Dues perles per dir-li adéu al 2010

Veu dolça i guitarra suau... i un bé de Déu de cabells!

S'acaba l'any, no faig cap mena de llista, i m'adono que els últims posts que he estat fent tenen força a veure amb això del quedar-se a l'atur. Que si una Cançó per mirar el sostre des del llit, que si patatím, que si patatam...

Em deia l'altre dia un amic que "ja veig que el què estàs fent és donar-te a conèixer! M'agrada, m'agrada!". Sí? Ho faig? No ho hauria dit -gaire- mai. Però potser sí.

I en el fons, del que es tracta és de sortir del niu i aixecar el vol.


Ho narra en Joan Colomo al disc "Contra todo pronóstico" (el teniu a Spotify), amb una cançó deliciosa que es diu "L'ocell". I va i resulta que la Maria Rodés, la senyoreta de la foto, es posa a cantar-la a l'últim concert de l'any. Si sumes el text, la música, i l'aura de la cançó,... és ideal per la Maria, no trobeu?


I si no ho teniu clar, mireu-ho vosaltres mateixos.

La Maria Rodés ja havia aparegut en aquest blog, té Myspace, un Facebook, un Twitter i és a Spotify, i a més, durant aquest últim concert al bar Elèctric de Gràcia ens va regalar un medley amb nadala inclosa.

Doncs això, a sortir del niu.

I si és amb un medley com aquest, millor.


I si ens hem de preguntar alguna cosa, que sigui què li darem al noi de la mare que li sàpiga bo.

Gaudiu de la música, que encara que avancin els anys, ella no es queixa mai.

Llunes i llistes

Perquè hi ha llunes per tothom...

Fa molt poc hi va haver un eclipsi de lluna.

Aquests eclipsis el que fan és amagar la lluna i canviar-li el color. Si voleu veure com és aquest procés, cliqueu aquí.

Fa temps n'hi va haver un altre i servidor, iniciant-se en això de la fotografia, va començar a fer tonteries diverses fent-li fotos. Al costat, el resultat.

La lluna, pel que sigui, és una font brutal d'inspiració per la música. De fet, la nit que s'havia de produir aquest eclipsi uns quants ens vam convertir en uns llunàtics buscant cançons sobre el tema per fer-ne una llista a Spotify.

I com bé sentenciava en Indigestió, impulsor de la iniciativa i Sr. Nativa, "El que està molt bé és que gairebé no hi ha "bulto" a la llista. Felicitar-nos, ens podem felicitar tots els #llunatwics".

Després del "llegir més" hi teniu la llista, i per escoltar-la només cal clicar en aquest enllaç.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

Cançons per... (21a entrega)

... per mirar el sostre des del llit

Arriben temps d'atur, no necessàriament estàtics, i una de les pors en les quals pot incórrer l'aturat és, com a mínim en el meu cas, en la de "seràs capaç de fer una agenda de no-aturat, llevar-te prou d'hora al matí, fer un horari més o menys regular,...?". Sí. I tant. Però...

Però pot passar allò, de tant en tant, del posar la ment en blanc, estar estirat al llit i ocupar-se només de com canvia el color del sostre en funció de la llum que entra a l'habitació, i de com es mou l'ombra d'un d'aquells globus-Ikea que pengen i amplifiquen una bombeta de baix consum.

I jo, que sóc de tenir Bandes Sonores enlloc d'escoltar música, tinc gravada en foc al cap aquesta cançó des de fa uns dies. I és que fa uns dies, la Srta. Dua explicava que torna la reina.
PJ Harvey treu nou disc.

* * *

Si et diu "vine"... tu hi vas. Sens dubte.

La primera imatge que tinc de Polly Jean Harvey és, si no recordo malament, al mític Dr. Music Festival que es va fer als Pirineus. Jo devia tenir uns 14 anys, i recordo que als concerts que retransmetia el Canal 33 quan encara tenia aquest logo hi sortia una noia tirant a prima amb una faldilla curta i uns sostenidors de... cuir? i en una actitud que no havia vist mai. La primera reacció va ser un notable "hòstia", seguit per un "i aquesta qui és", per acabar amb un lamentable "que posin el lio del tio que li diu calvo i gordo al cantant de Bad Religion". Errors de joventut. O simplement, passos.

Després te n'adones de que si tantes publicacions es posen d'acord al parlar de la mateixa senyora serà per alguna cosa. T'ho escoltes i dius "hòstia", seguit per un "ara ja sé qui és", per acabar amb un més ben encaminat "he d'escoltar més coses d'aquesta dona...".

Aquesta senyoreta és coneguda per haver estat una de les grans dones de la música alternativa dels últims vint anys, juntament amb Björk, i alguna altra més. No gaire més han aguantat el pas del temps tant bé.
És summament polièdrica: ferotge, tendre, etèria, punk, fastuosa, sexy, descarada, continguda,... i molt més. Aquí ho teniu tot via Spotify. D'ella n'han destacat sempre els discs Rid of me, To bring you my love, i el Stories from the city, Stories from the Sea.

* * *

Ironies del blog, la cançó que està sonant no és de cap d'aquests discs. És del White Chalk. Un disc molt tendre i que sembla navegar en un núvol. I sempre amb una elegància desbordant.

Sobre la música... són els acords. En sexta. Oberts. I la seva veu, protectora.

I és que quan caus en l'èter, pot ser que et trobis en aquesta postura. Amb la necessitat de tenir com a banda sonora una

Cançó per... mirar el sostre des del llit
Estil: Indie/Pop-rock
Grup: PJ Harvey
Cançó: "When under ether"

[Aquesta és la meva. M'explica en Cels Piñol que aquesta és la seva. Què us sembla? Jo em quedo amb quedar-me sota l'èter.]


De tant en tant necessitem veure com canvien les ombres del sostre.
Però el que més ens cal és aixecar-nos del llit i posar-nos en marxa.
I així ho farem.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai.

.

