Cançons per... (14a entrega)

.

... per acabar despertant-se al costat d'un desconegut.

Més per pel·lícules que per experiència pròpia -alguna sí, però no en sóc gaire fan jo d'això-, molts tenim al cap aquella imatge del despertar, mirar al costat, i  veure que la persona que està estirada allà no la coneixes gaire.

Gaire o gens.

Ha estat una nit llarga, d'estira i arronsa, i els dos hem volgut la mateixa cosa. I l'Albert Palomar, dels Plouen Catximbes, no ho pot descriure millor:

"Jo t'utilitzo i tu m'utilitzes a mi"

A més, el "com vas dir que et deies, què és el que estudiaves,...", són les preguntes que només un valent pot fer mentre prepara el cafè havent-se llevat i intentant ser cortès i gentil amb l'altre que ha anat a parar al mateix lloc durant aquella nit.

* * *

Fa uns anys, l'Albert Palomar va decidir tenir un grup. Li va posar un nom atractiu pel tipus de música que feia, que era el reggae. Què millor que un desig fumeta per anomenar el teu grup? Si escoltes reggae vols poder dir això: Plouen Catximbes.

Un temps després però, va semblar que l'Albert el que feia, més que escoltar reggae i altres coses, era escoltar el que feia Thom Yorke i Radiohead, per mesclar-ho amb el que anomenem rock-indie. I en català. I es va arriscar. És un tio valent. Amb el disc Telescopi va anar formant una nova direcció pel grup, va començar a treure el protagonisme que tenien els vents a les cançons, i a donar un aire més rock a les seves cançons. D'aquell disc la gent en recorda les cançons La Blanca, o El Pianista. Fins i tot una Gallina en fa una versió d'aquesta última. I és que es veu que són amics.

A l'últim disc que treuen ara, i que es pot descarregar aquí a indicació del propi Albert Palomar, el grup ja no es diu ni com es deia. Adéu al reggae i a les imatges fumetes de "ooooh com molaria!". Adéu a les catximbes. Sortosament.

Ara es diuen Plouen. I prou. I és que aquest era el procés natural que havien de seguir. Diuen que el nom fa la cosa. I ells ja no són aquella cosa. En casos com aquest també parlen d'imatge de marca, però és a partir d'ara que els Plouen intentaran construir aquesta marca. El primer intent com a disc es diu "Ancoratge".

Per mi, la marca és Albert Palomar. Vès que no acabi passant com amb The Unfinished Sympathy, que al final la marca de veritat es diu Eric Fuentes -i és un tros de marca...-.

* * *

És curiós que, molt sovint, després d'escoltar un disc amb què em quedo són dues coses: amb el single, i amb la cançó que, immediatament, és un pél més fosca i obscura. Us passa això o sóc només jo? A mi m'ha passat amb aquest disc. Escolto, em queda a la memòria la cançó "Les coses bones", però és aquesta la que se'm grava al cervell.

I és que aquesta és una

Cançó per... acabar despertant-se al costat d'un desconegut.

Estil: pop-rock/indie

Grup: Plouen

Cançó: "Sardina 1"

Plouen - Sardina 1

Els Plouen tenen myspace, sonen a Spotify, regalen el disc, i faran força concerts.
L'Albert Palomar té un blog.

Podria haver tornat a barrejar una Cançó per... amb Mad Men, perquè Don Draper en sap força de llevar-se amb desconegudes al costat. Però hauria estat massa fàcil, no trobeu?

I el que trobeu, m'ho comenteu... Aquí. Un pèl més avall.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.