Dues perles per dir-li adéu al 2010

Veu dolça i guitarra suau... i un bé de Déu de cabells!

S'acaba l'any, no faig cap mena de llista, i m'adono que els últims posts que he estat fent tenen força a veure amb això del quedar-se a l'atur. Que si una Cançó per mirar el sostre des del llit, que si patatím, que si patatam...

Em deia l'altre dia un amic que "ja veig que el què estàs fent és donar-te a conèixer! M'agrada, m'agrada!". Sí? Ho faig? No ho hauria dit -gaire- mai. Però potser sí.

I en el fons, del que es tracta és de sortir del niu i aixecar el vol.


Ho narra en Joan Colomo al disc "Contra todo pronóstico" (el teniu a Spotify), amb una cançó deliciosa que es diu "L'ocell". I va i resulta que la Maria Rodés, la senyoreta de la foto, es posa a cantar-la a l'últim concert de l'any. Si sumes el text, la música, i l'aura de la cançó,... és ideal per la Maria, no trobeu?


I si no ho teniu clar, mireu-ho vosaltres mateixos.

La Maria Rodés ja havia aparegut en aquest blog, té Myspace, un Facebook, un Twitter i és a Spotify, i a més, durant aquest últim concert al bar Elèctric de Gràcia ens va regalar un medley amb nadala inclosa.

Doncs això, a sortir del niu.

I si és amb un medley com aquest, millor.


I si ens hem de preguntar alguna cosa, que sigui què li darem al noi de la mare que li sàpiga bo.

Gaudiu de la música, que encara que avancin els anys, ella no es queixa mai.

Llunes i llistes

Perquè hi ha llunes per tothom...

Fa molt poc hi va haver un eclipsi de lluna.

Aquests eclipsis el que fan és amagar la lluna i canviar-li el color. Si voleu veure com és aquest procés, cliqueu aquí.

Fa temps n'hi va haver un altre i servidor, iniciant-se en això de la fotografia, va començar a fer tonteries diverses fent-li fotos. Al costat, el resultat.

La lluna, pel que sigui, és una font brutal d'inspiració per la música. De fet, la nit que s'havia de produir aquest eclipsi uns quants ens vam convertir en uns llunàtics buscant cançons sobre el tema per fer-ne una llista a Spotify.

I com bé sentenciava en Indigestió, impulsor de la iniciativa i Sr. Nativa, "El que està molt bé és que gairebé no hi ha "bulto" a la llista. Felicitar-nos, ens podem felicitar tots els #llunatwics".

Després del "llegir més" hi teniu la llista, i per escoltar-la només cal clicar en aquest enllaç.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

Cançons per... (21a entrega)

... per mirar el sostre des del llit

Arriben temps d'atur, no necessàriament estàtics, i una de les pors en les quals pot incórrer l'aturat és, com a mínim en el meu cas, en la de "seràs capaç de fer una agenda de no-aturat, llevar-te prou d'hora al matí, fer un horari més o menys regular,...?". Sí. I tant. Però...

Però pot passar allò, de tant en tant, del posar la ment en blanc, estar estirat al llit i ocupar-se només de com canvia el color del sostre en funció de la llum que entra a l'habitació, i de com es mou l'ombra d'un d'aquells globus-Ikea que pengen i amplifiquen una bombeta de baix consum.

I jo, que sóc de tenir Bandes Sonores enlloc d'escoltar música, tinc gravada en foc al cap aquesta cançó des de fa uns dies. I és que fa uns dies, la Srta. Dua explicava que torna la reina.
PJ Harvey treu nou disc.

* * *

Si et diu "vine"... tu hi vas. Sens dubte.

La primera imatge que tinc de Polly Jean Harvey és, si no recordo malament, al mític Dr. Music Festival que es va fer als Pirineus. Jo devia tenir uns 14 anys, i recordo que als concerts que retransmetia el Canal 33 quan encara tenia aquest logo hi sortia una noia tirant a prima amb una faldilla curta i uns sostenidors de... cuir? i en una actitud que no havia vist mai. La primera reacció va ser un notable "hòstia", seguit per un "i aquesta qui és", per acabar amb un lamentable "que posin el lio del tio que li diu calvo i gordo al cantant de Bad Religion". Errors de joventut. O simplement, passos.

Després te n'adones de que si tantes publicacions es posen d'acord al parlar de la mateixa senyora serà per alguna cosa. T'ho escoltes i dius "hòstia", seguit per un "ara ja sé qui és", per acabar amb un més ben encaminat "he d'escoltar més coses d'aquesta dona...".

Aquesta senyoreta és coneguda per haver estat una de les grans dones de la música alternativa dels últims vint anys, juntament amb Björk, i alguna altra més. No gaire més han aguantat el pas del temps tant bé.
És summament polièdrica: ferotge, tendre, etèria, punk, fastuosa, sexy, descarada, continguda,... i molt més. Aquí ho teniu tot via Spotify. D'ella n'han destacat sempre els discs Rid of me, To bring you my love, i el Stories from the city, Stories from the Sea.

* * *

Ironies del blog, la cançó que està sonant no és de cap d'aquests discs. És del White Chalk. Un disc molt tendre i que sembla navegar en un núvol. I sempre amb una elegància desbordant.

Sobre la música... són els acords. En sexta. Oberts. I la seva veu, protectora.

I és que quan caus en l'èter, pot ser que et trobis en aquesta postura. Amb la necessitat de tenir com a banda sonora una

Cançó per... mirar el sostre des del llit
Estil: Indie/Pop-rock
Grup: PJ Harvey
Cançó: "When under ether"

[Aquesta és la meva. M'explica en Cels Piñol que aquesta és la seva. Què us sembla? Jo em quedo amb quedar-me sota l'èter.]


De tant en tant necessitem veure com canvien les ombres del sostre.
Però el que més ens cal és aixecar-nos del llit i posar-nos en marxa.
I així ho farem.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai.

.

Escrits Avivaveu - Inspira @ Heliogàbal - (02-12-2010)

... i allò que hi ha una nit, poc després d'un 5-0, en què comences a liar persones per anar a un concert i els expliques allò del "Dona'm la mà, anirem a nadar...".
I acabes veient un altre 5-0:

Segona nit d'Inspira a l'Heliogàbal i al bar vermell no hi cap ningú més. Els únics que es poden moure són els qui atenen a la barra. La resta, esperem atents a que en Jordi Lanuza i els seus arribin a l'altaret en què es converteixen els tres metres quadrats on normalment hi ha una taula però que ara ocupen una bateria, uns amplificadors i cinc músics. Els qui penséssin que en Lanuza defensaria en acústic el disc "Escapistes" (Amniòtic Records, 2010) anaven equivocats. De fet, no només ha vingut el pare de la criatura, sinó que també s'hi ha plantat el padrí. En Pau Vallvé, coproductor del disc, i només amb un sol assaig amb el grup no patirà gaire per defensar la secció rítmica. Després del concert, en Cristian Diana, guitarra elèctrica del grup, admet que hi ha hagut moments en què ha quedat bocabadat amb com anava tocant en Vallvé al seu costat quan aquest s'arrancava a fer coses encara més complicades per donar un punt més de tensió a les cançons que ha estat interpretant el grup.

En un ambient de partit absolutament guanyat, amb un local ple com un ou, Inspira van desgranant aquest Escapistes, però també reivindiquen en diverses ocasions el seu disc anterior, "Cova Placenta" (Cydonia, 2009), amb la cançó homònima que obre aquest treball, "Passatger", o "Dofins". Tots aquests temes també estan marcats per aquest aire eteri que els configura, que els apropa a una banda sonora de somni plaent. Però no ha estat fins aquest "Escapistes" que no han agafat una força diferent. És aquesta força i també un ganxo diferent (més pop, menys emo-core) les que en aquesta segona data a l'Heliogàbal han fet que tothom hagi acabat cantant i picant de mans a l'uníson davant la mirada un pèl estupefacta del Jordi Lanuza.

(...)

La crònica completa del concert, en aquest enllaç a Avivaveu.com.


El vídeo, cortesia de Maiol Sanaüja.

L'àudio és cosa meva.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.

L'única manera d'escoltar-los

Què hi farem? Mala cara quan...
Mentrestant, busquem un camí?

Últimament he vist a twitter que hi ha un hashtag que s'anomena #joconfesso.

Un hashtag és una etiqueta, un tag, que s'anomena així perquè té el coixinet (#) al davant. A més, relaciona tots els twits que el fan servir. Cliques sobre el hashtag i et surten tots els twits que escriu la gent on hi apareix, per exemple, el #joconfesso.

Aquests #joconfesso acostumen a explicar quines són les coses han fet, no han fet, o... o simplement fan una mica de vergonya als usuaris de twitter. Algun exemple seria:

- #joconfesso que em vaig estripar la roba de satisfacció amb el 5 a 0 del Barça

- #joconfesso que encara no he vist "La red social" (pràcticament delicte en aquest món xarxosocial!)

- #joconfesso que rajo de la Lady Gaga perquè en realitat el que vull és que Madonna tingui 20 anys menys.

Ha quedat prou clar, oi? És una confessió... no té més.

Doncs des d'un bloc, i no des de twitter, #joconfesso que no tinc especial predilecció pel flamenc, perquè no el gaudeixo i no m'acaba d'arribar. Podria ser que no m'arribi perquè no l'acabo d'entendre, com en la majoria dels casos tampoc m'arriba l'electrònica. Hi ha coses que sí que escolto i que em posen la pell de gallina, com aquest Romance del Amargo, o aquesta Nana del caballo grande,... però em costa posar-me un disc de flamenc perquè sí.

A part, #joconfesso que no m'han agradat mai Los Planetas per una raó molt senzilla. No suporto la veu que té aquest individu que es fa dir J. Sempre he pensat, i encara avui penso, que sembla que canti sedat. Sé que no faig gaires amics dient això, però mira... per regla general, i si mireu la llista de música de la columna dreta, veureu que la gent que escolto -potser no tots...- quan canten, afinen i estan prou "desperts" per cantar. Los Planetas també hi són, però és perquè s'ha d'escoltar de tot.

I lligant-ho tot, ni el flamenc és la meva devoció, ni tampoc Los Planetas, però Enrique Morente m'agradava com cantava. I ara és mort.


I #joconfesso que "Tendrá que haber un camino" és de les poques maneres que puc escoltar-los.

Aquesta cançó deliciosa apareix al disc La Leyenda del Espacio (en honor a la del Tiempo)


Ho seguiré intentant...

Gaudiu de la música, que encara que vagi morint, ella no es queixa mai.

.

Cançons per... (20a entrega) - Special Edition

.

El primer de l'esquerra... un altre crack!

... per parlar de cançons (de nou)

I dic "de nou", perquè la desena entrega de les Cançons per... ja va tractar d'això, en certa manera, però el que es feia en aquella edició era homenatjar la música.

No repetiré la cançó. Tenim més discoteca, no patiu.

De fet, discoteca, a l'inici, no és un lloc on no escoltar música mentre balles, beus sens fi, i potencialment et pots drogar. La discoteca és un arxiu de discs. Com una biblioteca ho és de llibres.

I és que hi ha molts tipus d'homenatges, i el cas del que està sonant és un autohomenatge. Però també és  un joc de John Lennon amb tots els qui buscaven tot tipus de significats ocults en lletres diverses i variades.

Recordo quan a la Facultat ens van fer aquelles classes on ens explicaven què era el text, el subtext,... fins que vam arribar al metatext. El que esteu escoltant és una cançó metatextual. Un text que parla del propi text.

La música popular com a fet cultural format, a grans trets, per música i lletres -un títol també és lletra, pels qui penseu en l'electrònica, i també et predisposa a sentir segons què- ens recorda fets, esdeveniments, i ens parla d'elements que podem tenir, més o menys, tots al cap quan l'escoltem. Fa un parell de posts parlava d'això en un text que es deia Lèxics i imaginaris...

El què està sonant són els Beatles. I la cançó es diu "Glass Onion". Una joia.

* * *

Qui no els deixaria entrar a la seva vida?

Que els Beatles entrin a la teva vida és... inevitable. Davant d'un fet com aquest, el millor que pots fer és abraçar aquesta circumstància amb tot l'amor que puguis cap a la seva música. Perquè aquesta gent "tractava bé" la música.

El primer contacte, responsabilitat dels meus pares. Un dels VHS que es visionaven ad infinitum era la pel·lícula Yellow Submarine. Una peli de dibuixos animats amb una BSO insuperable. Res a dir. Després, i poc a poc, altres pelis com Help!, A hard day's night, etc. Però sobretot recordo que un dels primers CD's que hi va haver a casa meva va ser el The Beatles -el disc blanc-.

A més, sent jo petit, era un disc molt gros i estrany. Era doble i les tapes dels discos no eren mai blanques!!

Retrets als Beatles? Algunes cançons tontes (en aquest disc, on hi ha tot el que havien composat n'hi ha moltes) i aquest estèreo terrible... recordant sempre que van ser dels primers en fer-lo servir i no sabien gaire com manegar-s'ho.

Piropus? Moltíssims. Molts. I de tota mena... qui no hi estigui d'acord està convidat a un cafè a casa i ho discutim.

:o)

* * *

Tornant a "Glass Onion", si dic que és una cançó metatextual és per això:

Alegria!
I sinó, a liar-la 

I told you about strawberry fields,

You know the place where nothing is real

Well here's another place you can go

Where everthing flows.

Looking through the bent backed tulips

To see how the other half lives

Looking through a glass onion.

I told you about the walrus and me-man

You know that we're as close as can be-man.

Well here's another clue for you all,

The walrus was Paul*.

Standing on the cast iron shore-yeah,

Lady Madonna trying to make ends meet-yeah.

Looking through a glass onion.

Oh yeah, oh yeah, oh yeah.

Looking through a glass onion.

I told you about the fool on the hill,

I tell you man he living there still.

Well here's another place you can be,

Listen to me.

Fixing a hole in the ocean

Trying to make a dove-tail joint-yeah

Looking through a glass onion

Hi ha qui, a més, hi veuen lleus referències a les cançons There's a place, I'm looking through you o Within you without you... a mi que m'ho subratllin, que amb les altres ja en tinc prou.

Doncs això, John Lennon agafa una llibreta durant un viatge d'àcid i escriu sobre les cançons del seu propi grup. Perquè ja llavors, les cançons dels Beatles eren a l'imaginari de tota una generació.

I és que aquesta és una...

Quin parell!! Són EL parell!!

Cançó per... parlar de cançons
Estil: Pop/Rock
Grup: The Beatles
Cançó: "Glass Onion"

Per cert, us han comentat que aquest any John Lennon hauria fet 70 anys, i que s'han complert 30 anys del seu assassinat?
Oi que sí?
Ja m'ho semblava... però aquí, més.


* Només un detall sobre tarats-que-pensen-que-Paul-McCartney-està-mort-i-el-van-substituir, al vers on es diu que "the walrus was Paul", ells asseguren que el vers té tot el sentit del món i els dóna la raó perquè la Morsa, a alguns països nòrdics, és l'animal que representa la mort. Amb tota la patxorra...


No dubteu mai dels Beatles. Mai.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.

Cançons per... (19a entrega)

.

Necessito un dentista com aquest...

... per riure's del propi gremi

Fa molt poquet vaig anar a veure uns amics que, afortunats ells -i no hi ha cap mena de sorna en això- han tingut una criatura. És una criatura preciosa. De debò.

Dit això, aquests bons amics viuen la vida, l'entorn i les creences d'una manera molt diferent que jo. Són d'aquelles persones que creuen en l'energia de les coses (plantes, persones, pedres, etc.) i la interconnexió entre totes aquestes coses i factors en la vida, i en com ens hi relacionem.

Jo sempre he estat un pèl descregut, i sobretot -i aquí sí que hi ha una mica de sorna- si el que he de fer és abraçar un arbre, o m'he de curar un transtorn bipolar amb hipnosi.

Però, ei!, tenim d'altres vies que acceptem amb una naturalitat infinitament paranormal per entendre el què ens passa i com ens passen aquestes coses. O com curar-les... Com deia aquesta, "si passa, passa, i si passa, què passa?". Si a ells els va bé, sort i salut. Sincerament.

* * *

Aquesta foto és meva!!

Els qui hagueu apretat el play de dalt estareu sentint una espècie de Hare Krishna's baixant per les Rambles. Res a veure amb això. Akron/Family van tocar a la Pl. Reial fa un parell d'anys a la Mercè, però d'aquí a posar-se uns llençols i pregonar als quatre vents la seva religió, res de res. Com a màxim, ens podrien explicar com funciona un tractor al mid-west nordamericà. La cançó que sona, Ed is a Portal, és un mantra indie (que no indi) que m'ajudarà a explicar el per què del riure's del propi gremi.

D'Akron/Family, dir que semblen molt simpàtics i bones persones, que ho van fer molt bé en aquell concert, i que el disc Love is simple és fantàstic.

Són tres nois amb cara de hippies que fan una barreja de folk, pop, psicodèlia, rock i... el que sigui, però sempre sembla que hagin sortit d'un "condado de"... vés a saber, d'Arkansas mateix, i que es van trobar a Nova York per donar-se a conèixer arreu amb una proposta entranyable, divertida i... bonica? Sí, bonica.

El seu directe és molt xulo. No us els perdeu si vénen a tocar per aquestes contrades. A més, les cintes de suor en plan Björn Borg són impagables.