Escrits Avivaveu - Inspira @ Heliogàbal - (02-12-2010)

... i allò que hi ha una nit, poc després d'un 5-0, en què comences a liar persones per anar a un concert i els expliques allò del "Dona'm la mà, anirem a nadar...".
I acabes veient un altre 5-0:

Segona nit d'Inspira a l'Heliogàbal i al bar vermell no hi cap ningú més. Els únics que es poden moure són els qui atenen a la barra. La resta, esperem atents a que en Jordi Lanuza i els seus arribin a l'altaret en què es converteixen els tres metres quadrats on normalment hi ha una taula però que ara ocupen una bateria, uns amplificadors i cinc músics. Els qui penséssin que en Lanuza defensaria en acústic el disc "Escapistes" (Amniòtic Records, 2010) anaven equivocats. De fet, no només ha vingut el pare de la criatura, sinó que també s'hi ha plantat el padrí. En Pau Vallvé, coproductor del disc, i només amb un sol assaig amb el grup no patirà gaire per defensar la secció rítmica. Després del concert, en Cristian Diana, guitarra elèctrica del grup, admet que hi ha hagut moments en què ha quedat bocabadat amb com anava tocant en Vallvé al seu costat quan aquest s'arrancava a fer coses encara més complicades per donar un punt més de tensió a les cançons que ha estat interpretant el grup.

En un ambient de partit absolutament guanyat, amb un local ple com un ou, Inspira van desgranant aquest Escapistes, però també reivindiquen en diverses ocasions el seu disc anterior, "Cova Placenta" (Cydonia, 2009), amb la cançó homònima que obre aquest treball, "Passatger", o "Dofins". Tots aquests temes també estan marcats per aquest aire eteri que els configura, que els apropa a una banda sonora de somni plaent. Però no ha estat fins aquest "Escapistes" que no han agafat una força diferent. És aquesta força i també un ganxo diferent (més pop, menys emo-core) les que en aquesta segona data a l'Heliogàbal han fet que tothom hagi acabat cantant i picant de mans a l'uníson davant la mirada un pèl estupefacta del Jordi Lanuza.

(...)

La crònica completa del concert, en aquest enllaç a Avivaveu.com.


El vídeo, cortesia de Maiol Sanaüja.

L'àudio és cosa meva.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.

L'única manera d'escoltar-los

Què hi farem? Mala cara quan...
Mentrestant, busquem un camí?

Últimament he vist a twitter que hi ha un hashtag que s'anomena #joconfesso.

Un hashtag és una etiqueta, un tag, que s'anomena així perquè té el coixinet (#) al davant. A més, relaciona tots els twits que el fan servir. Cliques sobre el hashtag i et surten tots els twits que escriu la gent on hi apareix, per exemple, el #joconfesso.

Aquests #joconfesso acostumen a explicar quines són les coses han fet, no han fet, o... o simplement fan una mica de vergonya als usuaris de twitter. Algun exemple seria:

- #joconfesso que em vaig estripar la roba de satisfacció amb el 5 a 0 del Barça

- #joconfesso que encara no he vist "La red social" (pràcticament delicte en aquest món xarxosocial!)

- #joconfesso que rajo de la Lady Gaga perquè en realitat el que vull és que Madonna tingui 20 anys menys.

Ha quedat prou clar, oi? És una confessió... no té més.

Doncs des d'un bloc, i no des de twitter, #joconfesso que no tinc especial predilecció pel flamenc, perquè no el gaudeixo i no m'acaba d'arribar. Podria ser que no m'arribi perquè no l'acabo d'entendre, com en la majoria dels casos tampoc m'arriba l'electrònica. Hi ha coses que sí que escolto i que em posen la pell de gallina, com aquest Romance del Amargo, o aquesta Nana del caballo grande,... però em costa posar-me un disc de flamenc perquè sí.

A part, #joconfesso que no m'han agradat mai Los Planetas per una raó molt senzilla. No suporto la veu que té aquest individu que es fa dir J. Sempre he pensat, i encara avui penso, que sembla que canti sedat. Sé que no faig gaires amics dient això, però mira... per regla general, i si mireu la llista de música de la columna dreta, veureu que la gent que escolto -potser no tots...- quan canten, afinen i estan prou "desperts" per cantar. Los Planetas també hi són, però és perquè s'ha d'escoltar de tot.

I lligant-ho tot, ni el flamenc és la meva devoció, ni tampoc Los Planetas, però Enrique Morente m'agradava com cantava. I ara és mort.


I #joconfesso que "Tendrá que haber un camino" és de les poques maneres que puc escoltar-los.

Aquesta cançó deliciosa apareix al disc La Leyenda del Espacio (en honor a la del Tiempo)


Ho seguiré intentant...

Gaudiu de la música, que encara que vagi morint, ella no es queixa mai.

.

Cançons per... (20a entrega) - Special Edition

.

El primer de l'esquerra... un altre crack!

... per parlar de cançons (de nou)

I dic "de nou", perquè la desena entrega de les Cançons per... ja va tractar d'això, en certa manera, però el que es feia en aquella edició era homenatjar la música.

No repetiré la cançó. Tenim més discoteca, no patiu.

De fet, discoteca, a l'inici, no és un lloc on no escoltar música mentre balles, beus sens fi, i potencialment et pots drogar. La discoteca és un arxiu de discs. Com una biblioteca ho és de llibres.

I és que hi ha molts tipus d'homenatges, i el cas del que està sonant és un autohomenatge. Però també és  un joc de John Lennon amb tots els qui buscaven tot tipus de significats ocults en lletres diverses i variades.

Recordo quan a la Facultat ens van fer aquelles classes on ens explicaven què era el text, el subtext,... fins que vam arribar al metatext. El que esteu escoltant és una cançó metatextual. Un text que parla del propi text.

La música popular com a fet cultural format, a grans trets, per música i lletres -un títol també és lletra, pels qui penseu en l'electrònica, i també et predisposa a sentir segons què- ens recorda fets, esdeveniments, i ens parla d'elements que podem tenir, més o menys, tots al cap quan l'escoltem. Fa un parell de posts parlava d'això en un text que es deia Lèxics i imaginaris...

El què està sonant són els Beatles. I la cançó es diu "Glass Onion". Una joia.

* * *

Qui no els deixaria entrar a la seva vida?

Que els Beatles entrin a la teva vida és... inevitable. Davant d'un fet com aquest, el millor que pots fer és abraçar aquesta circumstància amb tot l'amor que puguis cap a la seva música. Perquè aquesta gent "tractava bé" la música.

El primer contacte, responsabilitat dels meus pares. Un dels VHS que es visionaven ad infinitum era la pel·lícula Yellow Submarine. Una peli de dibuixos animats amb una BSO insuperable. Res a dir. Després, i poc a poc, altres pelis com Help!, A hard day's night, etc. Però sobretot recordo que un dels primers CD's que hi va haver a casa meva va ser el The Beatles -el disc blanc-.

