Plou. Molt. Comença a fer aquella mena de pluja que puja com un fade in. Com aquelles pujades de volum que fan a la ràdio per introduïr les cançons. Ha decidit que es quedarà a casa, perquè per l’hora que és ja no val la pena sortir. Encara que li agrada la pluja. Fins i tot mullar-se. És inevitable que pensi en el “cantant sota la pluja”. Fa massa temps que el seu cap no està inundat d’una altra cosa que no sigui la música. Però no la pot tocar. Només admirar, escoltar, sentir. Fa temps ja que va “conèixer” per internet una noia amb el qual els separa un oceà. L’Atlàntic, concretament. I ara mateix la sent cantar com diu que la miseria l’estima. Es pregunta si aquesta cançó no la podria haver fet ell, però s’adona que amb el temps que porta sense saber fer música sol aquesta possibilitat ha desaparegut. Moltes coses han desaparegut amb el temps. Les oportunitats, les ganes, la iniciativa,… per donar pas a la por. Una por terriblement constant. De fet, no li falta de res. Viu bé. Té tot el que pot desitjar menys ganes de fer coses. Però això el mata, el deixa com estabornit, fora de combat.
Potser sí que hauria de marxar lluny, fora de l’abast del seu món. Però, aquest món se’n ressentirà de la seva marxa? Només el fet de pensar que no, li agafen tots els mals.
----------------
Escoltant: Refree - La reina de les neus
via FoxyTunes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada