29 d’octubre 2007

Paul Auster - 'El libro de las ilusiones'

Estic llegint amb -prou- devoció aquest llibre de Paul Auster. Un individu que en la seva escriptura sempre he cregut molt elegant.

Em va agradar molt a 'Brooklin Follies' (us el recomano de tot cor aquest llibre). Auster no és alegre, però és un dels escriptors contemporanis que escriu millor, al meu parer.

Tot sigui dit, el meu nivell d'anglès nomès em permet llegir traduccions.

El que volia fer però, és transcriure-us un tros d'aquest 'Libro de las ilusiones'. Potser no és un moment brillant, però m'ha fet pensar... És una transcripció -el que està en cursiva- del diari personal d'un dels seus protagonistes, Hector Mann. Aquí ho teniu:


"31/3/32. Esta noche, paseo con el perro de F. Un inquieto bicho negro llamado Arp, en honor al artista, Un dada. La calle estaba desierta. Niebla por todas partes, casi imposible dónde estaba. También llovía, aunque las gotas eran tan finas que parecían vapor. Sensación de no pisar el suelo, de caminar entre nubes. Nos acercamos a una farola y de pronto todo empieza a temblar, a espejear en la oscuridad. Un mundo de puntos, cien millones de puntos de luz refractada. Muy extraño, muy bonito: estatuas de niebla iluminada. Arp tiraba de la correa, olfateando. Seguimos andando, llegamos al final de la manzana, dimos la vuelta a la esquina. Otra farola, y entonces, tras pararme un momento mientras Arp alzaba la pata, algo me llamó la atención. Un destello en la acera, un estallido de luz parpadeando en la oscuridad. Tenía un tono azulado, un azul intenso, el azul de los ojos de F. Me agaché para verlo mejor y vi que era una piedra, quizá una joya de alguna especie. Un ópalo, pensé, o un zafiro, o a lo mejor sólo una esquirla de cristal de roca. Bastante pequeño para un anillo, o si no, un colgante que se hubiera caído de un collar o un brazalete, o un pendiente perdido. Lo primero que pensé fue dárselo a la sobrina de F., Dorothea, la hija de Fred. La pequeña Dotty, de cuatro años. Viene con frecuencia de visita. Adora a su abuela, le encanta jugar con Arp, quiere mucho a F. Un diablillo encantador, loca por las chucherías y los adornos, siempre disfrazándose con los atuendos más extravagantes. De modo que me dispuse a coger la piedra, pero en el momento en que mis dedos iban a entrar en contacto con ella, descubrí que no era lo que yo pensaba. Era blanda, y se rompió al tocarla, desintegrándose en un húmedo y pegajoso fluido. Lo que yo había tomado por una piedra preciosa era un escupitajo humano. Alguien que pasaba por allí había escupido en la acera y la saliva había terminado concentrándose en una bola llena de burbujas, en una esfera lisa de múltiples facetas. Con la luz brillando a su través, y con los reflejos luminosos dándole aquel lustroso matiz azulado, había tenido el aspecto de un objeto duro y sólido. En cuanto me di cuenta del error, retiré bruscamente la mano, como si me hubiera quemado. Me dio asco, sentí una repugnancia incontenible. Tenía los dedos cubiertos de saliva. Quizá no sea tan horrible si se trata de la propia, pero es nauseabundo cuando viene de la garganta de un extraño. Saqué el pañuelo y me limpié los dedos lo mejor que pude. Cuando terminé nome atreví a volver a guardarme el pañuelo en el bolsillo. Llevándolo con el brazo extendido, fui hasta el final de la calle y lo solté en el primer cubo de basura que vi.

Tres meses después de escritas esas palabras, Hector y Frieda se casaban en el salón de la casa de la señora Spelling. Se fueron de luna de miel a Nuevo México, compraron unas tierras y decidieron instalarse allí. Ahora comprendí por qué habían dado al rancho el nombre de Piedra Azul. Hector ya había visto esa piedra, y sabía que no existía, que la vida que iban a crear para ellos se basaba en una ilusión"

Paul Auster - El libro de las ilusiones
Editorial Anagrama

Per fans d'Auster, passeu-vos per aquí

... jo us el recomano, francament.