A més, sent jo petit, era un disc molt gros i estrany. Era doble i les tapes dels discos no eren mai blanques!!

Retrets als Beatles? Algunes cançons tontes (en aquest disc, on hi ha tot el que havien composat n'hi ha moltes) i aquest estèreo terrible... recordant sempre que van ser dels primers en fer-lo servir i no sabien gaire com manegar-s'ho.

Piropus? Moltíssims. Molts. I de tota mena... qui no hi estigui d'acord està convidat a un cafè a casa i ho discutim.

:o)

* * *

Tornant a "Glass Onion", si dic que és una cançó metatextual és per això:

Alegria!
I sinó, a liar-la 

I told you about strawberry fields,

You know the place where nothing is real

Well here's another place you can go

Where everthing flows.

Looking through the bent backed tulips

To see how the other half lives

Looking through a glass onion.

I told you about the walrus and me-man

You know that we're as close as can be-man.

Well here's another clue for you all,

The walrus was Paul*.

Standing on the cast iron shore-yeah,

Lady Madonna trying to make ends meet-yeah.

Looking through a glass onion.

Oh yeah, oh yeah, oh yeah.

Looking through a glass onion.

I told you about the fool on the hill,

I tell you man he living there still.

Well here's another place you can be,

Listen to me.

Fixing a hole in the ocean

Trying to make a dove-tail joint-yeah

Looking through a glass onion

Hi ha qui, a més, hi veuen lleus referències a les cançons There's a place, I'm looking through you o Within you without you... a mi que m'ho subratllin, que amb les altres ja en tinc prou.

Doncs això, John Lennon agafa una llibreta durant un viatge d'àcid i escriu sobre les cançons del seu propi grup. Perquè ja llavors, les cançons dels Beatles eren a l'imaginari de tota una generació.

I és que aquesta és una...

Quin parell!! Són EL parell!!

Cançó per... parlar de cançons
Estil: Pop/Rock
Grup: The Beatles
Cançó: "Glass Onion"

Per cert, us han comentat que aquest any John Lennon hauria fet 70 anys, i que s'han complert 30 anys del seu assassinat?
Oi que sí?
Ja m'ho semblava... però aquí, més.


* Només un detall sobre tarats-que-pensen-que-Paul-McCartney-està-mort-i-el-van-substituir, al vers on es diu que "the walrus was Paul", ells asseguren que el vers té tot el sentit del món i els dóna la raó perquè la Morsa, a alguns països nòrdics, és l'animal que representa la mort. Amb tota la patxorra...


No dubteu mai dels Beatles. Mai.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.

Cançons per... (19a entrega)

.

Necessito un dentista com aquest...

... per riure's del propi gremi

Fa molt poquet vaig anar a veure uns amics que, afortunats ells -i no hi ha cap mena de sorna en això- han tingut una criatura. És una criatura preciosa. De debò.

Dit això, aquests bons amics viuen la vida, l'entorn i les creences d'una manera molt diferent que jo. Són d'aquelles persones que creuen en l'energia de les coses (plantes, persones, pedres, etc.) i la interconnexió entre totes aquestes coses i factors en la vida, i en com ens hi relacionem.

Jo sempre he estat un pèl descregut, i sobretot -i aquí sí que hi ha una mica de sorna- si el que he de fer és abraçar un arbre, o m'he de curar un transtorn bipolar amb hipnosi.

Però, ei!, tenim d'altres vies que acceptem amb una naturalitat infinitament paranormal per entendre el què ens passa i com ens passen aquestes coses. O com curar-les... Com deia aquesta, "si passa, passa, i si passa, què passa?". Si a ells els va bé, sort i salut. Sincerament.

* * *

Aquesta foto és meva!!

Els qui hagueu apretat el play de dalt estareu sentint una espècie de Hare Krishna's baixant per les Rambles. Res a veure amb això. Akron/Family van tocar a la Pl. Reial fa un parell d'anys a la Mercè, però d'aquí a posar-se uns llençols i pregonar als quatre vents la seva religió, res de res. Com a màxim, ens podrien explicar com funciona un tractor al mid-west nordamericà. La cançó que sona, Ed is a Portal, és un mantra indie (que no indi) que m'ajudarà a explicar el per què del riure's del propi gremi.

D'Akron/Family, dir que semblen molt simpàtics i bones persones, que ho van fer molt bé en aquell concert, i que el disc Love is simple és fantàstic.

Són tres nois amb cara de hippies que fan una barreja de folk, pop, psicodèlia, rock i... el que sigui, però sempre sembla que hagin sortit d'un "condado de"... vés a saber, d'Arkansas mateix, i que es van trobar a Nova York per donar-se a conèixer arreu amb una proposta entranyable, divertida i... bonica? Sí, bonica.

El seu directe és molt xulo. No us els perdeu si vénen a tocar per aquestes contrades. A més, les cintes de suor en plan Björn Borg són impagables.

Akron/Family tenen un myspace, una web, la música penjada a Spotify i segur que la venen per internet

* * *

Tornant al tema, el més curiós és que veient aquests amics que confien en rituals de sanació i/o purificació, em vaig adonar d'una cosa a la qual no havia parat mai prou atenció. I ara us proposo un petit exercici. De la conversa:

- Ei! que el pròxim dimecres farem un temascal!
- Ah si? I qui oficiarà la cerimònia?
- El meu nòvio, que és Xamán. Es farà al Mas Rahbinnanaputri.

Substituiu, per l'ordre que us diré les paraules en negreta per:

una trobada sobre mitjans de comunicació 2.0 / farà de ponent / community manager / a ESADE

o, encara millor:

una sessió d'indie-rock / farà el concert / guitarrista / a l'Heliogàbal


Total, que tot va bé si és dins del cercle. Malgrat tot, si parlem de gent com els meus amics, resulta que els qui abracen arbres fan "risa". En canvi, si xerrem de música independent és la pera, i si parlem de Xarxes Socials serà ben bé que aquesta la nostra salvació econòmicolaboral i farem molt de network...

Jo sóc dels segons. O sigui que... cadascú a riure's de què toqui, perquè aquesta és una:

Cançó per... riure's del propi gremi
Estil: Pop/Folk/Indie/Psicodèlia
Grup: Akron/Family
Cançó: "Ed is a Portal"

I el per què de triar-la és senzill. No és que la cançó sigui una crítica divertida. És perquè sembla un mantra, és música indie, i parla de portals (més internàutic impossible). I és que si no ens prenem una mica el pèl a nosaltres mateixos de tant en tant correm el risc d'acabar sent bastant... avorrits. O pesats. No sé què és pitjor.

Jo, particularment, tiro a pesat. Però bé, per això hi ha la música. Perquè jo me la posi i no us molesti.

To all of the places that I've known, aquest és on hi estic més còmode.

Aixo sí, si us voleu riure de forma molt gratuïta del gremi dels dissenyadors, la millor és aquesta.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.

Escrits Avivaveu - Daniel Higgs @ Heliogàbal - (15-11-2010)

.

Concerts per casualitat. Resulta que vas a comprar entrades per un altre concert i et trobes el Guillem Caballero dels Surfing Sirles venent entrades a l'Heliogàbal i et diu que "Avui toca el Daniel Higgs... per mi, el millor concert de l'any passat!", i decideixes quedar-t'hi. I quan li preguntes que què fa et contesta que "Va amb un acordió monoacord i canta". I ja està? Ja està. Bé, algun tema amb el banjo fent les funcions d'acordió també. "A part, mira com es diu el teloner! Et juro que es diu així!". Gala, Ben Gala. Ben Gala va aparèixer amb una petita guitarra clàssica, acompanyant-se en un parell de temes per unes bases d'ordinador, i tocant -segons va explicar- per primera vegada els seus temes després de dos anys. Algunes cançons boniques i una versió de Higgs per acabar el seu concert.

Daniel Higgs apareix a Google, en primer lloc, a la seva discogràfica: Dischord. Un segell històric del hardcore nordamericà. L'entrada següent és un vídeo de youtube que posa el seu nom i a continuació "uncommon musician". I és que no es pot definir millor. Actualment Higgs ofereix un espectacle que és, pràcticament, dissenyat perquè el gaudeixin altres músics. No és que qui no es dedica a això no li pugui agradar, però representa tot allò que un músic no s'atrevirà a fer.

Higgs va començar la seva carrera a inicis dels 80 a l'escena hardcore-punk underground americana però no va ser fins que va esdevenir el cantant i frontman de Lungfish, a finals d'aquesta dècada, que el seu nom va agafar més volada. La proposta musical de Lungfish no era tant diferent de la què fa ara: una base rítmica i melòdica estàtica en la qual Higgs pot desenvolupar els seus arguments, cantar les seves històries,... amb la diferència que amb la banda de Baltimore feia servir arguments i formes més pròpies del hardcore a l'hora de cantar, però sempre mantenint aquest deix de predicador. Un Jim Morrison hardcore. El Joker amb barba de Karl Marx recitant lletres sobre la fi del món, o de com l'amor arruinarà el nostre cor. Al concert a l'Heliogàbal, però, es va centrar en explicar-nos (com si això fos poc!) l'adveniment de la Tercera Guerra Mundial, i com de sexy pot ser la Bíblia.

(...)

La crònica completa del concert i aquest home en acció, en aquest enllaç a Avivaveu.com

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.

Lèxics i imaginaris

.

Diu el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans que lèxic és:

lèxic -a
1 adj. [FL] [LC] Relatiu o pertanyent al lèxic.
2 1 m. [LC] [FL] Conjunt de mots d’una llengua.
2 2 m. [LC] [FLL] Cabal, mena, de mots usats per un autor, per una persona, en parlar o escriure.
3 m. [FL] Diccionari, vocabulari, especialment del grec, hebreu o llatí.

I que imaginari és:

imaginari -ària
adj. [LC] Que no existeix sinó en la imaginació. Un món imaginari.

Quedem-nos però, en la segona accepció de lèxic -el conjunt de mots d'una llengua- i oblidem-nos de l'"imaginari" com a adjectiu. M'interessa més parlar de l'"imaginari" com a substantiu.

Té "porte" i escriu molt bé...

Fa poc llegia un gran article de Francesc-Marc Àlvaro a la revista d'Òmnium Cultural titulat Ara potser no li diria "pendó". En aquest escrit d'una pàgina, el columnista de La Vanguardia -entre d'altres- reflexionava sobre l'adeqüació i la variació que ha anat sofrint la nostra llengua, i ho feia a partir de l'exemple de Dallas als inicis de TV3.

Àlvaro recorda com la sèrie dels petroliers texans van ajudar, i molt, a dur a terme allò que molts no hem hagut de passar per edat, que és la normalització lingüística. Un servidor ja va néixer, créixer, i es va "mediatitzar" en català. I en castellà? Només quan perdia el Madrid, i per posar la Cope. Ara les sèries les mirem per internet en versió original subtitulada, i segons com, amb els subtítols en català.

Els destacats en premsa serveixen per alguna cosa, i el d'aquest article d'Àlvaro el que resava era que "Ara, la Sue Ellen seria, potser, una guarra, en sintonia amb el català que parlen molts joves". I té raó. Encara que jo em decantaria més amb l'adjectiu petarda. Però aquest no és l'objecte d'aquest post.

Al final de l'article, i després de presentar un escenari prou trist sobre l'estat de la llengua catalana, l'estat d'aquesta llengua que parla la juventut catalana i demés, Àlvaro tenia un bri d'esperança. De fet, anava més enllà d'un bri, ja que l'article acaba dient "celebrem-ho".

Què és el que Àlvaro havia de celebrar? Àlvaro celebra l'adveniment de Manel com a grup de moda.

I retornem al lèxic i a l'imaginari. Àlvaro celebra que una frase pròpia de la seva mare/àvia com "i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí" sigui ara una frase cool entre el jovent. I hi estic d'acord. I a més, Àlvaro també celebrava que Manel sigui un grup que no es "peti" els pronoms febles per comoditat. Jo també.

Bé, tenim ja el lèxic ubicat dins del post, oi?

Jo entenc, i si no és així que algú em corregeixi, que el que anomenem imaginari és aquell conjunt d'imatges, idees, fragments sonors també, frases, i tot un garbuix de fets culturals que compartim amb la resta de la societat. Quan Francesc-Marc Àlvaro parla de Dallas, comparteix amb "els seus" l'arribada de la tele-sèrie a TV3 com l'esdeveniment que va suposar per ell i la gent de la seva edat. D'aquí a quinze anys, si he prosperat com a periodista i algú em llegeix a alguna banda, del que parlaré és de Lost, The West Wing, o faré el que vaig fer fa poc per Twitter: dir que un dels personatges de la pel·lícula del Senyor dels Anells era el Peris. Perquè era la veu del Peris del Cor de la Ciutat.

