Jo, de jove, vull ser guionista. Dels que la gent segueix de forma indiscutible perquè són joves i brillants. Dels que fins i tot no els cal que els diguin que porten ulleres de pasta perquè no son miops. Aquí tenim un problema, perquè jo sí que en sóc de miop i cada vegada m’hi veig menys. Però intento no portar-ne perquè llavors podré ser guionista brillant, jove, i sense el malnom de “gafapasta”. A part, em fan nosa a la cara.
Jo, de jove, vull tenir un Twitter que segueixi molta gent. I que alhora jo no hagi de seguir a gaire gent. No tant com el Dalai Lama, que no segueix a ningú, però sí alguns amics guionistes brillants que sí que portin ulleres de pasta perquè són miops, hipermètropes, o que per rareses de l’edat comencin a tenir presbícia –en aquest últim cas ho seran perquè estan tot el dia davant d’un ordinador-. I faré tuits cafres. I parlaré de grans icones de baixa consistència estètica (ho dic així perquè tinc lèxic) com ara el Chuck Norris o el Bud Spencer, o de gran seguiment però titllats de freak, com el Senyor dels Anells o Star Trek.
Jo, de jove, vull no haver de justificar qui sóc perquè la gent ja ho sap abans de preguntar-m’ho. Anar saltant d’una banda a l’altra perquè “aquest pal ja l’he tocat i és hora de renovar-me” perquè no vull fer sempre el mateix. I és que això forma part de la vida del guionista brillant. I quan algú em pregunti què estic fent li pugui dir que “ara estic treballant en un llibre que fa temps que em ronda al cap”, o que “estic treballant en un projecte en solitari”, o que “he decidit donar-me un descans”. Perquè jo, de jove, no vull parar de treballar.
Jo, de jove, vull viure en el cercle virtuós dels mass-mèdia per així quan en tingui quaranta i pocs, encara que els acabats de llicenciar en sàpiguen més que jo de quasi tot, pugui viure d’una joventut brillant que encara se’m recorda. I que diguin que era un guionista brillant, que encara que “ja ha passat el seu moment, encara té alguna cosa”.
Jo, de jove, vull ser aquest cercle virtuós per tal de no ser aquell cercle viciós tota la vida.
Perquè el cercle virtuós és impenetrable. I el cercle viciós és inapelable.
I tu? A quin cercle pertanys?
Doncs això, un cercle perfecte.
10 comentaris:
Jo voldria ser el que desitjo, però desitjo ser tantes coses i de tantes maneres que no sé exactament el que voldria i hauria de ser. En aquest cas no crec que estigui en un cercle viruós, sinó viciós, doncs quina virtut té estar sempre desitjant canviar ser una altra cosa que no ets però creus que pots ser? somiar? d'acord pots somiar, tenir els teus propis projectes de futur però que no es quedin en somnis, o almenys que no pensis que sols poden ser somnis. Que s'acabi el conte de la lletera o que finalment arribi el canti a bon port. Sinó, Martí, se'ns menja el cercle viciós. Sementiende?
Jo porto anys intentant escapar dels cercles, però al cap i a la fi no acabo més que anant en espiral que és pitjor. Per mi, el problema del virtuós és que acaba sent viciós. Crec que el cercle al que pertanyo és al de la història. Malaguanyat, doncs.
Sobre el que em dius de Los Planetas... és quelcom que he après amb el temps i a base d'escoltes. A mi no m'agradaven massa fins que vaig comprendre'ls. No va ser un intent, va ser una petita revelació que ara he vist plenament satisfeta amb l'últim disc, que em sembla bo i interessant. Ara em fa un xic de mandra explicar-ho però ves, crec que té a veure amb l'acceptació dels orígens dels que renegues quan ets un teenager. Així de frívol, simple i senzill.
Hola Dua, benvinguda de nou.
Sobre el que dius de Los Planetas, me n'alegro per tu. No hi ha res com la satisfacció plena, i com suposo que has vist amb la meva addicció a la música -jo he vist que tens una petita inclinació cap a My Bloody Valentine-, he tingut aquesta sensació també.
Malauradament mai amb Los Planetas.
Jo no he renegat mai d'ells; simplement no m'han aconseguit interessar mai amb el fervor que se'ls dedica a tot arreu. Segurament és una llàstima. Però bé, tinc altres devocions.
A part, convindràs amb mi que la crítica positiva unànime genera cert rebuig -és un mecanisme de defensa psicològic ben normal- però, per posar-te un exemple, després de ser molt seguidor de Standstill des del Ionic Spell, ara em costa bastant-molt escoltar-me un "Adelante Bonaparte" sense pensar a on han anat a parar...
Carai quina parrafada. N'anem parlant?
Per cert, tot i ser un hihi-haha, m'ha agradat l'entrada rematada per Kant. És quan dormo que hi veig clar!
Salut i ens llegim!
Jo sóc del cercle dels idiotes recalcitrans en mi menor que ensopeguen diariament amb la pedra més patètica que puguis imaginar.
(pep)
Crec que vostè i jo tenim alguna cosa en comú.
Benvolgut Josep,
És una constatació? Una creença? Una sensació? Una frase per la posteritat o una classe universitària?
Si del que es tracta és que sent el mateix al llegir el text és que llegeix i escolta el mateix (música i ràdio, s'entén) que jo, ha estat a l'atur recentment i és del gremi dels mèdia.
I potser és miop també. No ho sé...
Faci-m'ho saber si li plau.
Una sospita.
Som Miops. Escoltem el mateix. I jo també voldria ser guionista. Al cap i a la fi, ja sóc pobre, així que sou baix per sou baix, prefereixo fer alguna cosa creativa que m'agradi i m'entretingui.
Benvolgut Josep,
Trigo una mica a contestar-li però crec que toca, que deia aquell.
Bé per la sospita. Li he de dir emperò, que celebrant compartir gustos musicals amb vós, jo no vull ser guionista.
Podria ser-ho? Pot ser.
I és que aquí no parlo del ser guionista. Parlo de cercles.
Vós on sou? Al cercle viciós inapelable, o al cercle virtuós impenetrable?
De moment el situo dins d'un cercle viciós prou virtuós, tal i com diu una de les seves estampes del seu blog (el de l'odiosfera), encara que no sé si ca'n Descans és prou destructiu per la naturalesa entranyable d'aquesta odiosfera.
Si en un altre post situo el reconeixement musical en la versió, al món bloggaire entenc que és l'enllaç a d'altres blogs, i amb el seu ho fan.
En resum, a quin cercle pertany?
Ens la llegim.
Salut i guions
Bona pregunta.
- Al cercle dels feliçment desconeguts.
- Al cercle dels que fan coses interessants de franc.
- Al cercle dels que, qualsevol dia, en trobaran la quadratura.
Per cert, casualment m'estic llegint el llibre de Keith Ferrazzi.
Bona sort doncs amb aquesta quadratura de cercles.
No sé fins a quin punt d'estigmatització pot arribar a produir el meu comentari, però vagi amb compte a l'hora de comentar amb els seus companys bloggaires sobre la lectura d'aquest llibre.
Em sembla que a més d'un li donaria peu per fer 14 entrades més que sobre les pulseres póuerbálanç
Ull.
Si li és útil, benvingut sigui.
Això sí, aconsegueixi una blackberry. Jo ja me'ls conec aquests copy-planners-cool-eventplanners...
El fet de que faci coses interessants de franc i que valori la no-visibilitat ja li treu un càrrec al prejudici sobre el llibre, però m'ha sorprès.
Salut i mèdia
Publica un comentari a l'entrada