----------------
Escoltant: Sunny Day Real Estate - Song About An Angel
via FoxyTunes

27 d’octubre 2007

Asthmaboy - Later days


Aquells que em coneixen saben que la música és una cosa important a la meva vida. De fet puc associar quasi tota la música que m'envolta amb algun moment concret que he viscut. Sí, això xoca amb el fet de la meva desmemòria, però misteris de la vida i la neurologia, és així. Sóc perfectament capaç de no recordar el nom d'una persona amb la qual he estudiat durant quatre anys a la facultat, i en canvi sí saber quan va ser que vaig escoltar per primera vegada "River Man" de Nick Drake.

I si el post es diu Asthmaboy - Later days és per alguna cosa, oi? No és tan llunyà a Nick Drake, però aquests dos americans que formen Asthmaboy (Glindon Marten i John Boone), sortits del fructífer estat de Washington (capital Seattle... Nirvana, Pearl Jam,... us sona?) han aconseguit que trobi un grup que no està als circuits més comercials i que realment m'agradi. Toquen una barreja de folk fet a partir de guitarra acústica i piano molt elegant, amb una veu que recorda vagament a aquest timbre tant mal-copiat com és el de Thom Yorke. Vagament, el recorda. Simplement és dolç i elegant.

Així doncs, el que us proposo és compartir la feina d'aquests dos nois. Ells regalen el seu disc al seu web, però si primer voleu sentir una mica el que fan, també podeu anar al seu myspace. Els enllaços són aquests:

website: http://www.asthmaboymusic.com/ (per descarregar el disc, cliqueu a on posa HERE)
myspace: http://www.myspace.com/asthmaboymusic

... aquesta gent sonaran al meu programa de ràdio, sens dubte.



Disfruteu-los.



----------------
Escoltant: Karate - Original Spies
via FoxyTunes

24 d’octubre 2007

Un dia que plovia...

vaig escriure això...

Plou. Molt. Comença a fer aquella mena de pluja que puja com un fade in. Com aquelles pujades de volum que fan a la ràdio per introduïr les cançons. Ha decidit que es quedarà a casa, perquè per l’hora que és ja no val la pena sortir. Encara que li agrada la pluja. Fins i tot mullar-se. És inevitable que pensi en el “cantant sota la pluja”. Fa massa temps que el seu cap no està inundat d’una altra cosa que no sigui la música. Però no la pot tocar. Només admirar, escoltar, sentir. Fa temps ja que va “conèixer” per internet una noia amb el qual els separa un oceà. L’Atlàntic, concretament. I ara mateix la sent cantar com diu que la miseria l’estima. Es pregunta si aquesta cançó no la podria haver fet ell, però s’adona que amb el temps que porta sense saber fer música sol aquesta possibilitat ha desaparegut. Moltes coses han desaparegut amb el temps. Les oportunitats, les ganes, la iniciativa,… per donar pas a la por. Una por terriblement constant. De fet, no li falta de res. Viu bé. Té tot el que pot desitjar menys ganes de fer coses. Però això el mata, el deixa com estabornit, fora de combat.

Potser sí que hauria de marxar lluny, fora de l’abast del seu món. Però, aquest món se’n ressentirà de la seva marxa? Només el fet de pensar que no, li agafen tots els mals.



----------------
Escoltant: Refree - La reina de les neus
via FoxyTunes

22 d’octubre 2007

Fa molt i molt de temps, quan em vaig plantejar tenir un blog... vaig escriure això:

... i això és el que vaig escriure

Com començar... - Ja et diré jo com comences

Sobre com començar un diari...