L'imaginari és un recurs dels textos (entenent textos com a escrits, cançons, pel·lícules, etc.) que és com la gasolina: és útil però es crema molt ràpid.

Actualment hi ha un grup de música que s'està enduent tota mena de guardons i adoracions al panorama català: Els Amics de les Arts.

Aquests quatre nois fan una proposta molt intel·ligent, que consisteix en partir de tres o quatre acords, buscar una melodia que s'enganxi -no tothom ho pot fer això! I això ho fan molt bé-, i posar-hi unes lletres que apel·len directament a l'imaginari del que podria començar a denominar-se "Generació TV3". Així doncs, Si canten una cançó com "4-4-3", tots els qui els escoltem ja hem nascut amb en Puyal, l'Escobar, i ara escoltem en Pou.

I per mi, com a súmmum d'aquesta apel·lació a aquest imaginari, és la cançó "Càpsules Hoi-Poi". N'hi haurà que no sabran què son aquestes càpsules, però els qui vam néixer entorn dels anys 80-85 ho sabem perfectament. És un dels artilugis que sortia a Bola de Drac -abans de que es digués Dragon Ball-, i no n'era protagonista. Simplement era un element més de la sèrie.

Així doncs, el "Capsules Hoi-Poi" dels Amics de les Arts és un "va por ti, nena" dels que dedica el cantant amb tupé a la "querida" que el va a veure al concert. Però la "nena", en aquest cas, és tota aquesta "Generació TV3".

Però la gasolina es crema ràpid.

És per això que Manel continuaran fent discos i cançons que (és més que probable que) seran bones, i els dels Amics de les Arts acabaran sent un d'aquells discos que aniran al costat dels de Celtas Cortos.

"Ai, sí! I mira que els vam veure de vegades!".

Manel, com bé apunta Francesc-Marc Àlvaro, fan una "hibridació molt original de la llengua dels avis, la dels pares i la dels néts". Els Amics de les Arts canten només pels néts, i ho fan prou bé,... i prou.

Per fer música cal més que capacitat de xerinola i saber què has de dir, a qui, quan i a on. Perquè això no és un anunci que fa somriure.

La música popular va més enllà d'això. Apel·la a moltíssimes coses, entre d'altres, el lèxic, l'imaginari, però també a la poètica. I Manel en tenen i Els Amics de les Arts, no.

* * *

 - I te'n recordes que després del primer disc de Manel escoltàvem...
- Si... a la punta de la llengua...
- Com es deien?
- Sí, sí... un segon...
- És igual, que la meva filla escolta Manel ara! T'imagines? És el que escoltàvem quan tu i jo teníem 25 anys!

(...)

* * *

Amb tot això, només un parell d'apunts: tot i que crec que Els Amics de les Arts són un grup que no mereix l'atenció mediàtica que està tenint, que musicalment no mereix la visibilitat que està tenint (malgrat que a nivell de màrqueting a la xarxa són impecables), i que Catalunya fa, de nou, allò tant nostrat del "és ben bé que només en podem tenir un de cada cosa",... també és necessari que hi hagi grups així.

Jo hi veig una explicació a aquesta hipervisibilitat als mass-mèdia. I molt normal. Els qui dirigeixen els programes ara tenen prou edat com per tenir una sensació gravada amb foc al cap: "ara que ha sortit una escena musical en català com aquesta l'hem de cuidar al màxim". I és completament natural. Però segueix sent, al meu entendre, una sobreexposició mediàtica com va passar amb Manel.

Perquè un fenomen com el dels Amics de les Arts el que fa és normalitzar la llengua catalana amb la música popular. És, però, un fenomen que s'ha de tractar com el que és, i que és nou: mainstream català.

Ells ho admeten: "som els Take That catalans". Potser anava perquè canten tots quatre, però per mi és pel que són: mainstream català.


I si és necessari que hi hagi un fenomen així
és perquè ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.


Però diguem-ho tot.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.

2010's, nus, i collites impròpies

.

Vallvé es despulla...

Imaginem per un moment que conec un individu anomenat E. És sabut que un individu pot ser una Elisenda o un Emili. En això estem d'acord, oi?

Imaginem doncs, la situació següent: l'altre dia li deia a E "t'he enviat l'enllaç del nou disc del Pau Vallvé a Spotify", i a continuació li deia alguna cosa així com ara "ja em diràs què et sembla". I tant tranquil. Tranquil, jo.

Perquè el fet és que a l'individu E li "sembla".

Al cap de dos dies m'envia un correu responent a l'enllaç del disc "2010" fent, en un tres i no res, molt més del que crec que n'hi ha molts que, quan es presenten en societat, es presenten com a crítics musicals.

Dues qüestions prèvies respecte 2010 i les valoracions de l'individu E i un servidor:

- Quan en parlo a twitter, la presumpció d'innocència, o si més no, la presumpció de que el que em respon E és positiu... és mínim.

- Tant E com jo creiem que aquest disc... és molt bo.

Deixeu-me doncs que us copiï aquí el que en diu l'individu E. Si resulta que ho voleu escoltar mentre ho llegiu, cliqueu aquí (Spotify), o poseu el play al vídeoclip de Protagonistes.

* * *

Després de que E hagi fet més escoltes del disc i vegi el pas de l'esfera privada (mail) a la pública (post),  i tenint ell en compte que està fent una crítica d'un disc, em demana que canviï el seu text. I així ho faig..

