Jo... és que ho intento!

.

Però no puc evitar ser modern...

Ho intento de veritat. Ho intento dia a dia per veure si me'n surto. Però no. Resulta que és impossible.

Resulta que riure'm d'això que hi ha al costat d'aquest text em fa modern. Perquè riure's dels moderns és de moderns. I encara és més ultramodern ser modern i riure's dels moderns de forma que entrem en una espiral retroalimentícia infernal, postmoderna, o moderna, àdhuc (coi! si sóc dels que diu àdhuc!!) hipermoderna i imparable que fa que... què estava dient? Ah sí, que sóc modern.

Total, que és impossible escapar-ne. La modernor és com un èbola estètic però amb més conseqüències al cos. D'això n'estic convençut.

Perquè per molt que ho intenti, sí amics, estic més còmode amb uns pantalons amb els quals quan m'assento al metro no tinc l'obligació fisiològica de donar aire a la meva tíbia perquè s'està asfixiant.

Estic més còmode tancant una mica els ulls per veure les lletres petites dels cartells que no pas posant-me unes ulleres que el que faran és que la gent oblidi les celles i els pòmuls de la meva cara.

Perquè per molt que ho intento, no he pogut, no puc, ni podré mai creuar una cama per sobre de l'altra i després passar el peu per sota del panxell de la cama que s'arrepenja al terra. I si alguna vegada ho he aconseguit és perquè he menjat massa poc, durant massa temps, i perquè em feia mandra menjar o cuinar.

I perquè no sóc capaç d'escoltar certa música sense evitar pensar que estan sedats amb alguna benzodiacepina d'aquestes que només et venen amb recepta a la farmàcia.

I perquè tinc els peus oberts cap a l'exterior, enlloc de tenir una cama recta i un peu que mira cap a l'interior de manera que el genoll i el pubis em fa fer un gest estrany, incòmode, i alhora molt interessant.

Malgrat tot, sóc modern. I a tot això...

Sempre a rebuf i amb tot el respecte del món, agafar com a referència el post de l'Arnau Sabaté on parla d'un grup de festuc (sí, ara he fet el modern canviant-li el nom a una xarxa social) que ell mateix va crear anomenat Tu no eres moderno, tu eres gilipollas, i sobretot de l'anàlisi acurat que fa l'Aleix Perdigó a can Subir a tender. Malgrat tot, dir-li a l'Aleix que juraria que la paraula "aspiracionalidades", o no existeix, o ell el que en realitat volia dir és "aspiraciones". Resa, sinó predica el coolhunter:

"Se llama Being a Dickhead’s Cool, y es un irónico decálogo del lifestyle modernillo, tan crudo como mordaz, en el que se detallan muchas de las actividades, prendas, profesiones, anelos, y aspiracionalidades de la tribu urbana posmoderna por excelencia"
(...)
Quizá la respuesta a todo esto es que los modernos son la única “tribu urbana” autodestructiva. Y me refiero a una autodestrucción conceptual, alcohol y drogas aparte. No hay un solo moderno que reconozca serlo, más bien todo lo contrario…
(...)
Los modernos están condenados a reinventarse para no parecerlo. Construyen y reconstruyen su campo semántico, para que la moda no les de caza. Los modernos juegan al pilla-pilla con la moda, y es por eso que marcan tendencia."


I és que ells -i ara jo també- enllacen aquest youtube:




El millor del cas, és que al posar això al meu blog formo part (atenció! veu feréstega i de penombra amb bastanta reverb) d'un viral!  Us feia por l'ébola? Doncs espereu a saber què és un viral!

Però el que he escrit jo no ho ha escrit ningú... Suposo.


I jo només puc contestar a aquesta realitat amb dues respostes d'un (dos?) mateix individu. L'àudio que hi ha al començament del post i el vídeo que hi ha aquí sota:





I és que jo, els pantalons, al Decartón. És que sinó em noto la tíbia i... aix!


Sort dels Agrupaments Escoltes...

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai.

.