-Un diari és una cosa que portes a la motxilla o a la bossa o a dins de la tragaperras... però és un lloc on escrius coses per tu...
-Per tu?
-sí, per tu, no t'ho havien explicat mai això?
-Sí, però... jo creia que
-Doncs mira, és per tu, i si no t'ho pensaves, haver-hi pensat abans de començar a embrancar-te en un diari!!!
-Però això ho pot llegir tothom!!
-Sí, bé... però és per tu. En realitat escrius això perquè ho vegi tothom, encara que sigui teu. Fas saber als altres el que encara no saps tu fins que ho escrius...
-Escolta... t'estàs posant del meu costat! figura que erem un protagonista i un antagonista!!! però es pot saber on vas estudiar tu! Tros de llard [greix de porc] incrustat al mèu còrtex!!! ets el meu antagonista subconscient! que no ho entens?
-Sí, però mira, si no ens posem d'acord no tiraràs endavant això cap-de-pà!
-També tens raó amb això...
-Llavors a què esperes a escriure per satisfer el voyeurisme dels altres!!!
-Si ja ho estic fent!!! què et creus que és això? Un exercici del Meca-Rapid o que?
-Bé, d'acord... tu fes, però allà tu...
-Com que allà tu?
-Sí, que ja ens coneixem...
-Es clar que ens coneixem!! Estas incrustat al meu còrtex, tros de subconscient inútil. Incrustat des de que tinc forma més o menys humana... humana o el que sigui!!
-Sí, si...
-Què vols dir amb "sí, si..."?
-No res, no...
-Es pot saber què cony et passa? Digue-ho, es tracta d'això! Tu saps coses que jo sé, però que no acabo de saber; simplement les sento però no les "conec"
-Ja no puc aguantar més... t'ho he d'exterioritzar...
-Com que exterioritzar?
-Tu que creus? que et faré vomitar tros d'imbècil?
-Escolta, que estic segur que en alguna part de les illes maurici deuen fer rentats de cervell... no et posis xulo només per ser el meu subconscient
-Doncs això, que t'ho diré perquè després hi estiguis pensant de manera compulsiva!!!
-El què!!! vinga xulo! digues-ho! vaaaaa!!! vinga!!
-Que t'ho dic, eh!
-Fes-ho!! que no em fotré un tiro al cap per tu!
-T'ho dic: ets un mandrós
-(...)
-Ho sento, és la meva funció... t'he de dir aquestes coses de tant en tant... ho he de fer, és la meva funció
-(...)
-ejem
-No sabía que els subconscients tinguéssiu carraspera...
-Què?
-(...)
-Què collons has volgut dir amb això?
-(...)
-Vols fer el favor de dir-m'ho?!
-Que ets nefast com a subconscient
-Nefast?!
-Si
-Però... però PER QUÈ?!
-Perquè el que m'has dit ja ho sabía...
-Ostres, ho sento, de veritat
-No ho sentis
-No en sèrio tio...
-Que t'he dit que no ho seeeeeeeentis
-Ei tio, que...
-TANCA LA PUTA BOCA... O EL CÓRTEX, O LA NEURONA QUE SIGUIS. FÉS QUE ELS TEUS ENLLAÇOS CORTICOIDALS DESAPAREIXIN!!!
-Però, per què m'ho dius això...
-A veure, com a subconscient, no hauries de donar-me informació que no conec però que sí que conec alhora?
-mmmh... psí
-I?
-I què?
-RES!!! com pots preguntar "I" si t'he dit que el que m'has dit és alguna cosa que ja sé?
-Ja però és que segons com m'he de reiterar, no creus? He d'insistir! És com quan una persona que beu s'ha de dir a sí mateix quan va de festa amb els amics "no puc beure" perquè és el tio que condueix...
-(...)
-Ho veus? M'entens!! És el més natural!!!
-(...)
-Si en el fons no ho faig tant malament...
-Què m'havies dit?
-Ara no te'n recordes????
-mmmh... no
-bfffff... que ets un mandrós
-Ah sí... és veritat, sóc mandrós...
-És verit... JA HO SÉ QUE ETS MANDRÓS! SÓC EL TEU SUBCONSCIENT!!!
-I això a què venia?
-mmmh... això no t'ho he dit, però em sembla que ja ho saps d'abans d'omplir el formulari per registrar-te... almenys això m'ha semblat veure...
-mmmsí... em sembla que ja sé d'on ve tot...
-Ho veus com sí?
-Tampoc sóc tant tonto, no?
-Què va! qui t'ho ha dit que ets tonto?
-No, no... ningú... però sóc mandrós
-Això sí que ho tens, sí...
-(...)
-(...) mandrós,... sí, mandrós...
-Si amic subconscient, prou mandrós per no saber si podré escriure aquest diari durant gaire temps...
-T'entenc perfectament... recorda que jo sóc tu...
-I tu ets jo, oi?


Current Mood: Expectant
Current Music: To bring you my love - PJ Harvey