* * *

Diu E, sobre el disc d'en Pau Vallvé:

"És un bon disc. Un disc bonic. I és un disc molt ben fet. I sobretot: és un disc que fa molta companyia. Sobretot perquè et posa a cau d'orella la veu d'algú que no et parla "des de dalt", sinó que et parla com un germà. M'agrada el so del conjunt, i trobo que els arranjaments estan fets amb molt de talent, amb molta música al cap. I m'agraden les lletres de les cançons, que tenen una poesia neta de contaminacions, i que caminen a peu pla, i que saben què volen ser, i ho saben ser; té molt de mèrit, i més en català, i sé de què parlo. Molt poca gent arriba a escriure així. M'agraden les veus del disc; és atrevit, busca timbres, matisos (thomyorkeja de tant en tant, i m'agrada, em fa sentir com a casa). Bé. I és expressiu com a guitarrista, delicat. 
Les percussions em semblen excepcionals. De concepte, i d'execució, i d'expressivitat, i d'emoció. Són potser l'estrella del disc. El que fa volar les cançons. El que t'arrossega com a oient, no?... M'encanten les intros també; és un magnífic catàleg de com començar cançons. I de com acabar-les. Que bo que és.
Aquest disc és singular de debò, i és un bolet estrany, rar, valuós. Un disc com aquest surt cada cinc-deu anys. M'ha fet sentir una mena de plaer que no tinc amb altres discos recents que m'agraden: una sensació difícil d'explicar, que només tenia (últimament) quan el Vic Chesnutt treia un disc nou. Suposo que ve de l'obsessió per l'honestedat que el disc respira; per una reivindació de la fragilitat que em sembla d'un coratge bellíssim, i d'una contemporaneitat radical. Ah, i és el disc d'algú que té coses a dir!... Sí: coses petites (les importants!), coses personals, i que mai és obvi ni musicalment ni poèticament, encara que sàpiga mostrar que les coses importants ens deixen, finalment, amb ben poques paraules. Buf... A casa som molt feliços escoltant aquest 2010. I en comprarem tres: un per nosaltres, i dos per regalar-los, que vénen festes. Gràcies per spotifaiejar-me'l!"

Ei... que surt el sol!

I jo dic Bravo. Déu n'hi dó per una sola escolta!  [en aquest text, ja, més escoltes] Quina dissecció! N'hi ha algun que m'ha demanat que faci una dissecció -amb molta sang, si pot ser- d'altra gent, però em sembla que és perdre el temps i no fer Amics. Tornant però, a l'individu E, coincidim en moltes coses. En d'altres no.

D'entrada, dir que sort en tenim de Vallvés (Paus i cosins diversos) que fan que la música cantada en català no hagi de ser... bé, deixem la sang.

I després dir que la impressió que em provoca aquest disc, independentment del que hagi pogut explicar Pau Vallvé sobre quina era la seva intenció a l'hora de fer el disc, és que és un exercici de plaer, creació i sobretot és un nu.
Em fa l'efecte que Vallvé es va despullant durant el disc, tant amb la música com a amb les lletres.

Jo que sóc una mica mala persona, després de sentir Protagonistes per primera vegada, quan va sortir a la web d'en Vallvé, vaig pensar... en el de sempre. A què em sona? I a mi em sonava molt a una gent que sé positivament que li agraden a en Vallvé. Els té a una de les seves llistes de Spotify, i realment l'aire i les formes que té aquesta cançó em recorden molt al que es pot sentir al disc en alguns moments.

Quan parlo del despullar musicalment és que, a un individu que toca la bateria des dels tres anys, si fa un disc on declara que farà el que li dóna la gana, què vols que faci? Tocar la bateria. Que diguin que té aires tribals,... així com E diu que és un disc d'un músic fent de cantautor, jo dic que és un disc d'un bateria i productor que ha volgut gaudir fent el seu disc. A nivell musical. El so? Té el segell Amniòtic, que és ell. I la secció rítmica, que també és ell, també la trobo, com E, excepcional.

Potser l'únic que em grinyola una mica del disc és que Vallvé hagi volgut doblar la seva veu en molts dels temes del disc, posar-li grans reverbs, o filtres diversos.
És més, és quan despulla la veu que m'agrada més, com al final de Protagonistes, o a Molt bé. 

Sobre les lletres, la cançó més pop és Protagonistes, però la resta comprenen aquests moments del despullar-se, sigui cantant sobre L'àvia se'n va, una finita relació a Amic dels cirerers, el passar pàgina que és Encara no, Lo normal no és normal ("m'agradaria que tot fos molt diferent"...!!), i sobretot 2010: aquesta lletra de "a la merda els grans projectes, sacrificis i percals. A cagar la trascendència i ara només vull cantar" em recorda molt, d'esperit, l'inici de "El Resplandor" de Standstill quan diu que "una vez al año algo me empuja en pensar en dejarlo todo, otro desengaño más y me voy a lanzar al new age... i a tomar por culo".

En general, seria un passar pàgina higiènic que seria alguna cosa així com "fins aquí molt bé... ara a una altra cosa". El símptoma més evident és el tema que tanca el disc, "R.I.P.", on Vallvé fa una relectura de Yamshes en escabetx, una cançó d'Estanislau Verdet, en forma de tema de funeral.

I és que molt d'aquest despullar ha estat un desescamat. Un deixar enrere l'Estanislau Verdet... Un artista lletgista faria una versió del Dragostea din tei, però mai de la cançó All is full of love de la Björk... oi?

Doncs això: despullat, i passant pàgina (o esperant que li ho deixin fer) amb un molt bon disc.


En Pau Vallvé té una web, un facebook, un twitter, i a Spotify hi té penjat tot el que ha fet amb noms i formacions diverses.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.

Rescats i Cassets

.

Barba, guitarra,... i cal res més?

De tant en tant és vital rescatar, recordar, fer una mirada enrere i veure d'on véns. I pel que fa a la música, escoltes el que escoltes ara pel camí que has recorregut.

Fa més de deu anys, quan encara anàvem amb cassets pel món -això sona al mític "tot allò eren camps!"-, vaig tenir un àlbum en casset d'un individu francament desconegut per mi. De fet, inclús em podria aventurar a dir que, si vaig arribar a conèixer la seva música, va ser perquè em vaig trobar aquest casset en un parc. Així de simple, així de burro, així de romàntic.

No és l'únic disc que m'he trobat. Al més pur estil Fringe, seria com si un "Observador" cregués que m'he de trobar amb alguns discos per anar sentint coses noves. Perquè sempre que m'ha passat ha estat a fi de bé.

Paul Fustér és un noi, fill de famós cardiòleg català i mare americana, que durant uns anys va moure la seva vida i la seva música a Catalunya. Concretament a Cardona.

Els mitjans de comunicació que es dedicaven a la música es van "emocionar", en certa manera, amb què un noi americà barbut i amb gorra, d'aquests que anava amb una furgoneta hippy Volkswagen, volgués veure on eren les seves arrels. Volgués rescatar el "d'on vinc".

