar al costat, i  veure que la persona que està estirada allà no la coneixes gaire.

Gaire o gens.

Ha estat una nit llarga, d'estira i arronsa, i els dos hem volgut la mateixa cosa. I l'Albert Palomar, dels Plouen Catximbes, no ho pot descriure millor:

"Jo t'utilitzo i tu m'utilitzes a mi"


A més, el "com vas dir que et deies, què és el que estudiaves,...", són les preguntes que només un valent pot fer mentre prepara el cafè havent-se llevat i intentant ser cortès i gentil amb l'altre que ha anat a parar al mateix lloc durant aquella nit.


* * *


Fa uns anys, l'Albert Palomar va decidir tenir un grup. Li va posar un nom atractiu pel tipus de música que feia, que era el reggae. Què millor que un desig fumeta per anomenar el teu grup? Si escoltes reggae vols poder dir això: Plouen Catximbes.

Un temps després però, va semblar que l'Albert el que feia, més que escoltar reggae i altres coses, era escoltar el que feia Thom Yorke i Radiohead, per mesclar-ho amb el que anomenem rock-indie. I en català. I es va arriscar. És un tio valent. Amb el disc Telescopi va anar formant una nova direcció pel grup, va començar a treure el protagonisme que tenien els vents a les cançons, i a donar un aire més rock a les seves cançons. D'aquell disc la gent en recorda les cançons La Blanca, o El Pianista. Fins i tot una Gallina en fa una versió d'aquesta última. I és que es veu que són amics.

A l'últim disc que treuen ara, i que es pot descarregar aquí a indicació del propi Albert Palomar, el grup ja no es diu ni com es deia. Adéu al reggae i a les imatges fumetes de "ooooh com molaria!". Adéu a les catximbes. Sortosament.

Ara es diuen Plouen. I prou. I és que aquest era el procés natural que havien de seguir. Diuen que el nom fa la cosa. I ells ja no són aquella cosa. En casos com aquest també parlen d'imatge de marca, però és a partir d'ara que els Plouen intentaran construir aquesta marca. El primer intent com a disc es diu "Ancoratge".

Per mi, la marca és Albert Palomar. Vès que no acabi passant com amb The Unfinished Sympathy, que al final la marca de veritat es diu Eric Fuentes -i és un tros de marca...-.


* * *



És curiós que, molt sovint, després d'escoltar un disc amb què em quedo són dues coses: amb el single, i amb la cançó que, immediatament, és un pél més fosca i obscura. Us passa això o sóc només jo? A mi m'ha passat amb aquest disc. Escolto, em queda a la memòria la cançó "Les coses bones", però és aquesta la que se'm grava al cervell.

I és que aquesta és una

Cançó per... acabar despertant-se al costat d'un desconegut.
Estil: pop-rock/indie
Grup: Plouen
Cançó: "Sardina 1"







Els Plouen tenen myspace, sonen a Spotify, regalen el disc, i faran força concerts.
L'Albert Palomar té un blog.



Podria haver tornat a barrejar una Cançó per... amb Mad Men, perquè Don Draper en sap força de llevar-se amb desconegudes al costat. Però hauria estat massa fàcil, no trobeu?


I el que trobeu, m'ho comenteu... Aquí. Un pèl més avall.





Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Ancoratge de Plouen i escapistes d'Inspira estàn entre lo milloret en català del 2010...
Ojo al dato nen!!

Amics del Bosc ha dit...

Les Coses Bones és un #trosdetema!
Ja vaig pel carrer tararejant-la. En general un disc collonut, sembla molt sincer.
Ture

Martí Bou ha dit...

A l'Anònim, tinc pendent l'escapistes d'Inspira, que si no recordo malament són a Spotify.
El tema Cova Placenta del disc anterior et fa entrar a un altre món...

I si es vol presentar...


I a l'Amic del Bosc, el que està escrit. Tinc la debilitat pels temes immediatament un pèl més foscos, però "Les coses bones" és un trosdetema i un gran single.
La resta del disc ja no n'estic tant convençut que m'agradi tant, després d'un parell d'escoltes. Però escolta! que hi ha discos que milloren amb les ídems

;o)

Amics del Bosc ha dit...

Doncs crec que aquest millora amb les següents escoltes. Trobo que és un disc mooolt sincer.

Martí Bou ha dit...

L'hauré de reescoltar de nou.

Ahir vaig estar seguint el consell de l'amic Anònim amb els Escapistes d'Inspira, i em va agradar molt.

És més que possible que m'estigui assentat més de mitja hora a la cadira amb uns auriculars, només escoltant el disc d'Inspira.

;o)