Akron/Family tenen un myspace, una web, la música penjada a Spotify i segur que la venen per internet

* * *

Tornant al tema, el més curiós és que veient aquests amics que confien en rituals de sanació i/o purificació, em vaig adonar d'una cosa a la qual no havia parat mai prou atenció. I ara us proposo un petit exercici. De la conversa:

- Ei! que el pròxim dimecres farem un temascal!
- Ah si? I qui oficiarà la cerimònia?
- El meu nòvio, que és Xamán. Es farà al Mas Rahbinnanaputri.

Substituiu, per l'ordre que us diré les paraules en negreta per:

una trobada sobre mitjans de comunicació 2.0 / farà de ponent / community manager / a ESADE

o, encara millor:

una sessió d'indie-rock / farà el concert / guitarrista / a l'Heliogàbal


Total, que tot va bé si és dins del cercle. Malgrat tot, si parlem de gent com els meus amics, resulta que els qui abracen arbres fan "risa". En canvi, si xerrem de música independent és la pera, i si parlem de Xarxes Socials serà ben bé que aquesta la nostra salvació econòmicolaboral i farem molt de network...

Jo sóc dels segons. O sigui que... cadascú a riure's de què toqui, perquè aquesta és una:

Cançó per... riure's del propi gremi
Estil: Pop/Folk/Indie/Psicodèlia
Grup: Akron/Family
Cançó: "Ed is a Portal"

I el per què de triar-la és senzill. No és que la cançó sigui una crítica divertida. És perquè sembla un mantra, és música indie, i parla de portals (més internàutic impossible). I és que si no ens prenem una mica el pèl a nosaltres mateixos de tant en tant correm el risc d'acabar sent bastant... avorrits. O pesats. No sé què és pitjor.

Jo, particularment, tiro a pesat. Però bé, per això hi ha la música. Perquè jo me la posi i no us molesti.

To all of the places that I've known, aquest és on hi estic més còmode.

Aixo sí, si us voleu riure de forma molt gratuïta del gremi dels dissenyadors, la millor és aquesta.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.

Escrits Avivaveu - Daniel Higgs @ Heliogàbal - (15-11-2010)

.

Concerts per casualitat. Resulta que vas a comprar entrades per un altre concert i et trobes el Guillem Caballero dels Surfing Sirles venent entrades a l'Heliogàbal i et diu que "Avui toca el Daniel Higgs... per mi, el millor concert de l'any passat!", i decideixes quedar-t'hi. I quan li preguntes que què fa et contesta que "Va amb un acordió monoacord i canta". I ja està? Ja està. Bé, algun tema amb el banjo fent les funcions d'acordió també. "A part, mira com es diu el teloner! Et juro que es diu així!". Gala, Ben Gala. Ben Gala va aparèixer amb una petita guitarra clàssica, acompanyant-se en un parell de temes per unes bases d'ordinador, i tocant -segons va explicar- per primera vegada els seus temes després de dos anys. Algunes cançons boniques i una versió de Higgs per acabar el seu concert.

Daniel Higgs apareix a Google, en primer lloc, a la seva discogràfica: Dischord. Un segell històric del hardcore nordamericà. L'entrada següent és un vídeo de youtube que posa el seu nom i a continuació "uncommon musician". I és que no es pot definir millor. Actualment Higgs ofereix un espectacle que és, pràcticament, dissenyat perquè el gaudeixin altres músics. No és que qui no es dedica a això no li pugui agradar, però representa tot allò que un músic no s'atrevirà a fer.

Higgs va començar la seva carrera a inicis dels 80 a l'escena hardcore-punk underground americana però no va ser fins que va esdevenir el cantant i frontman de Lungfish, a finals d'aquesta dècada, que el seu nom va agafar més volada. La proposta musical de Lungfish no era tant diferent de la què fa ara: una base rítmica i melòdica estàtica en la qual Higgs pot desenvolupar els seus arguments, cantar les seves històries,... amb la diferència que amb la banda de Baltimore feia servir arguments i formes més pròpies del hardcore a l'hora de cantar, però sempre mantenint aquest deix de predicador. Un Jim Morrison hardcore. El Joker amb barba de Karl Marx recitant lletres sobre la fi del món, o de com l'amor arruinarà el nostre cor. Al concert a l'Heliogàbal, però, es va centrar en explicar-nos (com si això fos poc!) l'adveniment de la Tercera Guerra Mundial, i com de sexy pot ser la Bíblia.

(...)

La crònica completa del concert i aquest home en acció, en aquest enllaç a Avivaveu.com

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.