Quimi Portet el va acollir als seus estudis d'Avinyonet de Puigventós on després gravaria aquests hoqueis sobre pedres que tant de bé li han fet a la música cantada en català. No és que la meva vida giri entorn de la música cantada en català. És que és bona música. I això costa de trobar.

Tornant a Paul Fustér, recordo especialment un vídeo que va "generar" l'Sputnik d'aquell moment. I d'un tema (del disc Battleship, que és el que em vaig trobar) tocat amb banda, amb un baix magnífic que feia una línia preciosa,... Fustér el despullava i cantava la seva proposta: un folk que rondava el rock independent i el emo-core á la Sunny Day Real Estate que en aquell moment es feia al plujós estat de Washington, als EUA, i amb Seattle com a capital. Era el vídeo d'aquesta (cullera i) joia:

Spoon and a Jewel és la mostra de tot aquest tipus de música: una veu un pèl torbada, lletres que mostren dolor, canvis de compàs a la tornada (un compàs compost de nou! Un 11/4 de nou! Com Inspira...), i molta elegància. A part, l'estètica dels noranta al videoclip és d'aquells que et deixen un somriure a la boca: aquesta noia anant amunt i avall per la ciutat... :o)

I finalment, entrant al món del Cuore català, em comentaven l'altre dia que aquest bon senyor, mentre estava allotjat a can Portet, va tenir una molt bona relació amb la dona de l'exÚltimo de la Fila i en va sorgir una altra cançó -que surt a la pel·lícula Kràmpack-, aquest cop... deliciosa: Montserrat.

Temps després, quan en Quimi Portet va treure discos cantats en català, el va... contestar? amb la seva cançó sobre la mateixa dona. I com es deia?: Montserrat.

I fins aquí el Cuore musicocatalà. Com va acabar el tema de la Montserrat, ho desconec. En qualsevol cas, benvingudes són aquestes lluites per una dona si n'han de sortir cançons com aquestes. No seria la primera vegada... ni l'última.

En qualsevol cas, de tant en tant convé rescatar el que escoltaves per:

1. Entendre per què ets on ets.

2. Entendre on eres quan hi eres.

3. Entendre que et segueix agradant la mateixa música però amb formes diferents.

4. Gaudir i, si cal, riure't de tu mateix pel què escoltaves.

5. Gaudir i prou.

I gaudeixes.

Paul Fustér manté -no sé si de forma gaire habitual- un Myspace i és a Last.fm, però no a Spotify. 

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai.

.

Cançons per... (18a entrega)

.

... per posar en una Jukebox.

Ni més ni menys. Una Jukebox. Ara que l'accés a la música és pornogràficament fàcil, el més complicat és triar què val la pena i  què no.

Des de fa més d'una dècada, la Pl. Joan Coromines de Barcelona acull el Sònar, que en part té els seus inicis als individus que fan de jukebox: els Dj's. Un discjòquei és un "cavalcadiscos", un individu que al què es dedica és a dominar la música que ja existeix per refer-la, reconstruir-la, com diria aquell deconstruir-la, i convertir-la en alguna cosa nova, que amb una mica de sort val la pena.

Les jukebox van ser en el seu moment el que ara és per nosaltres l'Spotify quan muntem una festeta. Amb la diferència que en aquells trastos enormes no hi havia publicitat. Si miréssim una mica enrere veuriem que el fet social de posar-nos al voltant d'un aparell per "fer sonar" no és gaire diferent amb una jukebox que amb un portàtil.

A més, què carai!, torna el vinil, oi? Doncs que no ens estranyi si d'aquí a poc en bars d'aquests on us cobren tres euros per una cervesa i a mi dos i mig per una cola tenim un embalum que ens reprodueix un parell de singles si se li posa el canvi de la cervesa que hem pagat amb un billet de cinc euros.

Les jukebox, però, també tenen aquell component, ja no "vintage", sinó (ull a la paraula), "oldie". Les coses que són vintage són antigues però són d'aquell estrany "passat proper". Les coses "oldies" són tant passades que, o són irrescatables, o si s'han rescatat es converteixen en una joia de col·leccionista. A més, la música "oldie" és idissociable de la música dels anys 50.

* * *

Jon Spencer, on fire

El fet és que no sé exactament com vaig descobrir Jon Spencer Blues Explosion. És més que probable que com molts altres grups: curiositat i revista especialitzada. Allò que amb disset anys corries a Revolver a buscar el Mondosonoro mentre el dependent feia mitja cara de fàstic pensant que no compraries res, i tu feies una cara d'il·lusió terrible perquè sabies que tot el que escoltaries t'ho baixaries d'internet, i un cop a casa començaves a resar -pel fet d'anar repetint la mateixa frase- allò de "i aquests qui coi deuen ser?".

Jon Spencer Blues Explosion és una espècie de rara avis de la música pop-rock actual. Sempre se l'ha ficat al sac d'aquestes revistes de música que parlaven de rock, pop, indie, metal, grunge, rap, folk, hardcore,... i així fins a l'infinit -perquè d'etiquetes n'hi ha per tothom, i sinó mireu la llista de tags d'aquí al costat-, quan el que en realitat fa és blues i rock.

De fet, blues. Prou com per aparèixer a la sèrie de 7 documentals sobre aquest gènere musical que va produir Martin Scorsese.

És com un Doc musical de Regreso al Futuro però amb mocasins, pantalons de "pitillu", un escuradents al lateral de la boca, una cella amunt i l'altra avall,... i amb una mica de sort enlloc de portar corbata portarà uns cordonets penjant del coll de la camisa. Com els que porten els "vaquerus".

Sona i té pinta de tocar guitarres de semicaixa, d'aquelles grosses amb unes esses molt grans als laterals. I és que aquest home no fa res de nou, però té una cosa que et deixa adorablement KO, que és l'actitud. Tanta és l'actitud, que en cançons més rabioses fins i tot se li diu que fa Punk Blues. Ja ho sabeu, punk d'actitud. La pudor que la facin uns altres.

En qualsevol cas, em fa l'efecte que devia de ser un número d'aquells que treien els geners de cada any amb una llista dels millors discos, i que devia veure la portada de l'Acme de Jon Spencer Blues Explosion. 

I entre el nom del grup, el nom del disc (si Acme Corp. vengués el que fa als dibuixos animats tindria molts amics del grup de Neocons que rondaven Bush fill), i el fet de que estava en una d'aquelles llistes va ser suficient perquè passés el que es temia l'home de Revolver. No em vaig comprar res d'ells i em vaig baixar el que vaig poder. Era jove... i tots cometem errors (la pirateria, s'entén, no l'escoltar aquest grup). 

De fet, al cap d'un temps sí que em vaig comprar un disc, però per aquelles coses de la vida, va resultar ser el més fluix que han tret mai -una tradició molt arrelada a casa meva des que ma germana va decidir en el seu moment tenir un disc de Nirvana i es va comprar el Bleach enlloc del Nevermind-, i vaig procurar tornar a fer el que havia fet fins llavors: mirar què en deien els qui en sabien més que jo.

* * *

Una Jukebox és, més que un aparell, un creador d'ambients. És el generador del fet social de veure's, triar la música, ballar, o veure com ballen els altres des d'un racó amb aquest escuradent a una banda de la boca.

Això sí, aquí no n'hem tingut mai gaires d'aparells com aquests.

Entre que a l'època que tocava que hi fossin hi havia molta música que la gent no volia sentir, i que la música que es volia sentir, es volia sentir contínuament, hi havia dues alternatives: posar la ràdio o ratllar els discos de tant posar-los.

Una Jukebox existeix al nostre imaginari per les pel·lícules que hem vist i veiem. Perquè en el fons es tracta simplement de dirigir-se a l'amo del bar de carretera de Nebraska i dir-li "Ei! Això encara funciona?" i que et contesti sense alçar la vista que "Com el primer dia!"

Posar la moneda, triar la cançó i, un cop has vist que aquella noia ja s'ha begut la segona cervesa, acostar-s'hi i preguntar-li si "Encara t'agrada ballar?"

I que es posi el Play sol.

Jon Spencer Blues Explosion - Magical Colors

I és que aquesta és una...

Cançó per... posar en una Jukebox

Estil: Blues/Punk-Blues

Grup: Jon Spencer Blues Explosion

Cançó: "Magical Colors"

I que ella somrigui, i... i que sigui el que el blues vulgui.

I que sigui el que el blues vulgui. O el que la Jukebox vulgui, que per alguna cosa s'hi pot triar la música.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.

Cançons per... (17a entrega)

.

... per dir "a qui busques és a mi".

Fa poc parlava amb un individu de qui faria lleig revelar-ne la identitat sobre la feina i el lligar. I vaig ser jo qui va dir-li que no m'ha sortit mai de mi el dir-li a algú "és a mi a qui necessites".

Ell coincidia amb mi amb com n'és de difícil aquell moment, sigui en l'amor (digues-li amor, digues-li flirteig) o la feina, de reclamar-se, reivindicar-se, mostrar-se, i... proclamar-se de la manera com li vaig explicar que fa Leonard Cohen a la cançó "I'm your man".

Cohen és una de les raons per constatar que Canadà existeix, juntament amb el Québec. I a més de ser un gran lletrista -que no un gran cantant, perquè grinyola sovint-, té el mèrit històric d'haver passat una nit amb Janis Joplin quan ella anava tant borratxa que el va confondre amb Kris Kristofferson. D'aquí va néixer la cançó Chelsea Hotel Nº2. De fet Cohen anava a la cacera de Brigitte Bardot, però es va haver de conformar -i qui no ho faria, amb aquesta carona i aquest tros de veu- amb Joplin.

* * *

Ma mare sempre ha tingut devoció per Leonard Cohen. A casa meva li deien "l'home de pedra", segurament per la veu que va anar agafant a mida que va anar envellint. Va passar d'una veu tendra i tremolosa a ser una veu sortida de la més profunda de les cavernes.

Coses que no m'han agradat mai gaire de la seva música? Els sintetitzadors dels seus discs dels 80, i aquests cors femenins que sempre li han fet de coixí a les seves cançons.

Apunt a part, es podria dir que Cohen té un equivalent mediterrani que seria Paolo Conte. Vindria a ser el mateix: veu (més o menys) difícil, grans lletres. I la versió més cabaret de Cohen seria Tom Waits.

A Cohen li van fer fa pocs anys un homenatge en forma de documental i concert anomenat, justament, "I'm your man". Hi apareixien els germans Rufus i Martha Wainwright, Nick Cave i altres perles.

La versió d'Everybody Knows que fa Rufus Wainwright és de les més memorables del documental, a part de l'explicació inicial de la trobada amb Cohen.

També és un consol saber que comparteixo l'opinió de Cohen que els texans són incòmodes. Però això ja són figues d'un altre paner. Jo no tinc diners per anar d'Armani per la vida...

* * *

Així doncs, arriba aquell moment. Ets davant l'objectiu (laboral o de flirteig). Però hi ha algun tipus de vergonya, de basarda, de... decència estranya? que et tira enrere a l'hora de dir-li, o al director del diari, o a aquella noia de somriure clar i mirada sincera que "ets el seu home".

Si resulta que després la relació acaba sent com la que es canta en aquest post anterior, espero que el resultat sigui que no, o ja es veurà (distingiu si és el qui dóna la feina, o la noia de somriure clar i mirada sincera).

Problemes d'aquesta cançó per ser efectiva del tot? És una cançó desesperada, i a ningú li agrada el desesper, o el desesperat. 

Malgrat tot, la qüestió és que l'altre sàpiga que hi ets, i que faràs qualsevol cosa, perquè "jo sóc el teu home"

Potser no és desesper. És entrega. A una persona, a una proposta, a una empresa o tasca, a un futur.

En qualsevol cas, l'home de pedra, armat només amb un plàtan i una elegància difícil sinó impossible d'igualar, es planta davant de qui s'ha de plantar i explica que farà qualsevol cosa. Perquè "jo sóc el teu home".

I si el que necessita és un altre amant, es posarà una màscara.

I és que aquesta és una...

Cançó per... dir "a qui busques és a mi"

Estil: Cançó/Folk

Grup: Leonard Cohen

Cançó: "I'm your man"

I és que el món laboral i el del flirteig no són tant distants. Perquè en qualsevol cas... t'ho has de treballar. 

I si t'ho treballes a través de la música, molt millor

Si a més resulta que el destí et brinda segons quines oportunitats...

No les deixis passar.

Siguis qui siguis.

Perquè "podem ser lletjos, però sempre ens quedarà la música".

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.